• El barri antic conserva les plaques dissenyades els anys 70 per Sergi Mas a instàncies de Lídia Armengol

Ho explicàvem aquí mateix mesos enrere: Ca l'Apotecari, el primer edifici del carrer de la Vall –si venim de la plaça Benlloch– no es diu així per un capritx dels propietaris sinó perquè exactament aquí s'hi va instal·lar la primera apoteca del país. Va ser a mitjans del segle XIX i l'honor del pioner és per a Antoni Dallerès –segons Àngels Mach, que ha recollit la memòria del gremi, que és el seu, a Aproximació a una història andorrana de la farmàcia. Això va ser molt probablement el 1859, quan Dallerès va aprovar l'examen específic que la Universitat de Barcelona acabava d'establir per facilitar l'accès a la titulació als apotecaris en exercici que no havien passat per la facultat. Ell, per exemple.

El cas és que li va quedar el nom: Ca l'Apotecari. I avui ens ho recorda aquesta estupenda placa de ceràmica decorada amb esmalt. No és l'única que ens trobarem als carrers del centre històric: no cal ser gaire observador per anar-se topant a cada pas amb una placa similar que ens recorda el nom de la casa i en certs casos, l'ofici del qual havien viscut històricament els seus habitants amb un dibuix al·lusiu: Casa Pastisser de l'Alianó, amb el flequer a punt a punt de posar el pa al forn; Casa Ferré, amb l'enclusa i les corresponents tenalles; Casa Carbonell, on hi vivia el mestre –¿Orelleta?– com deixa clar la pissarra de l'escena escolar que l'acompanya; Casa Ribaló, amb un mur de pedra seca com a motiu familiar, i Casa Cisco de Sans, amb dos rucs ben guarnits com correspon a la nissaga de traginers –els Arajol– que hi van viure fins fa una generació.

Totes aquestes plaques –i les que no hem citat encara, però que tenen aquí al costat– van sortir de la mateixa mà, i com segur que ho han endevinat, és la de Sergi Mas. Un projecte inspirat a mitjans anys 70 per la desapareguda Lídia Armengol, ella mateixa veïna del barri. Tenia entre cella i cella«la dèria de preservar-ne el caràcter i la personalitat» en un moment, recorda Mas, en què s'estava a punt de consumar la «destrucció» del centre històric: «N'hi ha que no van tenir visió de futur, o potser és que la temptació del pam era massa gran; el cas es que es van deixar escapar l'oportunitat de conservar el que hauria pogut ser una mena de Barri Gòtic, però en petit». No ho diu a la ba-ba-là: el primer taller Mas el va obrir a l'antiga Casa Alianó, just on avui hi ha la galeria InDesign. Eren els primers anys 60, un moment d'especial efervescència coincidint amb el primer mandat de Julià Reig i la reforma integral de Casa de la Vall. Allà es van començar a tòrcer les coses, perquè el primer nyap va ser, diu, a despullar l'edifici de l'arrebossat que sempre havia tingut, «com tenien totes les cases bones, per preservar els murs de la humitat». Ja se sap: la mania de la pedra.

Una oportunitat perduda

Mas sap del que parla perquè va ser un dels artesans que van participar en la reforma. La seva aventura al barri es va acabar quan els propietaris de Ca l'Alionó van decidir tirar l'antic edifici al terra i erigir-ne un de nova planta. El van seguir altres, i és clar, «el barri es va anar desnaturalitzant». Per mirar de frenar l'inevitable –quatre decennis després, apunta Mas, l'Associació de Comerciants del Centre Històric lluiten encara pels mateixos objectius i amb el mateix èxit– Lídia Armengol es va posar al capdavant de la comissió de veïns. D'aquí va sorgir la idea de batejar les cases supervivents. Una iniciativa particular, filla de l'empenta i la capacitat de lideratge d'una dona «que no es resignava a veure com s'esllanguia el barri», i en què el Comú no hi va tenir cap paper. Potser per aquest motiu va ser un projecte a llarg termini: l'última placa, precisament la de Ca l'Aptecari, data del 1997, sis anys després del traspàs d'Armengol.

D'aquesta mateixa dèria per dignificar el barri procedeix el monument al Contrapàs de la placeta de Sant Esteve, dissenyada per Mas –que havia presentat al concurs convocat per a l'ocasió un altre projecte: una mena d'evocació als safareigs que hi hvaia a totes les parròquies: avui no en queda cap– i construïda el 1977 amb pedra artificial per ell mateix i el paleta Contreras, veí també del barri. Una font originalment lluminosa, atenció, perquè no es mocaven amb mitja màniga, que de seguida va perdre la llum i es va quedar en font pelada, però aquesta és una altra història. Però anem tornant a les plaques, una idea probablement massa avançada per al moment i que ens deixa amb el neguit d'intuir el que hauria pogut ser si s'hagués estès a tot el barri, si no s'hagués quedat en pura iniciativa particular, si hagués tingut el suport i la complicitat del Comú... Com a mínim, per al barri antic. Només cal que recordin a l'anodí, per no dir fúnebre aspecte de les actuals plaques del carrerer perquè es facin una idea del que hi hem perdut. Tampoc hi hem guanyat gaire amb la proliferació de plaques sortides d'altres mans, que trenquen l'harmonia estilística –res a veure amb la uniformitat, ep– i acaben generant un cert guirigall.

La desena que han sobreviscut fins a nosaltres constitueixen a més una mostra de la polivalència de Mas, que el mateix talla una marededéu que grava un exlibris que fa ceràmica. I de la seva fòbia a la repetició: cada placa ve amb la seva sanefa, totes, diferents, i per a cada nom de casa crea una tipografia absolutament nova. Una dèria que li ve de mena –es va criar en una impremta– i que ha cultivat durant tota la seva carrera. Pensin només en els exlibris, cadascun amb la seva tipografia... És que n'ha creat centenars, i entre les seves múltiples facetes, la de tipògraf és probablement una de les més desconegudes... ¿No valdria la pena recollir-les en un volum? Vet aquí una idea per a l'exposició que li prepara el CAEE, hereva d'aquella frustrada retrospectiva que li havia de dedicar la capital al Centre de Congressos, i que tindrà lloc si els fats acompanyen a principis del 2015. I si els fats no acompanyen, segur que Santa Filomena sí.

Per a més informació consulti l'edició en paper.