Ramon Olivares ahir a la plaça Corpínceps. Foto:EL PERIÒDIC

CREADOR I PERCUSSONISTA D'OLEÁNDOLE

Oleándole va néixer fa poc més d'un any i mig. Han crescut a la sala Tarantos de Barcelona i s'estan consolidant com a grup. La intenció és seguir creixent amb aquesta aposta que barreja el flamenc i el jazz. Ahir eren els protagonistes de la Nit del Sud a Coprínceps.

– Oleándole, ¿és un grup de flamenc o de jazz?

–Fem flamenc fusió. Tenim dues vessants, una que és el JazzTablao, que és la que portem a Andorra, en la qual el més important és el jazz i els solistes: el Jordi Bonell i el Gabriel Amargant, però també hi ha bailaor, bailaora i guitarra flamenco. En canvi, al Tarantos fem Tablaojazz, més de cara al tablao tradicional, però amb una mica de jazz.

–¿Com va sorgir la idea de barrejar-los?

–Vaig aconseguir una feina al Tarantos, i per fer el que fan tots els flamencos, no. Li vaig proposar al Jordi Bonet i al Joan Robles i com són molts bons solistes de jazz, la cosa va agafar embranzida. Jo he tocat amb molta gent de diversos estils i m'agrada molt el flamenc, i vaig decidir integrar el jazz dins de l'espectacle flamenc. En comptes de fer falsetes de flamenc – entremitjos entre ball i ball– fem estàndards de jazz, com Blue in Green, de Miles Davis, però adaptats al flamenc. Quan fem tablao, els solistes fan menys solos, i quan és una cosa de jazz, són els solistes el que tenen més protagonisme.

–¿Quants músics composrn el grup?

–Som set. Un guitarrista flamenco, Oliver Faldon, un cantaor, Miguel Fernández – un gitano d'Hostafrancs–, el bailaor és el Serguio Quesada, molt modern i a la vegada tradicional, i la bailaora en aquesta ocasió és una improvisadora, Sonia Sánchez –normalement ve una bailaora més tradicional, però amb més jazz he buscat una bailaora que improvisés més. Els solistes són Jordi Bonell, a la guitarra elèctrica, i el Gabriel Amargant, el saxo. I jo a la percussió, que sóc el que ha creat la història.

– Solistes d'alçada.

–Del top10 dels jazzistes d'aquí.

–¿Sou dels pioners amb el jazztablao?

–Home ara els famencos que són molt tancats estan obrint-se ja. Hi ha el Chano Dominguez que ara ha fet un disc de jazz amb el Niño Josele, després hi ha el Jorge Pardo que ha fet coses molt interessants. El primer tema que toquem li dediquem al Paco de Lucía, que és el que li ha donat una empenta al flamenc i l'ha obert. Hi ha gent, però jo crec que el que fem nosaltres està més integrat dins l'espectacle d'un tablao. És més complert. N'hi ha que són molt jazz i poc flamenc, o a la inversa, nosaltres fem fifty-fifty.

–¿Quines són les perspectives del grup?

–Hem fet poca cosa perquè tots tenim molta feina. L'Amargant no para de tocar ara perquè és un saxo dels millors que hi ha; el Jordi ha tocat amb el Serrat i amb el Rollings Stones, el baixista dels Rollings fa poc va anar a Madrid a tocar amb ell!

– Però, ¿seguireu endavant amb aquesta aposta?

–Faltava tenir clar músics que apostessin fort per la idea. El bailaor, el cantaor, el Jordi Bonell i jo, som els quatre que estem. Ara hem d'anar mirant qui encaixa més. Als flamencos, flamencos, els hi costa obrir-se al jazz i deixar-se anar, improvisar. I als jazzistes tenen el seu llenguatge propi i costa també. No és fàcil, però ens ho passem molt bé, que això és el que compta.

Per a més informació consulti l'edició en paper.