Luz Casal en una imatge de la promoció del disc ?Almas gemelas'. Foto: MIGUEL REVERIEGO

CANTANT

«Volia fer-li unes preguntes sobre el seu nou disc en motiu del concert a Andorra»; «Claro, pues venga, lánzate». Luz Casal valora el temps i no el vol perdre, amb energia i enfrontant el càncer de «tu a tu», la cantant ens presenta el seu nou disc aquest dijous al Festival Narciso Yepes Ordino i Fundació Crèdit Andorrà posarà el punt i final a la 32a edició. Un disc en el qual l'artista es presenta capaç de treballar sons nous i intimistes, això sí, tal i com afirma ella – una mica ofesa per la insistència dels periodistes – té i tindrà sempre rock, com la seva actitud.

– ‘Almas gemelas' és l'esperada aparició discogràfica després de sis anys des del últim disc. Com l'ha rebut el públic?

– Ja ha passat gairebé un any des del que el vam editar. És un disc que de moment m'ha donat moltes satisfaccions com m'imaginava abans de llançar-lo. És un treball original en les seves deu primeres cançons. En els concerts que hem fet, la reacció de la gent ha estat estupenda amb les cançons noves. Això és sempre inspirador i gratificant.

– Hi ha dues edicions, una per a Espanya titulada ‘Almas gemelas' i una segona, ‘Almas', per la resta del món amb les cançons en portuguès, italià i francès. Per què una doble edició?

– És una mica com el que expressa el mateix títol: Almas gemelas és la reafirmació de que hi ha alguna cosa més enllà d'allò previsible, que són les cançons originals amb un cert caràcter, que és la meva personalitat, la meva manera de fer; després estan aquelles interpretacions de cançons clàssiques, que en origen estan fetes amb aquells idiomes en els quals m'he decidit a cantar, en alguns per primera vegada, com és el cas de l'italià. Pel que fa al portuguès, no és la primera vegada, però si ho és el fet d'atrevir-me amb gèneres al marge dels que m'han interessat sempre, com és la bossa nova. Almas gemelas és ensenyar alguns dels perfils que em defineixen, sobretot des de l'any 1991 i d'haver descobert cançons d'altres èpoques, d'altres gèneres, que m'han ajudat a comprendre i descobrir que com a intèrpret hi havia gèneres i cançons que podia arribar fer.

– La primera vegada en italià. Que tal l'experiència?

– Sorprenent. La veu sona d'un altra manera, té un altre color. Això per una cantant és sempre estimulant. I bé, el fet de ser capaç de fer-ho, em va donar molta satisfacció. Veure que hi ha el teu accent, però que són lletres que es comprenen, inclús per la gent que domina la llengua.

– A Andorra també es podran escoltar les cançons en italià i portuguès?

– Dependrà de com sigui la gent i del manifest interès perquè les interpreti. Jo crec que hi ha moltes cançons en el repertori habitual que la gent desitjarà escoltar.

– Les cançons escollides pel disc, venen determinades per unes emocions?

– Aquestes i totes. Siguin de l'origen que siguin, siguin originals o alienes a tu, sempre hi ha d'haver una emoció o un estímul que faci que aquelles cançons t'interessin. Jo no canto per obligació, llavors ha de passar alguna cosa interessant, ha d'emocionar-te, ha d'estimular-te, perquè són registres diferents, perquè sigui alguna cosa desconeguda per a tu, per que tingui una lletra extraordinària o una melodia que se t'enganxa com si formes part de tu.

–Quan parles de cançons alienes a tu, a què et refereixes?

– A les interpretacions, però ho són en teoria. Deixen de ser-ho en el moment en que les toco o canto.

–Que emocionin vol dir que totes estan relacionades amb alguna cosa de la teva vida?

– No no! La meva vida no és tan rica com el meu repertori [riu]. La meva imaginació pot ser, però la meva vida no.

–Però algunes cançons com ‘Vida tóxica' o ‘Ella y yo', si parlen d'un període determinat, oi?

– Vida tóxica és només el títol, no hi ha pràcticament res, hauria de mirar-se amb molt interès, i quasi realitzant una feina detectivesca, per extreure algunes frases a part del títol, que indiquin el meu estat físic en aquell moment. El cas d'Ella y yo és una mica el mateix, sinó hi hagués la meva explicació sobre quin ha estat l'origen i l'objectiu d'aquesta cançó, un no podria extreure quina n'és l'arrel.

– I ens pot explicar quina és?

–La descripció d'una relació, la d'una persona, en aquest cas jo, i una malaltia, en aquest cas el càncer. Desenvolupant-se de tal manera que es converteix quasi en una relació d'amistat. En una relació quasi amorosa.

–Costa de creure...

–No és que tingui una relació amorosa amb la malaltia, però si hi tinc una relació de tu a tu, en què les forces estan equilibrades. Ni ella pot amb mi, ni jo encara he pogut amb ella.

– Quines cançons del disc ‘Almas gemelas' et retraten millor o parlen millor de tu?

–No me cuentes tu vida, per exemple. No és que sigui un retrat de mi, és la meva visió en front de determinades persones pesaroses, diguem-ne. Que porten la vida com si fos un pes. Otro tiempo és una cançó complexa perquè canvia molt de ritme i d'intensitats, però no deixa de ser una manifestació de la meva esperança que sempre les coses poden anar a millor i no necessàriament a pitjor. Si pudiera retrata força bé el meu propòsit que és una mica, a grans trets, solidari. Que voler és poder. Arreglar les dificultats que puguin tenir altres. Retrata bé la meva vida, les meves amistats, i el que és per a mi l'amistat.

– Podríem dir que aquets disc és un crit a la vida, a l'esperança?

– No sé si aquest ho és més que d'altres. No tinc la perspectiva per aquest tipus d'anàlisi. Però jo sempre – fins i tot en les cançons més desgarradores com No aguanto más – li dono un punt d'esperança a tot, perquès és la meva manera de ser, una porta oberta que allò que no està bé, que et disgusta, que t'afecta negativament, es pot arribar a modificar, encara que no sigui totalment, d'alguna manera. En aquest sentit és positiu, fins i tot en casos de lletres d'amor fetes amb una certa contundència.

–Queda alguna cosa del rock dels inicis?

– Qui l'escolti ho sabrà. Jo tampoc puc obrir el cap de la gent i dir-los-hi com han d'escoltar un determinat disc. Per a mi és obvi. No només hi ha rock en l'actitud, que aquesta hi és sempre, és com si vulgues canviar el color dels meus ulls, no puc. Tens un ritme més lent o més ràpid, segons les necessitats emocionals o sentimentals, però sempre hi ha estat i hi serà, encara en cançons que aparentment siguin allò oposat al que s'anomena rock... de fet, jo crec que la gent té ja tal confusió, que considera rock només quan hi ha un determinat solo de guitarra, per exemple.

– Quina resposta espera del públic andorrà?

– Generalment no sóc gens exigent amb el públic, li tinc tant respecte, que només que n'hi hagi, ja em sento compensada. No espero que sigui de cap manera– atents o receptius-–, les reaccions que tingui el públic vindrà motivada pel que nosaltres li oferirem. A part, quan tens un repertori tan divers, el més normal és que hi hagi reaccions diverses, que és el que a mi m'agrada.

– Em sento obligada a preguntar-li. També cantarà ‘Piensa en mi'?

–És una cançó que s'ha de fer sempre.

Per a més informació consulti l'edició en paper.