• Jordi Buyreu reconstrueix el paper del prelat en la conservació de les institucions i la neutralitat andorrana durant la Guerra de Successió
• El Consell de la Terra havia reconegut el perdedor, l'arxiduc Carles

Buyreu, quan va presentar el Diplomatari de la Vall d'Andorra del segle XVIII, dos anys enrere a la Nacional Foto: ÀLEX LARA

Imagini el lector el Molt Il·lustre Síndic dirigint una corrua de rucs que carreguen els 600 formatges, 600, que el Consell de la Terra li envia com a obsequi al rei Felip V, que ha parat la cort a Saragossa. Només el viatge ja devia ser tota una aventura, entre dramàtica, perquè la comitiva travessava un país en plena guerra civil, i còmica –«¿Què porten aquestes bèsties? Formatges per al rei!» El cas és que els andorrans de l'època miraven de congraciar-se amb el nét de Lluís XIV, el Borbó que aspirava a la corona espanyola –de fet, ja n'era el rei– i en favor del qual s'estava girant definitivament la Guerra de Successió. Som el 1711, i resulta que els andorrans, portats per les circumstàncies o per un excés de zel, s'havien de fer perdonar la precipitada presa de partit pel rival de Felip, l'arxiduc Carles –des del1705 rei Carles III dels catalans. Ho explica amb pèls i senyals Jordi Buyreu, professor d'Història moderna a la Universitat de Barcelona, a La Guerra de Sucesión en los Valles de Andorra (1700-1720), recentment publicat a la Revista de Historia Moderna de la Universitat de València i que acaba d'ingressar a l'Arxiu Nacional.

Una aventura excepcional perquè els nostres rebesavis del segle XVIII van portar fins a l'extrem l'art de fer-se l'andorrà: Buyreu tracta d'explicar en una vintena de pàgines com s'ho va fer aquella bona gent per mantenir no només les exencions fiscals i els privilegis comercials que Espanya i França els reconeixien i que en permetien la subsistència, sinó també i sobretot el peculiaríssim statu quo jurisdiccional i institucional: el coprincipat, la protoindependència i la llavor de la sobirania actual. Ras i curt: ¿com és que Felip V va respectar la singularitat andorrana després que el Consell de la terra apostés per Carles d'Anjou, quan a la veïna Catalunya es va aplicar a consciència per anul·lar-ne les institucions seculars a través del Decret de Nova Planta? ¿Per què va perdonar Andorra i no Catalunya? I mira que de motius en tenia molts, i de ben bons. No només el reconeixement del rei Carles III, que ja podia ser considerat un crim de lesa majetat. És que el 1709 el Consell de la Terra va satisfer la qüestia no només al bisbe Julián Cano, com era de llei encara que estigués fugit, sinó també al rei Carles, que havia amenaçat de tallar l'aixeta i retirar els privilegis comercials. Val a dir que Andorra ho tenia magre i que, prengués la decisió que prengués, se la jugava: el bisbe, dèiem, estava fugit perquè –com recorda Buyreu– era partidari de Felip, mentre que el capítol catedralici de la Seu s'havia alineat amb l'arxiduc. Una situació «anòmala» –l'adjectiu és de Buyreu; potser li escau més «pintoresca»– en què als andorrans no els quedava més remei que de fer equilibrismes –la puta i la Ramoneta, vaja– per no fer-s'hi mal. Va ser reconèixer Carles III i confirmar el rei els privilegis per importar bestiar des de França. Qualsevol s'hi negava, amb els exèrcits austracistes plantats a Catalunya i portant la veu cantant de la guerra.

Un suport, però, que no els va sortir gratis i que els Borbons es cobrarien tan aviat com poguessin: el 1709, el duc de Noailles proposa una primera represàlia: anul·lar les prerrogatives comercials; el mateix any, diu Buyreu, el Consell de la Terra ha d'abonar una multa de 1.000 lliures franceses –oficialment, per haver deixat passar un grup de bandoelrs–i el 1711, 11.000 més. Una relació tirant a espessa que ja va començar malament quan el 1701 les Corts catalanes acorden un «donatiu» d'1,5 milions de lliures barcelonines al rei Felip i la Diputació del General –continua l'historiador– demana que les Valls d'Andorra hi aportin una contribució de 450 lliures, «com la resta de poblacions catalanes». Una exigència absolutament insòlita que va provocar les lògiques renuències andorranes i que només la intervenció del bisbe Cano sembla que va evitar in extremis.

L'art de fer-se l'andorrà

Catorze anys i dos canvis de bàndol després, els consellers no ho veien clar. Amb raó. «¿Per què els vencedors no van abolir les institucions andorranes? ¿Per què ni la monarquia espanyola ni la francesa van aprofitar la conjuntura per acordar que el territori passés a la jurisdicció de l'una o de l'altra?», es demana legítimament Buyreu. No va ser, òbviament, pels 600 formatges del 1711. L'historiador català apunta les dots diplomàtiques dels síndics i consellers del moment –aquesta habilitat per jugar amb dues baralles sense acabar-se de cremar– però sobretot a la figura proteica del successor de Cano, el bisbe Simeón de Guinda, al capdavant del bisbat fins al seu traspàs, el 1737 i a qui defineix com a «personatge capital per entendre el manteniment de la neutralitat andorrana en aquells anys difícils».

¿Com se'n va sortir Guinda per convèncer Felip i conservar els privilegis i l'statu quo andorrà? Primer de tot, perquè era un home del règim –del règim Borbó, s'entén–i que per algun motiu que desconeixem devia tenir certa influència a la cort de Felip. Vaja, tanta com per aconseguir que el 1717, quan es van tancar tots els col·legis de la Companyia de Jesús, l'ordre no afectés el de la Seu, l'únic de tot Catalunya que va continuar obert. En fi, que l'home «es va prendre molt a pit els drets que li conferia el Coprincipat, no estava disposat a renunciar alpoder i a la jurisdicció sobre les Valls ni a cap de les prerrogatives i rendes que el títol comportava», així que va ordenar el Consell de la Terra que no satisfessin cap tribut que no fos al rei de França o a ell mateix. Ni tan sols els que anava introduint la nova administració borbònica.

El panorama es va tornar a complicar el 1719, amb una nova guerra, aquesta vegada entre França i Espanya, i l'ocupació francesa dels territoris fronterers, inclosa la Seu, on astutament van restablir el règim anterior al Decret de Nova Planta. El cas és que –diu Buyreu– «membres destacats de la comunitat» –es refereix novament a la Seu– van mantenir «algunes reunions conspiratives a Andorra per facilitar l'entrega de la ciutat a les tropes franceses». ¿On? ¡A casa del síndic, l'encampadà Joan Antoni Torres! Quan les coses es van calmar –amb la retirada francesa de les zones ocupades– hi tornava a haver motius per témer l'ira del Borbó espanyol. Però ni així. Conclou Buyreu que van sortir indemnes després de jugar amb foc gràcies a la doble senyoria –wl coprínceps francès tampoc no devia tenir cap interès a perdre els seus privilegis per aquí baix–, a la figura del bisbe Guinda i a l'habilitat negociadora de Torres i companyia: «La paradoxa és que la monarquia espanyola va acceptar les peticions de les Valls que venien per boca de Guinda –tot i haver reconegut Carles III durant bona part de la guerra– mentre anul·lava i perseguia les institucions del Principat de Catalunya». ¿Hi cap millor demostració pràctica del noble art de fer-se l'andorrà? En fi, que agraïts com només nosaltres sabem ser, Simeó no té avui ni un trist carrer al seu nom. Això, en un carrerer on clergues, mossens i bisbes són legió. Coses.H

Per a més informació consulti l'edició en paper.