• Georges Banu defensa el teatre com a art i desfà el tòpic que «el teatre agrada o no agrada»

Foto: TONY LARA

Ahir va ser el torn de la dansa i el teatre a la Universitat d'Estiu. El reconegut crític de teatre francès, Georges Banu, va començar la seva ponència posant sobre la taula una pregunta transcendent per al món de les arts escèniques: «Una persona pot dir que li agrada Mozart però no Wagner, però ningú dirà no m'agrada la literatura, o no m'agrada la pintura, en canvi, la gent sí que diu m'agrada o no m'agrada el teatre en la seva globalitat. ¿Per què?»

El teatre, segons Banu, es tracta com un art d'amor o desamor, quan hauria de ser «d'amor i desamor». El cineasta Jean- Luc Godard deia: «No m'agrada el teatre perquè es crida massa». Bé, «és cert que a l'escena hi ha un artifici, una sospita de superficialitat», de fet, Plató i els pares de l'Església tenien un discurs contra el teatre perquè deien que era una pràctica enganyosa, perquè suscitava passions i perquè els actors perdien el control quan interpretaven. Aquest descontrol de l'actor és un tema que es tracta en el mateix Hamlet de Shakespeare, de qui, per cert, opina que «era una cooperativa d'autors de la qual ell en va ser el prestanoms».

Godard, Plató i l'Església no són els únics que han mostrat el seu rebuig al teatre. També ho han fet filòsofs i teòrics, que no el consideren un art perquè l'art és defineix per l'absència d'un element –la pintura es pot mirar però no escoltar, la música no es pot veure, etc.– i al teatre hi ha el temps, la imatge i la paraula. Banu va dir ahir que «el teatre està entre l'art i la vida, però també és art i vida».

Per altra banda, el rebuig també ha vingut suscitat perquè no disposa d'un material específic, sinó que treballa amb el cos humà, i per a alguns teòrics no es pot fer art amb el cos perquè aquest és imprevisible i s'escapa de l'organització d'un projecte artístic. En canvi, d'altres defensen que el fet que cossos vius es retrobin a una banda i a l'altra de l'escenari és precisament on hi ha l'art. Banu va posar l'exemple d'una actriu francesa que quan li pregunta què li agrada més, si el cinema o el teatre, ella respon: «El cinema és com si enviés cartes, però també tinc ganes d'abraçar».

La feina de l'actor és una de les que Banu admira, perquè aquest «es posa a la pell d'un altre, canvia la seva identitat i reinterpreta i refà constantment». Per tant, un actor et pot agradar o no, però el teatre, on actors i espectadors tenen una cita amb algú que no coneixen i passen un temps junts, «és una teràpia contra la melancolia» i la qüestió no és si és art o lleure, «perquè hem d'acceptar que és les dues coses». 

Per a més informació consulti l'edició en paper.