• L'heroi de guerra enterrat durant més de trenta anys a la Massana, va ser «el més mortífer dels aviadors argentins enrolats a les files aliades»

Foto: EL PERIÒDIC

«El nostre home va ser des de ben petit un cul inquiet indomable, que va trobar en l'ambient militar el caldo de cultiu ideal per a la seva personalitat hiperactiva». Al 1941 es va enrolar a la RAF, al maig del mateix any guanyava les ales de combat, i al mitjans 1942 el destinen a Malta, on començarà a sembrar una fama que arribarà a ser llegendària: el primer avió enemic –un Macchi 202 italià–l'abat l'1 de juliol.

Fins al final de la guerra n'abatrà sis més –més cinc de probables i altres sis de tocats–que el convertiran en «el més mortífer dels aviadors argentins enrolats a les files aliades i que li reportaran dues Distinguished Flying Cross (DFC), la màxima condecoració de l'arma aèria britànica».

Després de Malta va combatre a Normandia, i el final de la conflagració el va agafar al teatre del Pacífic, embarcat a bord del portaavions HMS Smitter i a punt per a la invasió de Malàisia.

«La rendició incondicional del Japó se li va avançar, però encara va tenir temps d'un últim gest per a la història: Charney formava part del primer esquadró que va aterrar a Hong Kong després de firmada la pau».

Això ho explica el periodista Andrés Luengo a l'article L'últim vol de Ken Charney, el novembre de 2011. L'historiador argentí Claudio Meunier, a qui Luengo va entrevistar aquell mateix mes, va destacar el cas de Charney entre els 800 argentins que es van enrolar a les forces aèries aliades per «a part del seu registre –set avions de l'Eix abatuts, més quatre de probables i cinc més de danyats, rècord entre els aviadors angloargentins, Charney va ser conegut per la seva temerària, quasi suïcida tàctica de vol. El mateix Pierre Clostermann, el gran as francès, amb qui va volar a Normandia, en parla amb admiració a la seva biografia, El gran circ».

Aquesta tàctica consistia en, «quan descobria una formació de bombarders, Charney enfilava el seu Sptifire de cara contra l'eixam d'avions enemics. Aquests es veien obligats a trencar la formació per evitar l'impacte, i als caces els era molt més fàcil abatre'ls d'un en un. El mèrit de Charney consistia a mantenir el rumb tot i ser conscient que si els pilots enemics feien el mateix, si hi havia un Charney entre ells, la col·lisió era inevitable. El i un altre aviador canadenc van ser els únics entre els alats amb prou pebrots per pilotar així».

Meunier va trobar la pista de Charney a través de Pat Lang, una ex-xicota seva que viu a l'Argentina, a través de les quals va poder localitzar les germanes les quals el van informar que l'aviador havia mort a Andorra al 1982. Va ser Michael Leonard, un dels seus amics andorrans, que va explicar a l'historiador el seu trist final: va morir de càncer i quasi en la misèria. La seva esposa, June Cherry, amb prou feines va poder fer-se càrrec del servei funerari. «Va ser Leonard qui em va posar sobre la pista del nínxol on descansaven les restes de Charney. I el Comú m'ho va confirmar».

Des d'aquest petit racó de diari, donar les gràcies a la tasca d'historiadors i periodistes, en aquest cas de l'argentí Meunier i de l'andorrà Lenguo, per la investigació i la perseverança, i en aquest cas, també de la necessària col·laboració de les administracions, que han permès que l'heroi de guerra Kenneth L. Charney pugui tornar a casa.

Per a més informació consulti l'edició en paper.