• En la majoria de casos un judici no posa el punt i final als problemes derivats d'una violació

Un dels problemes que va exposar Bergança pels casos de violació és que «quan es dicta sentència, el dany no està reparat del tot, caldria més mitjans per ajudar a nivell psicològic a la víctima». Tancar un expedient no vol dir acabar amb els fantasmes que un delicte d'aquestes característiques crea a la víctima. EL PERIÒDIC ha pogut parlar amb algú que ha viscut en primera persona com afecta psicològicament una violació. No per ser-ne víctima en primera persona, sinó per ser-ne parella en aquell moment. El primer problema que apareix és l'acceptació. El cervell és molt complex, i la reacció immediata a una violació és, en molts casos, la voluntat de negar-se el que ha passat i eliminar qualsevol record. Hi ha mètodes com l'hipnosi que ajuden a les víctimes a recordar detalls per reconèixer l'agressor. Un cop assumit, apareix el sentit de culpabilitat: «sempre deia que devia haver fet alguna cosa malament, era molt injusta amb ella mateixa». El suport familiar i de la gent més propera és bàsic, en el fons «tots vam ser víctimes». Poc a poc, el record pesa cada vegada menys, tot i que «les inseguretats sempre hi són». «Quan semblava que tot començava a quedar oblidat, va arribar la citació del judici». El procés de recuperació torna endarrera. «La nit abans va ser la pitjor de la meva vida, no sabia el que era la por fins que li vaig veure la cara». El xoc en aquest cas va doble perquè la víctima va tornar a veure l'agressor per identificar-lo. «Esperàvem que, un cop passés, tot seria com abans, però ella va patir una reacció comú: es va tancar, obsessionada amb la feina». El testimoni dóna la raó a Bergança.

Per a més informació consulti l'edició en paper.