• La programació d'Arvo Pärt, compositor estonià era inèdita al festival pirinenc i el concert de Castellciutat també incloïa obres del renaixement

El cor de la ràdio Letona en una actuació Foto: EL PERIÒDIC

Tot revisant les notes que havia pres abans de escoltar als solistes del cor de la ràdio Letona hi figuraven els següents termes per a la confecció de la crònica: un grup que havia guanyat el Premi Grammy (l'equivalent als òscars pel que fa al món de la música); la programació de diverses obres d'Arvo Pärt (un compositor estonià viu que amb tota probabilitat era el primer cop que s'interpretava en directe al Pirineu) i per acabar-ho d'adobar obres del renaixement amb pinzellades de música composada en l'actualitat però inspirades en aquesta època històrica.

Calia afegir-hi també la possibilitat d'escoltar dues obres de autors de casa nostra, inèdites també a les nostres muntanyes. El Aeternam de Bernat Vivancos i el Pau al Cor, de Ramón Huget, tot just estrenada a finals de l'any passat. Per altra banda el programa, que preveia l'alternança en la interpretació de la música antiga i les composicions més modernes, em deixava la feina d'escriure aquesta crònica prou ben encarada. Calia anar fins a Castellciutat però, per veure com ho lligava tot plegat i els hi explicava a vostès, lectors.

La primera obra de la nit el Solfeggio d'Arvo Pärt, em va donar la primera pista. L'estonià havia previst que els músics cantessin, literalment, les notes, com si estiguessin en una classe de solfeig i que permetia als intèrprets lluir-se en el fraseig. Poc desprès ,les cançons en anglès com ara Window from three poems de Péteris Vasks o en llatí, Ave verum corpus de William Byrd, anaven prenent el relleu. Els intèrprets demostraren la seva gran perícia a l'hora de frasejar cadascuna de les obres permeten a l'oient gaudir de la diferent sonoritat de cadascuna de les llengües. Però va ser durant la interpretació de Pau al Cor, de Bernat Humet, (obra inspirada en una poesia del monjo de Montserrat Vicenç Santamaría) que em va assaltar el dubte. La perícia dels músics letons, a l'hora de lletrejar paraules com ara silenci o pau, engrandien el significat de l'obra. Tant era així que, com a oient, entenies que en qualsevol altre llengua (per exemple canviant aquestes paraules per les castellanes silencio o paz, o les angleses silence o peace) el que acabàvem d'escoltar hauria estat, simplement, impossible.

Per una ironia del destí, m'havia assegut al costat de l'autor de l'obra Bernat Humet. Un fet del qual no me'n vaig assabentar fins a la mitja part del concert. En acabar, no em vaig poder estar de fer-lo partícip del meu dubte i per tant li vagi demanar si la sonoritat de llengua catalana l'havia influenciat a l'hora de composar. La seva resposta fou contundent. «El català dificulta molt la feina de composar, ja que hi ha moltes paraules que acaben en consonant. Musicar un text en anglès» –afegí- «resulta molt més senzill». Una afirmació que, no cal dir-ho, em va donar tema per a pensar-hi.

Per a més informació consulti l'edició en paper.