• Espanya no ha sabut veure o respectar que Catalunya ja tenia identitat quan hi va entrar per formar-ne part

Foto: EL PERIÒDIC

Els ciutadans votem els polítics perquè facin les lleis, les modifiquin, deroguin o actualitzin. La llei ha de servir els ciutadans, no a l'inrevés. Quan la llei obtura les aspiracions de col·lectius de ciutadans, alguna cosa està fallant en el si de la democràcia. Avui, a Espanya, la democràcia fa por. Que els catalans puguin decidir el seu futur fa por. Por perquè vulguin decidir marxar.

Tal com ho veig jo, Espanya no ha sabut veure o respectar que Catalunya ja portava la identitat posada quan va entrar-hi a formar part, fa alguns segles. La identitat col·lectiva no es negocia ni pot ser legal o il·legal: existeix o no existeix. I és absolutament legítima. Legalment un ciutadà és de nacionalitat espanyola, però identitàriament serà el que el seu cor li digui. Ser català no és una moda, ni es basteix per oposició a Espanya. Aquest és un error d'interpretació. Diria que la majoria de catalans estimem Espanya, els llocs i la gent que coneixem, i hi tenim molt més vincle sentimental que amb França, i potser una mica menys que amb Andorra, per similituds culturals òbvies. Els catalans tenim una identitat, que és un sentiment, independentment dels motius racionals, econòmics o històrics, tot i que hi són.

Potser si la literatura catalana s'ensenyés, traduïda, a les escoles com a part de la cultura d'Espanya, si els castellers algun cop es retransmetessin per televisió, si algun grup de música sonés a les ràdios de l'Estat, si sabessin la trascendència de la política lingüística d'un territori bilingüe... els espanyols haguéssin tingut l'oportunitat d'entendre que Catalunya té una identitat nacional pròpia, i que per això és singular dins el país, i hagués permès de sentir-se formar part d'Espanya.

Sembla però que no està ben vista la coexistència de diferents identitats nacionals: si formar part d'Espanya passa per castellanitzar Catalunya i uniformitzar les cultures de l'Estat en una de sola és l'única opció possible per encaixar-hi, els catalans han de poder decidir si hi estan d'acord. Si s'hagués comprès que sentir-se català com a identitat nacional no és un radicalisme, sino un sentiment legítim, constructiu i històric, Catalunya hagués pogut tenir un encaix dins una Espanya nació de nacions. Una nació capaç de contenir altres nacions al seu si.

Però jo tinc la sensació que no s'ha donat l'oportunitat als espanyols de conèixer realment per què per als catalans la seva bandera és la senyera, el seu himne els segadors i la seva llengua materna el català. Probablement s'hagi vist com una amenaça, no com una riquesa sumativa. El desconeixement genera incomprensió primer, i rebuig, després. Jo els entenc, perquè no han tingut les eines i la informació per comprendre'ns. Entenc les persones, com una adorable professora d'història jubilada de Madrid que conec, que no entén el procés actual de Catalunya. Ella va estudiar durant el franquisme, però als llibres actuals, després de dècades de democràcia, continuem sent analfabets de les diferents cultures i nacions d'Espanya.

Comprendre que els catalans no se senten espanyols pel que fa al sentiment de pertinença nacional xoca amb la seva pròpia idea d'Espanya com a nació històrica. I aquesta és la causa de la desafecció amb Espanya: els coaches sabem que hi ha una cosa intocable dels nostres clients: la identitat. Negar-la o menystenir-la genera per força reaccions adverses. Algú va dir una vegada que no podem considerar cert allò que no encaixa dins el nostre sistema de creences, que intentem preservar per damunt de tot, ja que sostenen el que som.

Potser per això apareixen afirmacions esbiaixades que pretenen explicar el fenomen social català des del que el seu sistema de creences els permet acceptar, encara que sigui allunyat de la realitat catalana: Mas manipula els catalans, l'independentisme és una moda, el castellà està perseguit a Catalunya, hi ha una majoria silenciosa que no s'expressa, les comparacions catalanisme i nazisme...

Jo no sé si els catalans podrem votar o no el 9 de novembre, o si mai s'assolirà la independència. El que em sembla és que es fa difícil mantenir que cal respectar la llei per damunt dels valors de la democràcia, quan el 80% dels ciutadans reclama poder votar. Els polítics s'han de dedicar a fer lleis, no a fer-les inamovibles. Sense comprensió no hi ha respecte, i sense respecte no hi ha entesa ni acords. Pretendre resoldre el conflicte actual a través del sotmetiment a les lleis empetiteix la democràcia. I voler mantenir una de les parts unida en contra de la seva voluntat és senzillament absolutisme, i té efecte boomerang. El que sí sé és que si mai Catalunya assoleix la independència o no serà perquè ho ha decidit una majoria dels ciutadans que l'habiten. La força de la gent és molt més gran que la rigidesa de les lleis. Així que espero que tard o d'hora guanyi no només la democràcia, sino el respecte mutu a les identitats, que permeti a catalans i espanyols mantenir llaços de col·laboració beneficiosos per als dos, tant si pertanyen al mateix Estat com si no. H

Per a més informació consulti l'edició en paper.