Arnau Tordera, cantant i guitarrista del grup Obeses. Foto: FERRAN SENDRA

Cesk Freixas diu que són «uns genis incompresos», Lluís Gavaldà troba «brutal», la seva Botifarra amb seques i Empar Moliner que «són un dels grups més originals, ambiciosos i bons que hi ha al nostre país. Tenen molt poc a veure amb el que fan els altres. Feu-me cas i escolteu-los. No m'equivoco». Sí, parlem d'Obeses, un dels grups més trencadors del panorama musical català que avui, a les 23.30 hores a la Fada Ignorant, s'estrenen a Andorra. Les referències són les que són, i malgrat certes expressions que poden semblar gradiloqüents i certes ironies que poden semblar pedanteria, només ho sembla, perquè és un grup que creu en el públic i en la bona música, i en oferir «una experiència estètica diferent». Fan art.

–L'Arnau Tordera i de la famosa entrevista de l'APM és un personatge?

–No, és Arnau Tordera. Naturalment l'APM va encarregar-se de fragmentar, en certa manera amb bon criteri, però manipulant voluntàriament les parts de l'entrevista seleccionada.

–Però aquella entrevista va ser el salt a la fama d'Obeses. ¿Va ajudar o perjudicar?

–De fet quan va aparèixer no teníem ni el primer disc al mercat, i de cop, el nostre nom va tenir una notorietat mediàtica important, però era precisament només el nom, i frases que va deixar anar la meva persona, que fins i tot diria que han tingut una repercussió històrica. Em refereixo que la música havia passat a un segon terme, i durant forces mesos el que es coneixia d'Obeses era exclusivament aquesta vessant de la meva persona, afortunadament poc a poc, gràcies al nostre esforç, la nostra ambició, i la nostra certesa, perquè havia de ser així, hem anat projectant la nostra música, de manera que ara qui tan sols conegui aquella vessant, doncs està jugant en contra de la realitat Obeses.

–Però si que hi va ajudar el ‘Regala petons', no?

–-Sí sí, evidenment aquesta altra va ser l'oportunitat d'aparèixer al mateix mitjà, en aquets cas TV3, però en una vessant estrictament artística i musical, que és la de crear una peça musical expressament per a la campanya de Nadal de l'any passat. Personalment va ser un moment importantíssim pel fet que et comento, era la oportunitat d'aparèixer al mateix mitjà però donant raó a allò que havies estat exposant només a nivell conceptual i filosòfic un temps enrere. Donant raó i arguments a aquelles paraules.

–Heu afirmat que «la situació artística és insuportable». Obeses es creu millor que d'altres grups?

–Per una qüestió comunicativa sempre preferim que en tot cas siguin els altres qui opinin, afortunadament persones il·lustres del pensament català com Empar Moline i Bernat Dedéu més recentment, han apostat clarament per la nostra música. Obeses ja en el seu inici es configura com un grup que té la voluntat de transcendir certes barreres creatives i sobretot tenir com a última instància en tot el que fa l'excel·lència musical. Pretenem combatre i defugir és la mediocritat musical i creativa per extensió. Amb això vull adreçar-me sobretot al fet d'intentar crear peces musicals i vocals amb la màxima exigència possible i que traslladin a l'oient vivències de la música, és a dir, una experiència estètica que fins ara no ha pogut viure, una cosa novedosa i fascinant al mateix temps. Simplement és obi que hi ha propostes musicals que defugen l'excel·lència artística i la voluntat d'exigència amb la nostra disciplina. I des del nostre punt de vista, és una falta de respecte absolut envers aquesta.

–Alguns exemples d'aquests que defugen l'excel·lència??

–Com que són companys de professió evito nombrar directament, però, simplement fent una escolta en la manera en la qual un concep la creació musical de grups més preeminents ara mateix a Catalunya, tindria l'explicació del meu raonament.

–Algú tan exigent, quines propostes li interessen o té com a referents?

–En música estrictament autòctona hi ha un referent claríssim que és Lluis Llach, possiblement un dels més grans creadors melòdics del país. Personalment un músic que admiro moltíssim. També músics de l'àmbit acadèmic com Albert Ginovart, que va ser el meu mestre de composició. I a nivell global que hagin servit d'inspiració o que tinguin peces que puguin ser admirades per nosaltres, no hi ha masses projectes. Contemporàniament si que hi ha músics també importants, no dels que tenen més ressò, però pianistes com Maria Coma o Clara Peya, són músics amb gran talent i em sap greu que no tinguin la repercussió que mereixerien. Em refereixo que no som els únics, ni molt menys, que apostem per aquesta possibilitat, però si que som pocs, honestament, els que estem aquí.

–Per què no tenen aquesta repercussió?

–Hi ha una oferta extensíssima, abundosa, que dilueix la qualitat. La gent està bombardejada de música constantment i en aquest sentit costa discernir en el què realment és or pur, com la música de la Clara Peya per exemple, del què no, per qüestió d'abundositat del material musical. Aquells qui aposten per una cosa més peculiar, més personal, amb més identitat, en definitiva, més excel·lent té més dificultats. Però jo sóc un utòpic absolut en aquest sentit, i penso que si un és fidel a aquest tipus de plantejament, artísticament el més noble que hi pot haver, podrà tenir una recompensa.

– I si la gent som inculta i no arribem a fer aquest reconeixement?

–Aquest seria el plantejament i la reflexió més habitual que se sol fer. És que el públic és inculte i prefereix unes coses que les altres. Però l'experiència em diu que a la que el públic té l'oportunitat de gaudir de gaudir d'una cosa excel·lent no torna a una que no sigui del mateix rang qualitatiu. Jo ho he pogut comprovar als concerts d'Obeses. Hi havia gent que no sabia ni tan sols qui eren i a partir d'haver aconseguit que comprin entrades per assistir a un concert nostre s'ha enamorat de la nostra música. I repeteixo, com sóc un utòpic doncs sóc del parer que la gent i el públic en general a la que tenen l'oportunitat lliure i absolutament plaent de gaudir d'una cosa així, doncs no se'n desdiuen fàcilment.

–Veurem que hi diu públic d'Andorra. Hi havíeu estat mai abans?

–Jo hi havia estat de petit, recordo que havia anat de colònies a la casa de colònies AINA. Encara existeix?

–I tant!

– Tinc aquest record llunyà, però la veritat és que són un gran desconeixedor de la realitat d'Andorra, per bé que intentaré en el petit instant que estiguem aquí fer-nos una idea més global i esperem conèixer la gent d'allà i conversar-hi, si hi ha algú que li agradi la nostra música paralar de les impressions que té, són coses interessants.

–Parleu molt de l'experiència estètica i de la reinterpretació del públic.

–És absolutament necessari per nosaltres. Si observes lletres de la nostra música, evidenment ja copses que tenen una profunditat notable, però hi ha d'altres peces que en un primer moment poden semblar coses lleugerament banals. Pa amb tomàquet o Botifarra amb seques poden semblar lleugerament banals, a priori poden semblar absurdes. Però si hi ha un públic amb la voluntat d'aprofundir-hi i introduir-s'hi i llavors aconsegueix altres lectures que acaba tenint la profunditat de la qual es volia impregnar la peça.

–Us auto produïu per no estar «canonitzats». D'on treieu els diners?

–Sorprenentment els nostres dos discos econòmicament parlant estan fets amb mitjans gairebé primitius, simplement que hi hem deixat moltíssimes hores de la nostra vida, però moltíssimes, per tal que això pogués quedar bé.

–No és esgotador?

–Sí l'enregistrament del segon disc, que és el que varem acabar el 2013, recordo que l'estàvem gravant precisament a l'hivern i la nit de Cap d'Any doncs jo vaig estar tota la nit orquestrant una peça. És un exemple que això requereix tot el teu temps i tota la teva dedicació.

– Es pot manetenir aquest nivell per un tercer disc?

–Afortunadament està molt ben encarrilat, a hores d'ara puc dir que ja hi ha més de la meitat de les peces compostes, per tant, també un va tenint més experiència i aprens que si ordenes, a nivell de salut ho agrairà. Això és el que hem estat intentant fer en aquest tercer disc que es preveu que surti a l'abril i es presentarà al maig,començarem a gravar el novembre.

–En resum. Marcel Duchamp de la música catalana.

–Bé aquest nom és principal de la història de l'art i seria agosarat comparar-s'hi. Podríem establir una relació de trencament de cànons o d'aventurar-se a provar coses inexistents fins avui. Una mica és això. L'atreviment de fer coses que trenquin motlles i que puguin fascinar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.