• L'ascensió pel vessant de Fontaneda seria dura, però no matadora per als ciclistes professionals
• La pavimentació de l'ascensió final de la Gallina des de Fontaneda obre les portes a la Vuelta i el Tour

El cel només s'intueix al bosc Foto: R. M. S.

Cal deixar clar que no és el mateix fer una ascensió en bicicleta de carretera que de muntanya, però com que la situació obligava per l'estat del terreny, la grossa va ser la companya. Les sensacions potser serien diferents, però les rampes gairebé no variaran amb l'asfalt per sobre del terra actual, així que per fer-se una idea, val a dir que el port, per la cara de Fontaneda, no és dur des del punt de vista dels ciclistes professionals. La part de Canòlich és sense dubte més exigent, però en tot cas sembla, tant per un costat com per l'altre, que una etapa en bucle pel país creuant aquest port seria espectacular.

És més: es parla dels ascensos, però compte amb els descensos, perquè la Gallina pel vessant de Canòlich és perillós, revoltós, d'arrencades i frenades seques per controlar sobtades puntes de velocitat. I per Fontaneda, si es baixés, tal com quedarà d'estret... tensió màxima per a corredors professionals que es juguen els torrons a l'asfalt.

La pujada des de la cara nord és ben coneguda. Duríssima en els seus primers quatre quilòmetres, més suau a partir de Canòlich i un punt extra de duresa en l'últim quilòmetre amb una fantàstica doble essa entre el bosc. Vaja, de pinyons especials, plats més petits, però possiblement pel vessant sud no caldria, perquè des de Sant Julià l'ascensió es fa constant sense grans pressions, i a més amb un petit descens per agafar aire una vegada superat el cementiri. Després, els gairebé set quilòmetres actuals continuen amb la part on ara s'hi treballa per condicionar. Passada la granja que hi ha a un quilòmetre del final trobem el desviament a la dreta, estret, ara amb grava, per dirigir-nos fins el cim.

Aquest tram és preciós. Primer entre prats verds, després un bosc tan dens que no es veu el cel, i en acabar un quilòmetre i mig final amb revolts paisatgístics i oberts que fan oblidar el pendent, fort, continu, però no d'una duresa com per a que un professional pateixi com ho pot fer en un Mortirolo o un Tourmalet. Quedi clar, per contra, que tot això queda entre parèntesi, perquè després arriba un pilot en carrera i es posa a rodar a 25 per hora pujant... i el que sembla fàcil és un infern.

Per a més informació consulti l'edició en paper.