• Avui s'inaugura la mostra amb les obres d'art fora d'Andorra

A dalt: la mesa romànica de Sabt Romà de Vila del segle XIII. A baix a l'esquerra: taula de la Mare de Déu amb el Nen i els Àngels Músics de Santa Eulàlia d'Encamp. A baix a la dreta: el buit que representen les obres perdudes. Foto: TONY LARA

Hi havia una vegada un país on els homes no valoraven les «velles pedres», tal com les anomena Folch i Torres. L'Església es venia el seu patrimoni artístic per uns milers de pessetes, i permetien l'arrencament de les pintures dels murs originals, deixant un buit, com fills separats bruscament dels pares. El mal és irreversible, i un cop les obres surten de l'església, comença el desmembrament: «Partir és una mica morir/ respecte allò que s'estima:/ perquè deixem una mica de nosaltres mateixos/ en cada lloc i en cada instant» (Edmond Haraucourt. Le Rondel de l'adieu)

No és un conte, és la realitat de les obres que van sortir d'Andorra a principis del segle XX, algunes de les quals han tornat per passar uns mesos a la Sala d'Exposicions de Govern, amb la mostra Benvingudes a casa vostra! Les obres d'art fora d'Andorra, la qual s'inaugura avui a les 20 hores i finalitzarà el 11 de gener.

Tal i com va explicar ahir la cap de l'Àrea de Museus i comissària de l'exposició, Marta Planas, la mostra està concebuda no tan sols per poder conèixer, aprendre i gaudir de l'art andorrà romànic i gòtic que actualment està fora del país, sinó també per explicar aquest període fosc de la història del Principat, per mostrar la «pèrdua que va significar» i, no menys important, també per conscienciar de la dificultat que després suposa poder recuperar-lo. El Museu Nacional de Catalunya no és la primera vegada que col·labora amb el Principat per mostrar-hi les obres, però «hi ha obres que no hem pogut aconseguir, com les que té la família Bosch en propietat», altres que estan al Museu del Prado (sala Várez Fisa) o a museus americans, i que apareixen a l'exposició a través de vídeos de les sales on estan exposades; altres que ni tan sols se sap on són o si encara hi són.

Tal i com explicava l'autor Javier Cercas i el director de cinema David Trueba a l'edició de la Universitat d'estiu d'aquest any, «sense passat, el present no s'entén» i «el passat el transforma el present, no està quiet». Els andorrans, per saber qui són i d'on venen, han de poder conèixer el seu passat. Per això, Planas va dir que «creiem que una exposició com aquesta s'hauria de poder organitzar cada sis anys», per tal que tots els escolars del país puguin conèixer l'art i la història d'Andorra.

LES OBRES I EL SEU VIATGE/ Conjunts pictòrics – o més aviat una part d'aquests – de nou esglésies del Principat (actualment pertanyents al Mnac, Patrimoni Cultural, Crèdit Andorrà i el Bisbat d'Urgell) es retroben. Pel que fa a Sant Romà de les Bons, Sant Miquel d'Engolasters, Sant Esteve d'Andorra la Vella o la mesa d'altar de Sant Romà de Vila i la Mare de Déu i els Àngels Músics (dues de les peces més destacades) han tingut una vida comuna i han viscut esdeveniments tant importants com les exposicions a París l'any 1937: L'art catalan du Xème au XVème siècle o L'art catalan à Paris.

L'exposició mostra l'evolució històrica des de l''arrancament' fins la tornada a casa, en el cas de les de Santa Coloma, o el destí de les altres, dividint les sales de manera que el visitant fa el recorregut per cada una d'elles. Curiositats com que la mesa romànica de Sant Roma de Vilà del segle XIII (una de les primeres peces exposades) va ser venuda per 5.000 pessetes, juntament amb un fragment del retaule de Santa Eulàlia d'Encamp, per 1.000 pessetes més, a la Junta de Museus de Barcelona el 1922. El fragment era la taula de la Mare de Déu amb el Nen si els Àngels Músics, una petita joia que el MNAC amaga en la seva reserva, atribuïda al Mestre d'All, i que forma part del mateix retaule que l'àngel amb la Sagrada Esponja, que es va trobar a les golfes de la rectoria de la parròquia.

L'exposició també explica el periple de les pintures de Santa Coloma, que van estar en mans de la Gestapo 1943 al 1945, i que el Govern d'Andorra va aconseguir adquirir el 2007. El cicle pictòric de Sant Esteve, «el més ben elaborat de les valls andorranes», és una bona mostra per explicar la problemàtica del moment final del romànic (1200-1210) i la introducció del concepte de sofriment amb l'escena de la Flagel·lació.

La mostra també posa de relleu el problema del desmembrament de les peces, ja que sense el seu conjunt perden els sentit. Com a expemple, el retaule de Sant Miquel de Prats (dues de les taules exposades pertanyen a Crèdit Andorrà i l'altra a Patrimoni Cultural): el sant Miquel patró de l'església sempre ha estat present a Prats, i és qui convida les peces que han retornat al país i recorda com eren les taules que encara estan sense localitzar (amb imatge en blanc i negre).

OBRES PERDUDES/ L'última sala de l'exposició obre un espai a la reflexió sobre la importància de la preservació del patrimoni. En primer lloc, tristes imatges en blanc i negre recorden les obres en parador desconegut: el Sant Gregori de Santa Coloma, tot i tenir documentada la sortida d'Andorra l'any 1933 cap a Barcelona, es localitza a la Brummer Gallery de Nova York el 1938 on es va retrobar amb Sant Cristòfol d'Anyós, i l'últim que se'n sap és que la baronessa de Cassel, després de la mort del baró, les va revendre en subhasta a la Galeria Droupot de París.

Per altra banda, un dels episodis que no han estat mai resolts és el robatori, l'any 1936, d'una de les cinc taules de la predel·la del retaule de Sant Joan de Caselles.

Després tenim les anomenades «poc accessibles»: «obres que es troben en col·leccions particulars amb les quals hi ha poca entesa o en museus poc accessibles», eufemisme del poc interès o poca col·laboració de la família Bosch pel que fa a cedir els dos fragments provinents de Sant Esteve d'Andorra la vella (el Bes de Judes i l'Arrest de Crist) i de les dificultats que posen els museus americans per poder-hi negociar (en referència al Sant Silvetre de Santa Coloma del Mead Art Museum de Massachussets).

I finalmenmt, les perdudes, ni imatges, ni documentació, res. Un fons en negre representa aquest buit que va deixar tota la part del patrimoni que no serà mai recordada, perquè ha desaparegut en moment anteriors a aquests principis del segle XX. On són les pintures murals de la conca absidial de Sant Esteve d'Andorra la Vella? I les pintures murals de la Conca absidial i del tambor de l'absis d'estil romànic de l'església de Sant Martí de la Cortinada? I on són totes aquelles que ni sabem que existeixen?

«INSTINT DE CONSERVACIÓ»/«Es diu que la memòria que és la facultat de recordar, és a dir, d'emmagatzemar, de conservar i de restituir informació. És el que ens permet anar a un lloc determinat, identificar els carrers, les cases... i reconèixer les persones. És, en certa manera, el que ens dóna una identitat i ens situa al món, en un grup social determinat, en una família, la memòria ens dóna un passat i no cal dir que ens obre una perspectiva de futur». Aquestes paraules i l'obra de l'artista contemporani Javier Balmaseda, Instint de Conservació, tanquen la mostra.

L'obra consisteix en una sèrie d'elements realitzats en malla metàl·lica que simulen els blocs de formigó utilitzats habitualment en els murs de les obres de construcció, col·locats sobre palets de transport i emmagatzematge que diu: el patrimoni és un dels pilars de la construcció de la identitat.

Finalment, la mostra també deixa participar als ciutadans, i obre un espai, a través d'una pissarra, perquè siguin ells els que diuen «què és el patrimoni?». Com dius la cita d'Antoine de Saint-Exupéry: «Nous n'héritons pas de la terre de nos parents, nous l'empruntons à nos enfants».

Per a més informació consulti l'edició en paper.