• El repte d'anar a comprar els dies que les bústies van plenes d'ofertes de supermercats

Foto: noe

Invasió de catàlegs publicitaris, de joguines, de 2x1, de la segona unitat al 50% de descompte, de productes a 1?, de promocions d'aniversari, de regals de Nadal, de setmanes de l'electrònica, de cistelles i lots, de quinzenes del vi, caves, xampanys i altres alcohols i del mes del porc. La bústia plena i a mi que m'atabala cada cop més anar a comprar, i ho faig amb la mateixa solemnitat que la presa de la Bastilla, l'assalt al Palau d'Hivern o la caiguda del Mur de Berlín.

Al meu supermercat de proximitat i de referència, el lloc destinat a les caixes de pagament per dipositar-hi els productes és minúscul, apte per pigmeus o per habitants del país de Liliput. He aconseguit fer-hi cap dues vegades seguides sense que em caigués cap envàs, quilo de mandarines o paquet de galetes amb fibra, proesa digne de figurar en el llibre Guinness dels records. Les fites següents són poder arribar a casa sense que se m'esquinci la bossa de plàstic o sense haver d'esperar a la caixa que una senyora pagui la seva compra cèntim a cèntim amb el pretext de buidar el moneder mentre que la caixera desitja desaparèixer com Mariano Rajoy després del 9-N. Tot i que, posteriorment, amb l'alegria d'haver sobreviscut a l'allau de xavalla es venjarà amb mi tornant-me el màxim de monedes sobre el tiquet de compra. I això que les pel·lícules americanes sempre ens ensenyen que el supermercat és un lloc idíl·lic, de pau i germanor.

El pitjor, però, és quan, instal·lat a casa, comprovo que per obrir el pot de pèsols o de mongetes cal la força de l'increïble Hulk, que les bosses de cereals i de patates fregides estan plenes, en la seva meitat, d'aire. Els pots de xampú, els desodorants i els iogurts, que he de comprar obligatòriament de quatre en quatre, només tenen tres quartes parts del recipient ple. Això sí, darrere de cada tapa hi ha un regal que acostuma a ser una ronyonera, un bolígraf, una gorra o un clauer.

Els aconsegueixes després de trucar a un número de pagament on et passen de departament en departament mentre et posen els 12 concerts en violí de Vivaldi o has d'anar prement números. ?Si vol que li parli en suahili, premi 1, si otomang, premi 2. Si porta texans, premi 1; si porta vestit, premi 2. Si és per una tema de la seva empresa, premi 1, si és particular, premi 2. Si al seu poble esta núvol, premi 1, si hi fa sol, premi 2?. Fins a mitja hora per un regalet que haurà sortit caríssim quan vegis la factura telefònica.

Et poses de mal humor, el mateix que quan intentes perforar, amb la palla, el forat del suc de taronja que sol ser impenetrable; quan comproves que el suposat i delicat perfum, de l'ambientador anunciat a l'envàs acaba sent una barreja de maduixes radioactives, llimones transgèniques i alè de mofeta de nas porcí oriental; que els papers que separen els talls de pernil de gall de dindi o de formatge són més gruixuts que els propis talls; que les dues darreres porcions de Pa Bimbo sempre són d'una tonalitat verda i que el producte que ve amb l'enunciat ?obre fàcil? acaba sent més complicat que muntar un moble d'Ikea i més perillós que la tetradoxotina dels peixos globus, i que les instruccions per escalfar un pack de tartes precuinades siguin com les converses dels personatges d'Aaron Sorkin. Els de la seva sèrie The newsroom citen fragments d'Eurípides o fan referència a paraules encriptades dels encreuats de The New York Times durant una conversa sobre el treball.

Jo puc arribar a jurar en arameu cada cop que, en servir-la, se'm vessa una mica de llet del tetra brick. He comprat l'envàs que té una forma especial en la part superior, en un angle de 45º o el que té tap de rosca per bé que, en aquest cas, el problema és aconseguir-lo obrir. Primer s'ha girar el tapet blanc, que sempre va massa dur. Un cop desenroscat el tap, ens trobem amb una anella de plàstic de color blanc seguida d'una mena de llengüeta metàl·lica. Se suposa que tibant l'anella queda un forat per on pot sortir la llet. Però no. L'anella va molt dura i la majoria de vegades, es trenca i la llengüeta metàl·lica queda enganxada a la capsa, o trencada, o en surt un tros però queda una mena de làmina de plàstic transparent just a sobre el forat que impedeix que surti la llet.

En plena desesperació, sempre queda el recurs d'agafar un ganivet i amb un brot psicòtic, com si fossis Norman Bates a Psicos i apunyalar compulsivament l'envàs, amb mala llet, acarnissament, premeditació i alevosia o bé agafar unes tisores i tallar l'extrem del tetra brick oposat al de la teòrica obertura fàcil. Tot i que ni una cosa ni l'altra no són garantia que, a l'hora de servir la llet, després de l'obertura, es produeixi un autèntic desbordament per tota la taula.

Sort que tot això em passa en la intimitat de casa perquè ja passo prou vergonya al carrer quan torno del supermercat amb el meu paquet de rotllos de paper higiènic que no caben en cap bossa de plàstic. Perquè els veïns creuen que he estat víctima d'una sobredosi d'Activia.

Periodista