• Marià Cerqueda segueix les passes del seu tiet pastor, el Peret de cal Vilanova, en un relat ple d'històries humanes

Dibuixos del llibre ?Poques ovelles, pocs xiulets' de l'autor Marià Cerqueda. Foto: el periòdic

Tothom hauria d'intentar viure la seva vida com si fos una obra d'art, i que pot ser tan diferent «com unes Menines d'un Tàpies». El seu tio, en Peret de cal Vilanova, un pastor qui durant els anys cinquanta va fer la transhumància amb el seu ramat d'ovelles de Vilanova de Banat a Calonge, li va deixar una vida per explicar, una obra d'art que Marià Cerqueda plasma en el seu llibre Poques ovelles, pocs xiulets. «Estic molt content perquè la vida del meu tiet s'ha convertit en una obra d'art. Què més voldria jo que d'aquí cent anys, algú agafés el llibre i digués: ‘mira aquest senyor de Vilanova quina vida més interessant'. A la seva manera, el meu ‘tio' va tenir una obra d'art entre les mans, sense pretendreu-ho».

Per explicar la seva història, Cerqueda retorna sobre les passes del seu tiet, del Cadí a Calonge. Un llibre que combina capítols més biogràfics, amb anècdotes dels 11 dies de viatge caminant que va fer l'autor, amb altres del món dels pastors. El títol defineix molt bé l'obra «‘Poques ovelles, pocs xiulets', vol dir una cosa poc densa. No és un llibre biogràfic, ni un tractat de la transhumància, ni em dedico a parlar tota l'estona de les ovelles i les seves malalties, tampoc és un llibre de viatges pròpiament dit. Hi ha una mica de tot. Una mica eclèctic».

Quan Marià Cerqueda va començar a fer camí des de la Seu d'Urgell, tenia com a objectiu trobar a Calonge la família que acollia el seu tiet durant els hiverns, però no en tenia cap pista. Tot i així ho va aconseguir, i amb ells «vaig conèixer més el meu tiet. Era pastor i tenia una faceta molt tancada, però en tenia una molt més familiar. Quan estava amb els nois de la família de Calonge, que tenien 14 i 11 anys, quasi els hi feia de pare i li demanaven coses que potser al seu no s'atrevien». Independenment del llibre, «una experiència magnífica» de retrobament i de records.

I durant el viatge, «un paisatge humà interessant» que el lector podrà descobrir en els diversos capítols que relaten els onze dies de viatge. «Malauradament, em vaig adonar que no era ben bé la ruta que feia el meu ‘tio'. Si l'hagués fet exactament, hagués fet més un llibre de viatges pròpiament dit», com no va ser així, el llibre «són dues rutes paral·leles que s'ajunten al final a Calonge».

Hi ha una cosa, però, que falta: «el dia que la família que acollia el meu tiet pugi a Vilanova de Banat, hauré tancat el cercle, i ja em donaré per satisfet».

Lliçons de vida

El llibre parla del passat però també del present, de la decisió d'escollir «un altra opció de vida», que, malgrat que per la temàtica sembli una paradoxa, «es tracta de no seguir el ramat».

Les prioritats són diferents, i moltes coses que a la societat d'avui en dia ens preocupen, a aquells com al Peret de cal Vilanova, no. «No es preocupen pel que tenim, pel que no tenim, pel que farem o el que no farem». Les seves preocupacions són el vent, les tronades... «no li feia por la jubilació o els atemptats de l'11-S». El llibre comença amb una anècdota sobre aquest fet històric: el tiet, juntament amb l'Alfredo – un altre de les pastors de la vida de Cerqueda– estaven treballant fent paret seca i arriba un home i els hi pregunta: «¿heu sentit el que diu la tele que als Estats Units un avió ha picat contra les torres bessones? I el meu tio va respondre: havia de passar, n'hi ha masses».

Marià Cerqueda explica que a totes les famílies sempre hi ha personatges interessants, que han tingut una vida sorprenent per la seva època. «T'adones que potser les persones que tenim més a prop, són molt més interessants del que ens pensem». La primera reflexió important: «cal escoltar la gent gran, a vegades se'ns escapa i no ens donem el temps per escoltar-los». Perquè després, «t'adones que els morts no hi són, però quan has estat amb ells i parlat, els portes a sobre, i això ho trobo fantàstic».

A l'autor li agradaria que Poques ovelles, pocs xiulets, aportés dues coses. Que la gent s'animés a intentar trobar històries que li són properes i estirar el fil i «que et serveixen al mateix temps, parlant de manera egoista, per entendre't a tu mateix. A vegades marxem lluny a buscar-nos a nosaltres mateixos, i ho tens molt a prop». En segon lloc, «mostrar que amb poca cosa es pot ser feliç. El meu ‘tio' ho va demostrar moltes vegades». Tenim moltes necessitats imposades i si Cerqueda aconseguís fer entendre que una vida més senzilla és possible, ja es donaria per satisfet. «Ens crem moltes necessitats i expectatives. Arribes aquí i ja vols anar més enllà. Som aquí i ja està, no cal preocupar-se tant. La manera de parlar de l'Alfonso era aquesta: ‘demà serà un altre dia'. I si aconsegueixo això, a part de que agradi el llibre, ja n'hi ha prou».

Per tots aquells que en vulguin conèixer els detalls i escoltar aquesta vivència apassionant, el dissabte dia 9 a les 17 hores, Marià Cerqueda parlarà d'en Peret de cal Vilanova i del seu viatge, al poble de Vilanova de Banat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.