• Casimir Arajol localitza una col·lecció de fotografies amb soldats d'un destacament del cos d'enginyers desplegat a Andorra i datat probablement a finals dels anys 30 - És la primera vegada que es documenta la presència militar francesa al país

Postal de grup davant del Paulet d'Escaldes («Hotel Paulet Banys», s'intueix a la façana, entre les finestres), i tarda de pícnic a Engolasters, amb les vies de la vagoneta de Fhasa en primer terme Foto: COL·LECCIÓ CASIMIR ARAJOL

Sabíem de la presència dels gendarmes de Baulard. I en dues tongades: el tens estiu del 1933 i durant la Guerra Civil espanyola: ja saben, per prevenir temptacions annexionistes dels dos contendents. Sabíem també de les esporàdiques i clandestines incursions dels agents de la Gestapo destacats a Tolosa en els difícils anys de la Guerra Mundial –recordin la captura d'Eduard Molné i els quatre militars polonesos, perpetrada la tardor del 1943– i sabíem per Claude Benet que patrulles alemanyes acostumaven a visitar-nos d'estranquis, i que tenien especial tirada per la vall d'Incles, on dóna notícia de més d'una topada. Per no parlar dels soldats de la Werhmacht que Paul Barberan, el contrabandista feliç rescatat per Sala Rose a El marqués y la esvástica, acostumava a llogar perquè li fessin de paquetaires. Ni de l'estupenda instantània de la duana francesa del Pas amb l'esvàstica onejant que va captar Francesc Pantebre el 16 de gener del 1944. Tenim finalment la imatge dels requetés franquistes a la Farga de Moles, just acabada la Guera Civil, i la dels guàrdies civils que Franco ens va enviar durant la Segona Guerra Mundial per marcar bíceps. Però mai, mai fins ara havíem vist un destacament militar campant obertament i alegrement pel país. ¿Qui són, aquests soldats d'aquí al costat? ¿Quan ven venir? I sobretot, ¿per què?

Aquest document gràfic excepcional és un dels últims tresors desenterrats pel bibliòfil i col·leccionista Casimir Arajol: mig centenar de minúscules fotografies en blanc i negre, amb una lacònica indicació –28ème Génie– i uns quants misteris per escatir. El més grans de tots: ¿com és que no n'havia quedat constància enlloc, de la continuada presència d'aquests militars francesos? Està clar que pertanyen a una unitat d'enginyers... però, ¿a quina? ¿Al 28è regiment ? ¿Al 28è batalló? ¿O al 28è de transmissions? ¿Van venir durant la Guerra Civil? Si és així, ¿quan? ¿Al principi? ¿Ja avançada la conflagració? ¿O més probablement, cap al final? Si van compartir estada amb Baulard i companyia, que no se'n van fins a l'agost del 1940, ¿com és que no hi apareix cap gendarme, a les fotografies? ¿O és que potser van venir acabada la guerra espanyola i quan la mundial encara és la drôle de guerre, la guerra de broma que s'acaba abruptament el maig del 1940, amb la invasió alemanya?

Com que se'ns han girat deures, recorrem en primera instància a Pere Canturri, i ves per on, l'historiador sí que recorda la presència d'un destacament de sapadors alpins. ¿Els nostres enginyers? Molt probablement, opina: de fet, el 28è regiment de génie, format el 1929 i aquarterat a Montpeller, estava adscrit a la 28a divisió d'infanteria alpina. Així que tot sembla quadrar...

Canturri, en fi, era un nen de 4 o 5 anys, i se li va quedar clavada la imatge d'una corrua de soldats que baixaven esquiant des del port d'Envalira cap al Pas de la Casa –on el padrí, com és sabut, regentava l'hostal Calones– i camí probablement de l'Ospitalet o d'Acs: «Fins i tot me'n recordo del nom de l'oficial que els manava perquè es deia com jo: Pierre». Diu Canturri que devien arribar al país cap al final de la Guerra Civil espanyola, en un moment en què la proximitat del front –amb els nacionals pressionant per la banda del Pallars– feia poc recomanable circular per la zona fronterera. Els militars, continua, tenien la missió d'assegurar les comunicacions amb França. Assenyaladament, el correu, que en temps de pau i en ple hivern, mentre el port estava tancat, es distribuïa passant primer per Espanya. Amb el Pallars, l'Alt Urgell i la Cerdanya convertits en escenari bèl·lic, Envalira es va convertir en l'única porta d'entrada a França. Formidable, sí, però no infranquejable, com els paquetaires havien demostrat i com comprovarien de seguida els milers de fugitius de l'Europa ocupada que desfilarien per aquí.

Tambors de guerra

No és la memòria de Canturri l'única que parla; també la foto d'aquí dalt en què es veu el grup de soldats en un entorn nevat que ell mateix i també Arajol identifiquen amb el refugi d'Envalira. I la historiadora Ludmilla Lacueva, que recorda que el refugi es va estrenar el 1933. El cert, però, és que la resta de fotografies ens presenta una colla de militars –quasi sempre els mateixos homes, amb alguna variació– en escenes campestres: a Sant Miquel d'Engolasters, al llac –atenció a les vies de les vagonetes que hi va instal·lar Fhasa– passejant per la plaça Rebés de la capital o a la sortida dels túnels de Sant Antoni, camí de la Massana. També ens els trobem descansant davant de l'hotel Paulet d'Escaldes –Canturri opina que estaven acantonats a l'Ospitalet i que anaven i venien, però que probablement feien alguna vegada nit: ¿per què no al Paulet?– i, atenció, enfilats en un pal de telègrafs, en un punt entre l'Aldosa i Anyòs, i el Casamanya al fons, perquè és possible que una de les seves ocupacions fos el manteniment de la línia.

En fi, que se'ls veu distesos i somrients, una colla d'amics més d'excursió que no en missió militar, fet que sembla confirmar la hipòtesi que ens trobem encara als mesos finals de la guerra espanyola i que la mundial és probablement una possibilitat, sí, però prou remota perquè tinguin temps de fer turisme i passar-se-la raonablement bé. La historiadora Amparo Soriano –la màxima autoritat en aquesta fascinant època: Andorra durant la Guerra Civil– comparteix la hipòtesi de Canturri: el caos i l'interregne que van precedir i acompanyar la derrota republicana, el fort desplegament militar a la frontera que va seguir a la victòria nacional, i sobretot, la pressió a què Franco va sotmetre Andorra a compte dels combois d'aliments que havia fet arribar durant la guerra, devien aconsellar el govern francès a assegurar com a mínim les comunicacions amb el país i prescindir temporalment de la bona voluntat espanyola. El cas és que desconeixem si els nostres sapadors van pul·lular gaire temps per aquí, i quan van marxar definitvament. És probable que això passés com a molt tard a mitjans del 1940, amb la invasió alemanya i al consegüent mobilització de tots els recursos cap al front. Diuen les cròniques militars que la 28a divisió d'infanteria alpina va tenir un paper destacat (i lluït) en la Batalla de França. I produeix un cert neguit pensar que aquests xavals de qui no sabem ni el nom i que posen despreocupadament per al fotògraf estaven a punt de marxar cap al front. ¿Quants d'ells no en van tornar? ¿Per a quants d'ells Andorra devia ser una de les últimes imatges d'un món en (relativa) pau? 

Per a més informació consulti l'edició en paper.