• 2.032 espectadors donen caliu i deixen clar que Andorra vol gaudir al nou estadi

El públic andorrà va respondre amb una entrada de 2.032 persones, tot i no omplir l'Estadi Nacional Foto: TONY LARA

Havien passat anys sense que Andorra assolís la petita –però gran– marca de gol. Era com quelcom impossible superar el porter rival, però l'equip de Koldo Álvarez, després de la fase anterior del Mundial amb uns registres ofensius per oblidar, en aquests tres partits de classificació per a l'Eurocopa 2016 ja en suma dues dianes, i les dues d'Ilde Lima. No és, en tot cas, comparable a la mel de la victòria, aquella que en 2004, contra Macedònia, es va assaborir gràcies al gol de Marc Bernaus.

Cal fer memòria, recordar Justo Ruiz a la banda, braços en l'aire enviant la pilota al centre de l'àrea, i com després d'un rebuig, és Marc Bernaus qui agafa la pilota en la frontal, la mata, la deixa botar i l'engalta al pal llarg del porter macedoni. És que aquell gol va significar la primera i única victòria andorrana, i un mirall que el combinat actual voldria trencar. «La UEFA no ens permet fer cap acte en aquests partits», es lamentava el president de la Federació, Víctor Santos, que tenia en ment aquella fita de la selecció que en aquell moment dirigia David Rodrigo, avui director tècnic de la FAF.

La selecció no enamora, és cert, però manté un públic fidel perquè en els últims anys ha oferit una alternativa a onze jugadors penjats del travesser. Ara toca la pilota, lluita, fa front al rival i intenta sortir a l'atac, i ahir ho va tornar a demostrar amb capacitat de reacció per remuntar un gol en contra. Potser és per això que ahir, amb el gol de Lima, el seu segon, un altre de penal –¿i?–, la graderia esclatés en una bogeria unànime... La gent té ganes de sentir aquesta adrenalina, i aquest combinat i el nou Estadi Nacional permeten veure una motivant Andorra que aspira a alguna cosa més que a passejar uns jugadors capcots per Europa.

Ahir l'Estadi Nacional no es va omplir, ni molt menys –2.032 persones, segons les dades que va donar la FAF–, però la tribuna presentava una bona entrada tot i els 40 euros que costava l'entrada, i els gols –20 euros–no desentonaven tot i no estar plens. És que fins i tot –vet aquí les ganes de futbol que hi ha– ni tan sols es va parlar d'una gespa que, és cert, continua oferint una imatge poc decorosa. «El que importa és si la gespa era humida o no, el dia anterior va ploure molt i llavors així mullat la pilota corre més, però en tot cas estaria bé tenir un millor camp», va assegurar el seleccionador israelià, Eli Gutman, que es va congratular d'aquesta ‘velocitat de baló': «El meu objectiu era que havíem de jugar de forma ràpida, la idea era passar-nos la pilota moltes vegades i llavors seria quan Andorra perdria la concentració i podríem aprofitar l'oportunitat». Apa, ara resulta que el camp va jugar també a favor del forà.

El públic el que vol és futbol. La lluita i l'emoció, el gol a favor i fins i tot el que arriba en contra, sigui amb una gespa que necessita paciència i temps per assentar-se o sense ella. Perquè toca. Així que Bernaus i Lima segueixen sent noms amb els quals somiar. El primer, per recordar que fou el que fou i va donar el que va donar –aquella victòria en el Comunal i algunes alegries més– i el segon per pensar que tan de bo continuï en el nivell que exigeix la selecció i en pugui marcar més. Tots de penal, si cal, però aquesta adrenalina que l'Estadi Nacional vol viure per molts anys, siusplau, és el l'anhel dels amants d'aquest esport. D'ingredients i feina, n'hi ha.

Per a més informació consulti l'edició en paper.