Marc Oliveras (20 de desembre del 1991) és, a punt de complir els 23 anys, el nou primer espasa de l'equip masculí d'alpí de la Federació Andorrana d'Esquí (FAE). Entre esquí i estudis viu a diari amb l'agenda plena, des de l'estiu amb l'afegit d'haver patit un brot de lupus que en principi farà que sigui per a ell una temporada en blanc. Avui ha tingut un examen i ens atén entre classe i classe.

–Com ha anat l'exàmen?

–Molt bé. he aprovat.

–De què era?

–De matemàtiques.

–És de ciències o lletres?

–Ciències. Estudio Econòmiques.

–És bon estudiant?

–Sí, ho intento.

–Afecta ser professional de l'esquí alpí en els estudis?

–No, mes o menys és com qualsevol estudiant, però amb més responsabilitats al llarg del dia. L'Universitat d'Andorra funciona bé en aquest aspecte.

–Després de l'examen ha tingut dues classes i entremig, mitja hora de descans que ha dedicat a l'entrevista a #Gass. A la tarda té també l'agenda plena?

–Sí. Haig de fer quatre coses, que demà marxo d'estatge. Tinc tot el dia ocupat.

–I quants dies de l'any conviu amb aquesta rutina?

–La majoria. Alguns tens més de relax però aquest és el ritme durant 300 dels 365, tranquil·lament.

–A l'estiu és el mateix?

–En les setmanes de vacances és mes tranquil però en la pretemporada, que comença al juliol, ja no pares fins l'abril o maig.

–Té temps pels amics?

–Sí. No tant com abans, quan volen quedar sempre tens alguna cosa a fer. Tampoc pots marxar amb ells de cap de setmana però vas trobant temps. Hi ha èpoques llargues que marxes i que els trobes a faltar però també saps que els tens darrere, que cada dia et pregunten com vas, encara que estiguis lluny estan amb tu. I el whatsapp i les xarxes ajuden.

–Quants anys fa que porta amb aquesta vida?

–Uns vuit anys, cada dia igual, al mateix ritme, tant de matí com de tarda. També és cert que amb els anys aprens a gestionar millor el temps, també el lliure.

–I de sobte, immers en la seva rutina d'entrenaments, fa més de tres mesos li detecten un lupus. Quan li van dir, la primera sensació és de por?

–Quan no saps que és i t'ho diuen, sí.

–És realment preocupant?

–Avui en dia ja no. El que et passa és que el sistema immunològic es posa en contra teu. Son uns anticossos que destrossen les cèl·lules del cos. Una guerra de cel·lules, per entendre's, a dins meu. Però ara està controlat, ja no és mortal; jo pot fer vida normal.

–Sap com el va agafar?

–No ho sé. Pot ser per factor genètic, ambiental, alguna lesió...

–Fa mal?

–Si no et tractes sí. A mi m'ataca amb unes taques a les mans i els peus. En cada persona reacciona de manera diferent.

–Va haver d'abandonar l'alta competició. És un miracle que ara, dos mesos després pugui tornar a entrenar?

–Els metges estan contents. He fet molta bondat quan tocava i ara la recuperació va bé, cada cop millor. No està del tot curada però sí molt controlada.

–Quant de temps creu que necessita per curar-se?

–Són tres o 3-4 mesos de tractament, fins que el brot està controlat. Després et queda dins i si no et controles pot reaparèixer.

–Però pot fer vida normal?

–Jo sí. Haig d'adaptar els entrenaments, sobretot quan noti cansament o estigui saturat però de moment puc entrenar de manera normal.

–Podrà tornar a ser el que era, esportivament parlant?

–Sí.

–Es nota en el rendiment?

–Al principi, quan va sortir el brot, i encara no sabia que tenia lupus, notava que el cos no em responia tan bé però ara que estic amb el tractament recupero molt millor. Cada setmana notes progrés, les pulsacions ja no pugen tant i recupero millor.

–Ha perdut velocitat i/o tècnica?

–No, no té res a veure amb això. Simplement és com tenir un blau gegant, inflat. Però si et mediques no fa mal i acaba no afectant-te en el rendiment. Res de velocitat i tècnica.

–És agressiva, la medicació?

–Sí. Sobretot els efectes secundaris. Afecta a la musculatura, els tendons i els ossos. Els debilita, per això tampoc no em deixen entrenar a màxim nivell... Perquè pot deteriorar-te el cos o provocar-te lesions.

–No el deixen entrenar al màxim nivell els metges? O els entrenadors? –Bé, una mica tots. És que a vegades m'han de frenar. Sobretot en la pretemporada, jo mateix veia que no estava al to físic adequat i veia que tenia molta feina a fer. Hi ha vegades que em dono massa canya i vaig fent, vaig fent sense aturar-me... Fins que algú m'ha de dir que pari.

–No l'havien dit que almenys perdria un any?

–En teoria sí, però l'evolució va molt bé i tampoc no descarto competir abans que acabi la temporada.

–És any de Mundials...

–No és l' objectiu, però jo ho intentaré. No puc negar que ho tinc al cap. Donaré el màxim i si puc em guanyaré la plaça. Sinó, no passa res; continuaré treballant per curar-me i tornar a ser el que era.

–Aquest any es queda sol com a referent de l'equip masculí. Nota que té més responsabilitat?

–És la mateixa que l'any passat. Esquio per mi i així continuaré fent-ho. No sóc líder de ningú i que jo tingui més anys que la resta de l'equip masculí no té res a veure. De fet gent com Joan Verdú o Àxel Esteve també estan molt preparats. Ens ajudem tots.

–Perquè creu que Andorra pateix tanta retirada matinera amb els darrers exemples de Vidosa i Esteve?

–Realment no sé que respondre però l'esquí és un esport dur. Masses molt temps fora de casa, és un esport d'entrenaments sacrificats, castigues molt el teu cos, som conscients que podem patir accidents molt greus... I si els resultats no acompanyen, és normal que acabis desmotivat.

–Part del motiu és la frustració de no poder arribar a estar en el top mundial i veure que sempre estàs avall en la classificació? O és més el sacrifici?

–Sí, si estàs sempre en el top15 perquè ja estan en un nivell que baixar és realment difícil. Però si ets un top30 és més assequible baixar rànquing i sempre tens objectius a superar, com apropar-te en el temps als més ràpids. És més motivant que frustrant.

–Quantes hores al dia dedica a ‘fer els esquís?

–Entre fer ‘cantos' i encerar, la setmana prèvia a una carrera unes dues hores al dia. Quan no hi ha competició una hora. Sempre que tens una estona et poses a fer els esquís.

–Es nota en la competició?

Sí, es nota moltíssim. Això de fer els esquís va com els entrenaments: com més temps hi dediques, millor preparats arriben a les curses.

–Què fas abans d'una carrera? Et canvia el caràcter?

–No tinc manies i intento estar sempre igual. M'agrada distreure'm amb la gent, dient tonteries... Prefereixo estar amb gent que sol, però sinó escolto música o jugo amb el mòbil.

–Carles Visa i els entrenadors són durs?

–Sí. Ell és exigent, però també comprensiu. És normal, és director tècnic i ha de ser així. I els tècnics igual que Visa. Venim aquí a treballar.

–Amb aquesta estructura Andorra està preparada per tenir un top?

–Jo crec que sí. Ho estem demostrant. En Copa d'Europa ja fem punts, cosa que abans costava més.. Aquest és un bon símptoma per veure l'evolució de l'esquí andorrà.

–Kevin Esteve va fer la carrera perfecta als Jocs de Vancouver 2010. Creus que tu podràs repetir una gesta com aquesta?

–Estic convençut de que sí. I crec que d'altres com Verdú, que ja ha fet coses molt importants, o l'Àxel Esteve, també poden.

Per a més informació consulti l'edició en paper.