El pianista i compositor Jordi Barceló durant una entrevista a El Periòdic. Foto: TONY LARA

PIANISTA

Avui, a les 22 hores a l'Auditori Nacional, el pianista i compositor andorrà Jordi Barceló farà un concert per presentar el seu tercer disc, Esperança. Aquest concert és «una mena de crowdfunding» per tal de finançar una part del disc i a més, aquests mecenes podran escoltar les cançons del nou treball en exclusiva al concert abans de la seva publicació, que està prevista al novembre. L'enregistrament de l'àlbum s'ha dut a terme al mateix Auditori, i amb el concert es posa fi a una setmana de gravació.

– Jazz, boleros... Ha tocat molts gèneres musicals. Què podem trobar en aquest tercer disc?

– El disc és nou, ple de composicions pròpies i de música que aquesta vegada juga molt amb els sentiments. Al principi era més jazzístic, el segon disc, el de la Grandalla, era més romàntic, i aquest, és més sentimental. Parla de quan prenem decisions a la vida, o ens passa alguna cosa, que no té perquè ser trista, pot ser la il·lusió.

–El disc està dedicat al seu difunt amic, el doctor Sergi Victorio.

– Si, bé, un dels temes, el que dóna nom al disc: Esperança. Té un valor sentimental molt important per a mi. Li vaig composar al Sergi i vaig tenir la sort de poder-li fer escoltar just abans d'acomiadar-nos. Una música que transmet il·lusió i esperança. La lletra l'ha fet la Susanne Georgi, qui també tenia un vincle amb el Sergi. Aquesta parla de l'esperança que tots tenim quan un ser estimat se'n va, de que li vagi bé, de dir-li que no es preocupi, que estem aquí, que el recordarem i l'estimarem. Està composat amb el sentiment a flor de pell, quan ell va venir a casa i em va explicar que li passava.

–Totes les peces tenen lletra?

–No. De fet només la d'Esperança que és un tema que es grava tres vegades: una en anglès, una traducció al català, i la versió que va escoltar el Sergi, tal i com jo la vaig composar. Al disc hi ha dos bonus track, Esperança amb instrumental, i un altre tema dedicat a les àvies, a totes les àvies, que no són del país on vius. Jo visc aquí, em sento molt integrat a la societat andorrana, però no oblido que la meva és andalusa. I per això m'enganxo d'un guitarrista flamenc que toca aquí, el Manolito, que toca música mexicana, sovint està per l'Adelita.

– El guitarrista mexicà de l'Adelita toca flamenc?

–Sí, sí. Ell toca flamenc. Jo el vaig conèixer quan vaig acabar el títol superior de la carrera i ell començava. Ens vam conèixer llavors i ens hem tornat a trobar aquí. Els seus avis també eren d'Espanya i el tema que fem junts és un record als nostres avantpassats. Agafo un tema del primer disc, amb arranjaments nous, i és el que posarem com a bonus track.

–Quants temes hi ha?

–Dotze o tretze. També hi ha dos estudis de piano; a Grandalla ja n'hi havia dos dedicats a les meves filles, tècnicament difícils d'interpretar, i n'hi torna a haver dos en aquest disc. Després hi ha dos temes de composicions meves en que jugo amb els sentiments. La il·lusió de quan algú es casa, el moment que entra la núvia a l'altar.

–El seu amic, la seva àvia...darrera de cada tema una persona?

–No, hi ha un sentiment. Per exemple, escollir entre dos camins. La dificultat de prendre una decisió, jo la reflecteixo en un dels temes. O el sentiment de veure com es desperta un nadó. Just tinc una cançó de bressol que parla d'això.

–Així, doncs, podríem dir que abandones la faceta més jazzística i esculls un altre camí per la teva carrera de pianista?

–Jo no he deixat mai de banda la improvisació i el Jazz, en tots els discs alguna cosa de jazz hi ha. I de fet, la setmana passada vaig estar al Festival en homenatge a Tete Montuliu, l'Hora del Jazz, i vaig obrir jo les actuacions nocturnes. Però aquest disc, igual que l'anterior, està centrat en allò que em trobo més còmode: cançons fàcils d'entendre, d'escoltar i que produeixin un benestar. No vull fer experiments, perquè no arriben.

– Així doncs, busques un públic ampli.

–Jo amb la música que faig intento que no estigui clitxada. Jo faig música de pel·lícula, sense pel·lícula. Te l'has de muntar tu. Potser algun dia tinc la sort que algun productor de cine en tria una! Intento que arribi a tothom i el millor es fer discos i que circulin; el tema no es fer diners, sinó que arribi.

– El concert d'avui, perquè és «una mena de crowdfunding» i no un crowdfunding propiament dit?

–L'Auditori té un cost, el lloguer del piano, els tècnics, la producció.... si em poden ajudar aquells que els hi agrada la música... a més d'aquesta manera podré fer una previsió de la producció que s'ha de fer. Serveix per financer el CD, però parlem d'un crowdfunding sense haver de passar per una plataforma on s'enduen un percentatge i que cal temps. Estàs lligat i a més a més no tens la certesa que funcioni. Doncs siguem més humils, no contractem res. La gent ja em coneix, les crítiques que vaig rebre pel disc de Grandalla van ser molt bones i el tercer disc està en la mateixa línia.

– Hi col·laboren altres músics?

–Si, per exemple l'Efrem Roca al saxo i la Carolina Bartumeu al cello toquen en una peça que tradueix aquelles discussions o descords que es produeixen entre dos amics o familiars, i que a vegades necessiten d'una tercera persona per solucionar el problema. El saxo i el cello es dicuteixen.

– I el piano és el mediador?

–Exacte, per posar pau. Mira, potser aquets seria un bon títol i s'acaba dient així. Encara no tinc tots els títols. Per exemple al del dilema d'escollir entre dos camins, crec que serà El balanceig.

–Tu has tingut un gran dilema?

–Si, abans de venir aquí. Tenia dues opcions, o continuo amb l'empresa familiar o continuo com a pianista i renuncio a tot el que tenia, i vaig renunciar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.