• La Massana ofereix un tastet d'aquest gènere en auge amb sengles intervencions al Prat del Colat i a la Caubella
• La catalana Patout ha planta un bosc de bedolls; l'alemany Müller, un niu gegant

Patout, al bosc de bedolls ?semblen l'espinada d'una animal prehistòric? que ha plantat a la Caubella, i acabant l'escala que hi puja; a baix, Müller, construint el niu del Prat del Colat. Foto: ÀLEX LARA

L'home d'aquí al costat és René Müller, dissenyador-artista-ebenista alemany (Frankfurt, 1968) establert a Barcelona. Si han passat últimament pel Prat del Colat molt probablement l'hi hagin vist suar la cansalada, perquè des de fa deu dies que hi remena troncs com si fos una mena d'aizkolari bàrbar passat per la Floresta, que és el seu lloc de residència. El resultat és aquesta sorprenent estructura, que vol evocar la forma i el concepte d'un niu. Un niu de bestiola plistocènica, és clar, perquè fa sis metres de diàmetre, frega els dos d'altura i està format per un centenar de troncs –un amunt, un avall– que fan cap a deu tones de pes. Müller els ha triat, arrossegat, tallat i col·locat al seu lloc ell tot sol. Amb atxa, destral i –trampeta, trampeta– motoserra, però no ens posarem ara llepafils. Un niu, en fi, concebut –diu l'artista– perquè la gent hi entri, s'hi enfili, hi salti, hi jegui o fins i tot hi faci la vertical, com va fer l'espontani que tenen a la portada d'EL PERIÒDIC davant l'entusiasme de Müller.

A més d'un niu, aquesta exòtica estructura és una obra d'art, una instal·lació –més que una escultura– que forma part del Festival de land art amb què la Massana s'apunta a la dèria pel gènere que sembla haver arrelat per aquí dalt –recordin el projecte que Reunió de Papaia va presentar la setmana passada a la reunió de cònsols, i que pretén convertir el nostre racó de món en capital biennal del land art del sud d'Europa. Doncs la Massana s'hi avança amb un tastet que, a més del niu de Müller, inclou dues peces més que l'artista catalana Ariane Patout (Barcelona, 1982) ha plantat aquests dies a la Caubella: un bosc de bedolls i una escala de mides també ciclòpies, set metres de res. Tot plegat –niu, escala i bosc– conformen un (diguem-ne) tríptic titulat De la terra al cel que pren sentit com a conjunt: el niu, situat a la vall, l'espai més acollidor i habitable del nostre racó de Pirineu, evoca segons Patout el concepte de recer domèstic, el refugi, la protecció; el bosc de bedolls extemporàniament ubicat a la Caubella –a 2.000 metres d'altura, on només creix el pi negre– vol fer referència al costat més salvatge i hostil de la nostra estupenda naturalesa, i a la vegada al camí que du cap al cel. Posem-hi que la felicitat: allà dalt, al fons i a mà esquerra. Entremig, l'escala, que condueix d'un àmbit a l'altre, i que també està plantada al cor de l'estació de Pal.

Atenció, perquè l'equip que conformen Müller i Patout potser no els digui gaire cosa, a ull nu, però ara fa tres anys que es van embarcar en aquesta fascinant aventura a mig camí entre el land art i el reciclatge. Ells l'anomenen Leña de Lux-Wild Furniture i consisteix a grans trets a treballar in situ sobre arbres morts i transformar-los en escultures efímeres. En el cas de les instal·lacions massanenques, més que efímeres n'hauríem de dir temporals, perquè es quedaran al seu emplaçament fins que el temps, els elements i la naturalesa facin la seva feina. Es troben a més en un moment especialment dolç: la setmana passada, tot just començar la feina, van rebre el premi FAD d'arquitectura en la modalitat d'intervencions efímeres per una sèrie de 40 cadires i escale salvatges –així en diuen ells– tallats en soques mortes del parc natural de Collserola, a Barcelona. Així que poca broma.

Els puristes del land art, que n'hi ha, els retreuran que a la Massana no hagin treballat estrictament amb materials recollits in situ: el niu del Prat del Colat l'ha construït Müller amb troncs de bedoll, pi, alzina, morera, cirerer, faig i avet; el bosc de bedolls no cal dir-ho, tot i que el bedoll és un arbre especialment abundant de camí cap a l'estació: «De fet, hauria preferit treballar amb arbres morts però arrelats, no amb troncs portats d'un altre lloc, però hauria quedat molt dispers, i a més l'espai era aquest», diu Patout, que a més els ha plantat sobre un fonament de ciment per si un cas. Pels aficionats al land art, diguem abans d'acabar que ella mateixa va ser la protagonista d'una instal·lació que ara fa dos anys va tenir cert impacte mediàtic: Patout es va plantar als boscos arrasats pels incendis del juliol del 2012 a l'Alt Empordà, i va daurar amb pa d'or la soca calcinada d'una alzina surera. Que el gènere viu una segona joventut és un fet, i per a ella i Müller, oli en un llum. És la seva fe, una forma de democratitzar l'art, de treure'l al carrer i d'evitar aquesta mena de temples per a iniciats en què s'han convertit museus i galeries: «Per disfrutar una instal·lació no cal entendre-hi d'art». Per no parlar de l'aspecte terapèutic de treballar plein air, com els impressionistes: «No hi ha res millor que recollir pedsres o torncs, apilar-los, donar-los forma, deixar-los allà i que la naturalesa en faci el que li smebli». Ja ho saben: al Prat del Colat i a la Caubella.

Per a més informació consulti l'edició en paper.