• Martí, Leenhardt i Pera destaquen la necessitat de cultivar l'esperit crític de la societat

El filòsof i sociòleg Jacques Leenhardt durant la seva conferència, ahir. Foto: À¡

«Des de la II Guerra Mundial Europa i Andorra han estat terres d'oportunitats. El segle XXI es presenta més complicat i complex. Per aquest motiu, es necessita l'esforç de tots, també dels artistes, per actuar sobre la realitat i canviar-la». Amb aquestes paraules va inaugurar ahir el cap de Govern, Toni Martí, la 31a edició de la Universitat d'Estiu. «L'art no ha de ser un luxe, ha de ser una eina de canvi social», una eina per entendre el món a través d'un esperit crític que «eviti els populismes i extremismes que en les èpoques de crisi es fan forts».

L'art compromès, «l'art per a canviar les coses» del qual va parlar ahir el cap de Govern, és el que necessita el segle XXI, tal i com va exposar en la seva ponència el prestigiós filòsof i sociòleg Jaques Leenhardt, director d'Estudis de l'Escola d'Alts Estudis en Ciències Socials de París (E.H.E.S.S). La Fontaine de Duchamp i els ready made, els objectes industrials presentats com a obres d'art, són la clau del canvi en la concepció de l'art a principis del segle XIX, i els que van servir a Leenhardt per parlar del «deure ètic de l'artista», i del futur.

Duchamp, l'abans i el després

La provocació de Duchamp és l'inici del ‘mercat democràtic' d'Émile Zola, i els artistes del s. XIX buscaran que sigui el públic que els avaluï. La fotografia i la proliferació d'imatges canvien també la percepció de l'obra d'art i «l'aura» de Walter Bejnamin, la presència absència de les natures mortes o dels quadres de la reialesa, desapareix quan l'espectador entra en contacte amb la imatge del quadre i no amb el propi quadre. «La imatge tradicional perd l'aura i la seva irresponsabilitat», en el sentit, segons va explicar Leenhardt, que fins aquell moment les imatges «formaven part d'un gran dispositiu simbòlic sota el poder de l'església, la monarquia o les elits». Abans, les imatges es miraven tenint en compte la història política o religiosa que les envoltava, «avui s'aprecia el quadre de Velázquez per si mateix, abans l'obra era produïda en un context institucional que impedia la lectura del quadre».

El segle XIX va ser l'encarregat d'inaugurar l'art tal i com l'entenem avui. Els museus treuen les obres dels seus marcs originals per ser observades en un espai més neutre, en modifica la percepció i permet «gaudir de les obres amb independència de la seva funcionalitat». Els mitjans de reproducció tècnica, però, fan que les obres vagin més enllà i surtin dels museus «les imatges s'escapen dels propis artistes, primer amb els fotoperiodistes i als mitjans de comunicació, i ara amb qualsevol que posseeixi un smartphone». És llavors quan l'artista ha de «reafirmar la singularitat del seu poder», aquest cop no mitjançant la tècnica, és a dir, «sabent pintar bé», sinó sent aquell qui posa en qüestió la imatge, qui aporta la mirada crítica. Aquí apareix el deure ètic de l'artista, quan comença a criticar les pròpies manipulacions que s'estan fent a través de les imatges ­– per exemple amb la publicitat– «i entra en l'òrbita de la reflexió».

A partir d'aquest moment desapareix el que està bé o és bonic, i tothom és jutge del que és art. De fet, Duchamp va arribar a la cèlebre fórmula que «són els espectadors qui fan el quadre». L'art es converteix en cosa de molts, «l'artista que proposa i el públic que disposa o discuteix». La irrupció democràtica al judici artístic crea dificultats, perquè obre el ventall a tants judicis com persones i per tant, ¿Què és art? ¿Que s'ha d'exposar? És llavors quan l'artista s'adona que «té la responsabilitat de crear objectes i pistes de reflexió». En aquest punt és on el filòsof va unir el seu discurs amb el del cap de Govern, reiterant que «perquè l'art pugui contribuir a fer-nos avançar en la nostra societat, ha de tenir un esperit crític».

I per tenir un esperit crític, cal educació.

L'art i l'educació

La historiadora de l'art, comissaria i crítica, Rosa Pera, en la seva ponència Art i educació, va subratllar la interrelació entre aquests conceptes i el fet que «són imprescindibles per al desenvolupament d'una societat». L'art i la cultura ens permeten una societat amb esperit crític, i l'educació, la igualtat d'oportunitats d'accés a aquest. Per això, segons va explicar Pera, és essencial que tothom, sigui de l'origen que sigui, hi tinguin el mateix accés.

De fet, «el binomi art-educació ha de ser qui lluiti contra les desigualtats entre rics i pobres» i ser «un espai de comunicació accessible per a tothom», que no simple, sinó que tothom pugui gaudir de la seva complexitat des de l'àmbit intel·lecual o de la sensibilitat».

Així doncs, l'art del s.XXI «ha de fer créixer la societat i permetre'n a tothom gaudir-ne intel·lectualment», allò de «fer útil el que a priori pot semblar inútil».

Per a més informació consulti l'edició en paper.