• La Galeria Mama Maria inaugura avui la mostra més punyent de l'artista

Keshta en la presentació de l'exposició ?Curs' a la Galeria Mama Maria. Foto: ÀLEX LARA

Ni el vidre ni la justícia són tant transparents com semblen, ni una casa ens dóna seguretat, ni ‘la prohibició' és la mateixa per a tothom, ni existeixen les casualitats... ni –la més obvia, però potser la més dura– tothom neix amb les mateixes oportunitats.

Ahmad Keshta torna amb un exposició a la Galeria Mamas Maria que, tal i com indica el seu títol, Curs, consta d'un seguit de classes magistrals, missatges dibuixats i escrits amb guix en pissarres. Vuit quadres – «perquè el quadrat és un símbol de democràcia, no hi ha una part més gran que l'altra» – de fusta i amb fons negre, simulant la textura d'una pissarra, i dibuixos i lletres amb guix, que estan fixats, però que «transmeten l'efecte de que es poden esborrar», per si s'han de rescriure o tornar dibuixar, perquè «jo no sóc el professor, només deixo el missatge».

Missatges d'ara, que potser d'aquí un temps canvien. Canvien com aquest artista, que està «en contant evolució». Queda lluny Utopia, i tot i que ell no admet que es tracti d'un Keshta ‘més provocador' – els missatges dels quadres ho són – si que admet que «no em puc aïllar del món que m'envolta, treballo amb el que visc i escolto» i «he de fer el que realment sento».

Les obres, creades especialment per exposar en aquesta galeria, simulen pintures primitives a les roques, perquè a vegades «és l'obra qui escull l'artista». Per no fer el dibuix sobre la pedra, la solució va ser el format pissarra, que serveix. El joc de les tipografies crea una coherència i equilibri amb els dibuixos –alguns amb reminiscències clàssiques– i els títols formen part de les obres.

Safety. Una casa penja d'una grua, i la corda que la subjecta està lligada amb un nus, «potser no hi ha res segur en aquesta vida». Glass. Un obra amb el dibuix de la justícia, però amb un afegit: Keshta li ha posat ulleres de sol. «No se sap si és cega, si els vidres són molts foscos ho més clars...», vaja, que veu el que vol veure, i el que no, no ho veu. A més, hi ha un altre efecte del cristall que l'artista destaca: «no és transparent, deixa entrar la llum del sol però no la deixa sortir, i va escalfant fins que la calor no es pot aguantar més i ho fa explotar tot».

Fortuity ..? Segur que existeix la casualitat? Keshta deixa la pregunta oberta. El dibuix d'un mecanisme complex fa plantejar aquell que l'observa si en aquesta vida hi ha casualitats o si existeixen els «danys col·laterals». Cadascú pot escollir la seva resposta, la de Keshta és que «no existeix la casualitat». Una obra que dialoga amb la seva recent sèrie The Game, creada a partir de l'horror de la matança de Gaza, i la idea que sempre hi ha un interès, algú que decideix i algú que surt guanyant.

True. Cartes, el jòquer i una trompeta. La true life al so d'un instrument que a Keshta li recorda una comèdia negra.

Race. La cursa de l'home... on només hi ha un ‘as' guanyador i on la senyal de prohibició porta un cinturó que el travessa, perquè el cinturo s'obra i es tanca, es fa més ample o més estret, depenen de per a qui sigui. «I les coses que estan prohibides, no estan prohibides per a tothom». I més enllà... el símbol de prohibit «no et deixa passar, però no et bloqueja la visió del que hi ha darrera, es pot veure». Perquè tots sabem que en la entire human Race... no tots estem en la mateixa línia de sortida.

Useful, amb una ‘l' borrada expressament, un tanc o una màquina de guerra que trepitja per allà on passa... més sarcasme de Keshta «el meu fill de quatre anys em va preguntar per a que servia la màquina i no sabia que contestar-li, no sé perquè serveixen tantes i tantes tonelades de ferro»

Keshta busca constantment la relació del públic amb l'obra, fins al punt de fer-lo jugar a una sopa de lletres, buscant-hi els missatges, les paraules clau d'aquesta exposició: tolerància, igualtat, mentida, drets, democràcia i justícia.

La mostra s'inaugura aquest vespre a les 19 hores i estarà a la Galeria Mama Maria fins el 28 de febrer. A la invitació hi apareix un dels quadres que ens queda per comentar, i que també ens guarda un altre dels jocs irònics i interpel·lacions de l'artista: no té res a veure amb els altres, «perquè moltes vegades el que et diuen que veuràs quan vas a un lloc, no és el que veus».

Per a més informació consulti l'edició en paper.