El que està passant em recorda molt a la tradicional imatge del pal a l'aire i una pastanaga penjada que es posa davant de la persona necessitada que comença a córrer per agafar-la encara que no ho aconsegueixi mai.

Quan la crisi es va acceptar plenament per tots aquells que la van provocar, van utilitzar el símil de pal i la pastanaga penjant, en afirmar que fruit d'aquest dibuix es reformaria el capitalisme i la societat seria més humana.

El que va passar a escala global es va repetir idènticament a casa nostra. Es demanava cooperació i se'n va donar, uns més que uns altres --tot sigui dit--, però el fenomen es va generalitzar i com a primers fruits, cal destacar el deute públic per solucionar sobretot problemes de desequilibri social i inversions públiques per no fer davallar, encara més, l'atur.

La cirereta del pastís va culminar amb els ajuts públics a moltes empreses privades. El pal i la pastanaga continuava corrent endavant i tots nosaltres, al darrere. No es podien complir moltes de les coses que es van prometre durant les eleccions i fins i tot qui no va guanyar no va saber donar respostes i alternatives a tot allò que ho va impedir.

El resultat va ser, tant en l'àmbit de l'actual Govern com en l'àmbit dels soferts ciutadans, que va desaparèixer la pastanaga en mans privades i només va quedar el bastó, que ha colpejat, una vegada més, aquell que confiava en un canvi real i autèntic que fes possible una societat més justa.

Al final, el silenci amb una fondària tan gran com l'extensió oceànica i el dolor insaciable de la pobresa, la necessitat permanent per part del sector més dèbil de la nostra societat.

El pal ara s'ha transformat en el missatge de la por i tot són amenaces del que passarà si no es fa el que uns quants volen i tenen amagada la pastanaga.

És difícil fer el primer pas en la concepció del que encara no existeix. On no hi ha res, s'hi ha de fer alguna cosa, però no tots hi estan d'acord, sobretot aquells que veuen en el passat allò que van fer per última vegada i que ara no tenen cap interès en fer res de nou i que altres ho facin.

El silenci es torna aleshores soroll per intentar amagar els crits del propi silenci. I tal com deia Fellini, "la nave va", però el nord no el deixen marcar als que tenen l'obligació de fer-ho, sinó que el marquen els que no volen obeir i utilitzen el bastó per a la defensa de la pastanaga.

Periodista. [email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.