El director de ?Germans de Sang', Ricard Reguant. Foto: PREMSA GERMANS DE SANG

Avui la 45a Temporada de Teatre ens porta un musical que va marcar l'època dels 90 a Barcelona i que el famós director del gènere, Ricard Reguant, ha reinventat per tornar-lo a pujar als escenaris vint anys després. Parlem de Germans de sang, que recentment ha estat guardonada amb dos Premi Butaca.

– A Andorra no estem gaire acostumats als musicals. Vostè que n'és un apassionat, que aporta un musical que sigui diferent d'una obra teatral?

– En el cas de Germans de Sang es tracta d'un musical bastant atípic, no és com els habituals de Broadway; en aquest el text hi té una importància tremenda i la música acompanya el text, però no hi ha grans coreografies, les cançons són molt simples... No és com uns Miserables o Cantando bajo la lluvia. És un musical dramàtic on la història, molt ben escrita per Willy Russell, enganxa de seguida, i que parla de temes absolutament candents actualment a casa nostra. Fa gairebé 30 anys que es va estrenar aquesta obra, però curiosament el que passava a Liverpool en aquells moments, passa ara aquí. Per tant ens veiem reflectits amb moltes coses de les que parla.

– Parlem de crisis econòmica?

–Parlem de crisi econòmica i mundial, de fet hi ha una cançó que es diu Crisis mundial. Parlem de les drogues, de la desigualtat social....

–Vostè aposta un altre cop per aquest musical després de 20 anys. Els que el vam veure el 94 a Barcelona, que hi trobarem de diferent?

– Ja no és un format espectacular com el de llavors. La volta que li he donat ens ha portat premis i unes crítiques excel·lents, fins i tot més bones de les que vaig tenir al seu dia amb l'altre muntatge.

– I per què més bones?

– He apostat per un muntatge minimalista, molt senzill però molt directe, on allò important és la interpretació i la història. Tot recau amb la labor dels actors, que fan diversos personatges cada un d'ells. Això li ha agradat molt a la gent, és diferent i és la primera vegada que es fa un muntatge així en tot el món, a mi em va donar l'exclusiva per poder-ho fer el mateix Willi Russel, que en el primer muntatge ja ens va concedir passar-la per tv3, i és l'únic país del món on s'ha passat aquesta obra per televisió. Ara també m'ha donat permís per aquesta versió minimalista que sembla que està funcionant molt bé. L'altre dia ens van donar el Premi Butaca, molt important a Barcelona, i al Benjamí Conesa, que és un dels protagonistes també li van donar el premi. I les crítiques han sigut molt generoses amb mi, cosa que no ho havien estat mai.

– Potser ja tocava...

– És una cosa que no em treu el son. A mi el que em preocupa són les crítiques del públic, que són els que acaben pagant.

– Perdoni que insisteixi, però si fa 20 anys el format ‘espectacular' va ser un èxit, per què canviar-lo?

– Doncs perquè penso que les coses s'han de canviar. A mi no em venia de gust tornar a fer el mateix. I a més a més penso que aquesta obra es mereix tornar-la a veure amb uns altres ulls. Jo sóc una persona absolutament contrària al que se'n diu franquícies; que el mateix espectacle, per exemple El fantasma de l'Òpera, es vegi absolutament igual a tot el món, molt bé, però si el vols veure hi ha temps per anar Londres o New York. La missió de cada director o de cada creador sobre aquell espectacle també ajuda a que es renovi, fixa't que ha passat amb Els Miserables. Una nova versió després de gairebé 30 anys i resulta que és inclús millor que la primera, quan mai ho havien deixat fer. Vull dir que les coses a vegades s'han de renovar, mirar-les amb uns altres ulls per agafar un altra dimensió.

– Però no tot és nou, hi ha actors que repeteixen, oi?

– Només en repeteix un, l'Eduard Doncos, i perquè ell hi va ser des del principi gràcies al seu pare que és el director musical de l'obra, en Jordi Doncos, i està molt involucrat. Hi havia Sergi Zamora i el Roger Pera, però ara ja no hi són. Bé, el Roger Pera tornarà al febrer.

– Va apostar per la Virginia Martínez pel paper de Sra. Johnstone. Per què?

– Ella va debutar amb mi fent una obra que es deia Blues en la nit, quan tenia 18 anys. Després va fer el West Side Story, també amb mi, feia de Maria... vull dir que la conec bastant bé. Crec que és una cantant fora de sèrie, un àngel tremendu, i jo buscava aquest perfil, perquè la mare ha de tenir entre 35 i 40 anys, que és l'edat que la Virgínia té ara, i com que és mare, ha entès perfectament el que està passant.

– Vostè que ha estat un dels pioners, com veu el panorama dels musicals actualment?

– Si t'he de ser sincer el veig bastant malament. L'entrada de les multinacionals amb les franquícies ha esguerrat tota possibilitat de creació pròpia. Fa anys que anem donant voltes a una manera de fer i ens donem contra el mur de les franquícies. És impossible competir amb obres que han costat milions i milions i milions. Jo no puc competir amb Els Miserables ni amb el Rey Leon, és impossible. Per això m'he de reinventar i fer les coses d'una altre manera per poder tirar endavant.

– Però Barcelona aposta per aquesta gent que es reinventa?

– Sí, però passem de poc a molt. Ara tothom s'atreveix a fer musicals, i no tothom en sap. És una fórmula molt difícil de crear. Jo per exemple estic treballant amb un dels millors creadors de musicals que hi ha a Espanya en aquest moment, que és el Ferran González (Pegados i Mierda de Artista), i amb mi ha fet Tarzan i El Mago de Oz. Aquesta persona des dels nou anys que veu musicals, que en sap i que estudia musicals, i ara que en té 35, sap perfectament quina és la fórmula. Ara tothom s'hi atreveix, i això és un problema greu, perquè hi ha un excés, alguns de molt bons, i altres que són per llançar. Això també passa a Anglaterra i Amèrica, realment musicals que nosaltres recordem n'hi haurà 100, de més de 10.000 que s'han estrenat.

–I vostè seguirà provant?

–La idea amb Germans de Sang és tornar a entrar a Barcelona, però mentre no tenim la possibilitat, seguim fent gira, mentre surtin bolos seguirem. Però tampoc és fàcil perquè la crisi ens ha afectat a tots i els ajuntaments no tenen diners per a teatre, que estaria bé que els trobessin. I per altra banda, sempre tinc projectes. L'any passat vaig fer Boig per tu, però no vam poder sortir de gira perquè el pressupost era massa alt. Jo de moment em concentro amb la meva feina a Madrid, més que a Barcelona, on tinc bastants projectes. A Barcelona no contemplo la possibilitat de seguir fent alguna cosa més.

– Hi ha més possibilitats a Madrid que a Barcelona?

– Bastant més, perquè allà hi ha productors, gent que aposta els seus diners a la gent que creuen que té talent i que els hi pugui retornar. A Catalunya com el 95% de les coses són subvencionades, doncs no importa el resultat. N'hi ha pocs que arrisquin perquè tenen el coixí de la subvenció. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.