• Sebastià Vidal va voler ser present on s'estava escrivint la història, aquell novembre del 1989

A dalt de tot, cues per creuar el punt fronterer del mur, malgrat que feia vora un mes que s'havia enderrocat. La segona començant per dalt, els peculiars Trabants, cotxes molt contaminants característics de la zona soviètica. La tercera començant per dalt, Andrea enderrocant el mur amb un tros de ferro. Finalment, a baix, Vidal al costat d'un tros de mur encara intacte. Foto: SEBASTIÀ VIDAL

La nit del 9 de novembre de 1989, ara ha fet un quart de segle, els ciutadans de Berlín començaven a enderrocar un mur que els havia mantingut separats per una incomprensible separació decidida pel bloc oriental (el soviètic) i l'occidental (l'Alemanya Federal), durant gairebé 30 anys. La caiguda d'aquest mur de desenes de quilòmetres posava punt i final a un període fosc, gris, emmarcat en la Guerra Freda.

Aquella nit i aquella matinada l'allau de persones que van creuar el mur des de la República Democràtica Alemanya (RDA) cap a la República Federal (RFA), estaven escrivint un dels grans capítols de la història contemporània. I des de casa seva s'ho mirava l'andorrà Sebastià Vidal. «Vaig decidir que ho havia de viure en primera persona, que ho havia de veure», explica. I dit i fet. Va agafar les maletes i va marxar.

Vidal, però, va fer parada abans a Frankfurt, on hi tenia un amic, l'Andreas, «que tenia un desig molt gran de veure el que estava passant» al seu país. Des de Frankfurt tots dos van viatjar en cotxe fins la RFA. Havien passat unes tres setmanes des de l'històric 9 de novembre però encara van haver de superar un control duaner. «Jo tremolava perquè llavors Andorra no estava a l'ONU». Va costar, però finalment els van deixar passar.

Una ciutat gris

Va ser una escapada de només dos dies. Però va marcar molt a Sebastià Vidal, assegura 25 anys després. Dormien a la zona occidental, però només llevar-se aquell fred dia de principis de desembre van decidir creuar la frontera cap a la zona soviètica. Van haver de passar un control (encara no els havien abolit del tot), però no van tenir cap problema: mesos enrere fer aquesta mateixa acció tenia risc de mor.

El que es van trobar a l'altra banda del mur, un mur que ja agonitzava, va ser tota una sorpresa per a Vidal. «Una ciutat gris, sense vida, de grans edificis rectangulars i d'immenses avingudes. Però amb molt pocs vehicles circulant per elles». Els pocs motors que se sentien eren els singulars Trabants, vehicles soviètics característics que contaminaven molt, i contribuïen a dotar de tons grisosos l'ambient.

Ells venien de la zona capitalista i «fer el canvi a la soviètica va suposar un xoc». Els grans atractius turístics d'aquella banda de la ciutat alemanya, que ara són visitats per milers i milers de persones cada any, eren llavors icones desèrtiques i sense cap mena de sentiment. «La gent vestia molt senzilla, es notava que eren pobres, que havien passat gana», recorda. I tampoc se'ls veia excessivament eufòrics pel canvi de vida que els venia per endavant. «Ni ells tenien molta seguretat de tot el que havia passat feia unes setmanes».

Fins i tot Vidal i el seu amic Andreas van fer l'intent d'anar a un centre comercial. El més important de tots, els havien assegurat. I el que van trobar-se un cop dins eren quatre electrodomèstics mal comptats. Pel que fa als supermercats, els aliments escassejaven. «La gent creuava el mur per anar a comprar a l'altra banda».

La tornada al món capitalista i conegut van decidir fer-la en metro. Aquí els va sorprendre que fins i tot sota terra es van trobar amb un control duaner. De nou a ensenyar els passaports. De nou, però, van poder creuar sense problemes.

Mur apte per a trencadisses

On sí que van trobar vida, on sí que van notar l'eufòria, va ser a tots els voltants del mur maleït per a molts. Allà un gran nombre de persones, fossin de la part soviètica, de la federal o també turistes com l'Andreas i el Sebastià, trencaven amb força i esquerdaven una paret de ciment deixant entreveure tota la ràbia, tot el dolor –en alguns casos– que havien anat acumulant les darreres dècades. Qualsevol eina era perfecte per començar a trencar, a foradar. Vidal i l'Andreas van agafar un tros de ferro que van trobar pel terra (possiblement ja utilitzat pel mateix motiu anteriorment), i es van posar a picar, com uns berlinesos més. Contribuint a la història. Un gra de sorra andorrà per acabar amb un conflicte històric deplorable. I ara, 25 anys després, Vidal guarda curosament troços de mur que es va endur com si d'un valuós tresor es tractés.

Per a més informació consulti l'edició en paper.