• L'imaginari popular ens ha fet creure que l'arpa és l'instrument que acompanya els àngels

Marta Infante i Manuel Vilas, dues de les estrelles del programa Foto: EL PERIÒDIC

Si fem cas de la iconografia, assistir un concert per a veu i arpa no seria més que un simple assaig del que ens trobarem al cel, durant tota una eternitat. Així, l'imaginari popular ens ha fet creure que, l'arpa, és l'instrument que acompanya als àngels els quals, per si no n'hi hagués prou, es passen el dia cantant lloances. En tot cas si tenim en compte que l'organitzador de la vetllada era el Femap, el cel que se'ns preparava a la capella de Sant Miquel era més aviat tirant a barroc. A mesura que Marta Infante i Manuel Vilas anaven desgranant el programa i les lletres de les diverses obres eren escoltades, els espectadors anàvem descobrint com el dia a dia, d'aquella època, era prou intercanviable amb el de qualsevol altra etapa de la història de la humanitat. De fet, també s'hi cantaven cançons de bressol, es dedicaven versos a l'amor i a l'estimada, es guardava una mica de temps per a passar comptes amb Déu, es vivia al carrer i fins i tot hi havia temps per queixar-se de com de pesats poden ser els envejosos.

Per tal d'aconseguir aquest efecte, els músics havien programat varies obres de la Biblioteca nacional de Catalunya – les tres primeres obres del concert-, un altra de la Biblioteca de Verdú, a Lleida, i tres més de Mallorca – que han estat comprades per la Biblioteca nacional – i que tancaven la primera part del concert. La proposta demostrava com, el Femap, no defalleix en la seva labor de recuperació musical.

La primera part, potser va agafar un caire més proper. En canvi la segona dedicada a recuperar obres de compositors italians –els més ben qualificats en el hits parades de la època, com va dir Marta Infante– es va revestir d'un caire molt més virtuós. Caldria destacar-ne una molt poca interpretada peça Audite me, d'en Giovani Felice Sance, on la mezzosoprano va demostrar la seva potencia, i el Hor ch'é tempo di dormiré de Tarquinio Merula on l'arpa interpretava un difícil ostinato –o cançó que repeteix un motiu persistentment, en aquest cas dues notes un La i un Si– i que va cloure el concert. Per altra banda els músics potser sabedors de que en un cel com cal s'hi ha de deixar una mica de lloc per als exclosos durant la vida, van interpretar una cançó sefardita, La rosa que florece, durant el bis.

Hi va haver una cançó però, en primera part del concert, que em va permetre recordar que per molt bé que ens pintin el cel, aquest es pot esperar. Així, mentre els músics interpretaven, No hay más Flandes –on un home explicava la seva joia al cantar i al tocar música– vaig tenir clar que no cal canviar de barri per poder escoltar un concert d'arpa acompanyada d'una veu. Per tant, no crec que calgui córrer per pujar-hi.

Per a més informació consulti l'edició en paper.