• Escriptor i director de 'Soldados de Salamina' parlen de realitats, ficcions, art, artistes i lectors, i de la responsabilitat de tots

LAIA F.MAROT
ANDORRA LA VELLA

Són dos amics que parlen còmodament en un sofà. L'escriptor Javier Cercas, amb les seves afirmacions contundents i les frases que acaben amb un «porque eso es así», i el carismàtic director de cinema, David Trueba, amb les ironies que amaguen grans veritats, menys agres amb una rialla. Els assistents ahir a la segona jornada de la Universitat d'Estiu van poder gaudir dels coneixements de dos dels grans de l'art espanyol que es van unir en un projecte, Soldados de Salamina, novel·la de Cercas publicada el 2001 i que Trueba va portar al cine el 2003. Això sí, la conversa en castellà, «porque David habla catalán solo en la intimidad», i aquest, va ser el primer punyal de molts altres a la política, a la actualitat i al present.

Soldados de Salamina va guiar l'eix d'una conversa que va navegar en les profunditats de què és l'art, que és la literatura, el cinema, i quines són les funcions del escriptor i l'artista. Perquè, donant la raó a Vargas Llosa «no s'escriuen novel·les per explicar la vida, sinó per transformar-la». De fet, Cercas va escriure l'obra en un moment en el qual es considerava l'art i la literatura en particular una cos per divertir, entretenir, i «això és un error». L'art, la literatura, «ha de ser divertida i entretinguda, sí, però el que fa és canviar-nos la vida, canviar la vida dels lectors, i en conseqüència, canviar el món». L'art «fa que la vida sigui més intensa, més complexa i fa viure la vida d'una manera més humana. No és un caprici».

«Canviar el món ha de ser el resultat de l'obra», tanmateix, no té perquè ser l'objectiu de l'artista. No ho era el de Cercas quan va escriure Soldados de Salamina, ell el que volia era saber, saber perquè el milicià no va disparar al fugitiu Rafael Sánchez Mazas, perquè va respondre «aquí no hay nadie», què amagava en la seva mirada, una mirada que també va atrapar a Trueba.

El fill de Sánchez Mazas va ser qui va explicar la història a Cercas, «i es va convertir en una obsessió, no em proposava canviar la vida de ningú, només volia saber». Trueba aprofundeix: «El que més pertorba a les persones és no trobar un sentit a la vida, de fet, moltes persones es passen la vida buscant-lo», i «quan et sents atret per una història, el que atreu és el sentit de l'ordre», perquè al cap i a la fi, «l'art calma el desassossec de la mort» i l'artista «es mou per instint – el mateix instint que porta un home aquí a ingressar diners», zasca de Trueba.

Les obres les fan els lectors

Però en l'art no només hi ha l'artista, l'escriptor, el director, també hi ha el lector i l'espectador. Allò que ha creat el primer es converteix en art quan obre les portes a la reflexió, la interpretació, a la lectura, i ho fa gràcies a l'ambigüitat. A Soldados de Salamina «no hi ha una resposta taxativa», de fet, la resposta «és el propi llibre», allò que fa que et replantegis les coses, fins i tot en un fet històric tan tractat com la Guerra Civil. De fet, a Trueba el va atrapar de Soldados de Salamina «la història de l'investigador, el seu bloqueig, la seva desesperació que el feia viatjar al passat», de la mateixa manera que amb Vivir es fácil con los ojos cerrados, on l'anècdota d'un professor d'anglès li permet explicar la generació dels anys 60 que no surt als llibres d'història. Cercas afirma que «les obres mestres les fan els lectors» els quals hi arriben a veure coses «que ni l'escriptor n'era conscient. Això és així».

Com el protagonista de Soldados de Salamina, que arriba a la conclusió que el passat és el present, Cercas i Trueba també ho fan amb les seves obres: «Sense passat, el present no s'entén» i «el passat el transforma el present, no està quiet». Trueba pensa que «vivim en una dictadura del present», un dels efectes negatius dels mitjans de comunicació. Cercas afirma que «jo no faig present, jo faig un anar i venir» i per això s'ofèn quan algú qualifica les seves novel·les d'històriques. En el 23F per exemple, d'Anatomía de un instante, «res no era tan senzill ni tan previsible com semblava».

Ara bé, la ficció és ficció, ha de servir per reflexionar sobre la veritat, però aquesta no està en la ficció: «És possible que Clark Kent salvés un nen, però d'aquí a que sigui Superman... l'interès de la ficció recau en què parteix de la realitat i fa que aquesta es revalori».

Per cert... i una pel·lícula, tampoc és una novel·la, cal l'adaptació «i a vegades alguns lectors jutgen la pel·lícula com si fossin Ruz» –segon zasca de Trueba. El cine no és literatura, i el bon director ha de ser aquell qui «agafi per la sola l'espectador i després el deixi anar de cop i li digui: ara ves-te'n a viure».

Tot i que acostumen haver problemes d'egos entre escriptors i directors, Cercas i Trueba es van entendre, els seus egos no han xocat, i segueixen amb interessants converses que podrien ser eternes, bé, de fet no, ni eternes ni immortals, perquè Bolaño tenia raó «tots morirem», ara bé, «la memòria és el cel dels que no creuen en el cel».

Per a més informació consulti l'edició en paper.