• L'Arxiu d'Etnografia obre al portal vimeo un canal amb una vintena de documents enregistrats els últims anys
• Radio Andorra, la mirada femenina i la vida a muntanya, els tres projectes en curs

Victoria Zorzano, una de les veus llegendàries de Radio Andorra, al documental L'època daurada de Radio Andorra, que es pot descarregar des de Vimeo Foto: EL PERIÒDIC

«Va ser la publicitat de Radio Andorra la que va portar el turisme; no ho va fer ningú més, no». Ho diu amb un (legítim) puntet reivindicatiu Josep Mas. I sap del que parla perquè va ser tècnic de la històrica estació entre el 1948 i el 1968. Bona part dels anys «daurats» a què fa referència el títol del documental produït ara fa dos cursos per l'Arxiu Nacional –L'època dauarada de Radio Andorra– i que des d'avui mateix es pot descarregar –un fragment de deu minuts, però és ben veritat que no es pot tenir tot: el documental sencer es pot visionar a l'Arxiu– des del portal Vimeo, on l'Arxiu d'Etnografia ha obert canal propi amb una vintena de documents audiovisuals enregistrats des que el 2010 es va integrar a l'Arxiu Nacional. Una estupenda iniciativa que posa a la distància d'un clic un món a punt de desaparèixer, si és que no ha desaparegut ja: el de la vida als anys 40 i 50, abans del boom turístic i quan el bestiar i el camp eren les úniques vies de subsistència. De seguida hi tornarem amb alguns dels seus protagonistes, com ara Trini mandicó de cal Xarret de Sispony i Climent Palmitjavila, de cal Som de Canillo.

Però hem començat per Radio Andorra, que cada dia que passa perd algun dels seus protagonistes –William Danjon i Miguel Castillo, aquests últims mesos– i que constitueix un dels tres projectes engegats ara fa quatre anys per l'Arxiu d'Etnografia. El resultat són una desena llarga de suculentes entrevistes entre les quals hi ha ni més ni menys que Victoria Zorzano, la primera locutora (diguem-ne) mediàtica de Radio Andorra –hi va ingressar el 1940 per substituir la badalonina Maria Escrihuela, que n'havia estat la primera veu– i qui durant la Segona Guerra Mundial va popularitzar la sintonia «Aquí Radio Andorra, emisora del Principado de Andorra». Hi recorda Zorzano la por de la primera vegada que la van posar davant del micròfon, ella que mai no havia fet ràdio: «No me extraña nada que el primer día que me pusieron a hablar por la radio me quedé afónica perdida: ¡Ay, si te eqiuvocas! ¡Ay, si no lo dices bien!». Al seu costat hi desfilen altres veterans de l'estació com ara Montserrat Rodríguez –locutora entre el 1954 i el 1981–, Anna Doladé –secretària de direcció entre el 1953 i el 1981– i Agustí Pifarré, que en va ser tècnic de so entre el 1950 i e l1970 i que recorda els grans hits dels discos dedicats –Como un hermano i El emigrante, de Juanito Valderrama, però també Los sitios de Zaragoza i El Danubio Azul.

Viure am espardenyes

¿Emocionant, oi? Doncs encara ho són més els testimonis recollits en els altres dos projectes de l'Arxiu i que també es poden veure des d'ara a Vimeo –parcialment, insistim-hi: Vides de dones i Vides de muntanya. En el primer s'hi recullen entrevistes com la de Trini Mandicó, filla de cal Xarret de Sispony i que recorda no només la seva duríssima vida –«No havíom passat gana, les coses com siguin, però comprar-nos lo que volívom, no, no hi havia quartos»– sinó també la dels seus pares: «El meu pare havia anat a acompanyar bestiar a Barcelona, vuit dies per aquestes muntanyes... ¡amb esclops!, i en arribar a Barcelona espardenyes; no havia portat mai a la vida sabates». De la seva joventut evoca Mandicó la festa de Sant Jaume: «A la punta de dia a cavar tabaco per poder anar dues o tres hores a les Escaldes». I com hi baixava amb les amigues caminant des de la Massana. També amb espardenyes, que en arribar a Escaldes amagaven en una soca de Cal Vidal i canviaven per sabates...

Palmitjavila és un altre d'aquests supervivents dels anys heroics, l'últim de la nissaga que viurà del camp i del bestiar: a casa seva van començar amb les euques perquè, diu, «llavors valien molts diners: en teníem 14 o 15, però quan van sortir els tractors van anar molt de baixa i vam posar avques per fer carn». Això, per no parlar del ramat –400 caps– que cada any transhumava fins a l'Hérault: a peu fins l'Ospitalet, i des d'aquí en tren fins al destí final; o dels padrins, que viven nou mesos l'any a la borda de Montaup, a 1.800 metres: «Baixaven per Sant Antoni de gener i hi tornaven a pujar al més d'abril». Però és que n'hi ha una colla més: Clara Casal, de Casa Tristet de Merutxell; Pere Font, de Casa Pirot de Ransol; Miquel Naudi, de Casa Peretol de Soldeu; Matilde Babot, de Casa Ponet de Canillo; Lluís Alcobé, de cal Maistre de Prats; Pere Torres, de Casa Toni del Forn; Ramona Naudí, de Casa Batista de l'Aldosa... Tots ells, en fi, ens expliquen les vides que hauríem dut si haguéssim nascut en aquest racó de món nostre ara fa vuitanta o cent anys. Ja ho saben: a Vimeo.

Per a més informació consulti l'edició en paper.