• El Govern té sobre la taula un nou Nomenclàtor que insisteix en els topònims ?Canòlic', ?Juverri' i ?Aubinyà'

La Comissió proposa que Canòlic perdi la hac que el Comú de Sant Julià defensa com un signe d'identitat: el Govern sembla que també Foto: ÀLEX LARA

La decisió l'havia de prendre el Govern en l'últim consell de ministres. De fet, l'aprovació definitiva del Nomenclàtor figurava a l'ordre del dia de dimecres passat. Però o bé en va saltar a última hora i l'executiu s'ha regalat uns dies més per acabar de rumiar-s'ho, o bé ha preferit callar i colar-la al Bopa de la setmana que ve, i ja en parlarem llavors. El cas és que té sobre la taula una patata calenta, molt calenta. Una pedra amb què ja va ensopegar en el seu moment Bartumeu: el Nomenclàtor, aquesta altra obra de la Seu a l'andorrana que fa quasi un decenni que cueja i que no hi ha manera de tancar. La Comissió de Toponímia, que el febrer passat va reprendre els treballs després de la batalla judicial engegada (i perduda) per Canillo i Sant Julià, va enllestir el nou patracol el 30 de maig i va entregar a Govern la llista definitiva de topònims. I tal com havia avançat el febrer el seu president, Joan Sans, la nova proposta de Nomenclàtor insisteix en els topònims que plantejava el del 2011, queSant Julià va interpretar com un casus belli i no va acceptar llavors (ni ara) de cap manera, i que el cap de Govern, Toni Martí, ja va avançar el març que no assumiria: Canòlic, Juverri i Aubinyà.

La Comissió d'agafa com una paparra als arguments científics –d'autoritat i etimològics, però també a la tradició– que avalen aquesta revolució toponímica que els lauredians no estan disposats a pair. I Martí es troba exactament en el mateix dilema que Bartumeu ara fa tres anys: satisfer les demandes de Sant Julià implica desautoritzar la Comissió, l'òrgan de caràcter consultiu que té com a funció «fixar gràficament els topònims andorrans, establir criteris per a aquesta fixació gràfica i establir la ubicació dels topònims», i que està integrat per representants dels ministeris de Cultura i Ordernament Territorial, de l'Arxiu Nacional, de l'Institut d'Estudis Andorrans i dels set comuns, així com per un lingüista independent. Doncs el dictamen eminentment tècnic d'aquest equip d'experts és el que el Govern està disposat a contradir per donar gust a les reclamacions lauredianes, fonamentades exclusivament en l'argument de la tradició. La Comissió, però, no li ho ha posat fàcil, s'ha negat a retractar-se –era una ingenuïtat esperar que canviés el criteri– i ha obligat el Govern a mullar-se d'una vegada per totes, però ara no només de paraula sinó amb fets: corregint els seus mateixos assessors en matèria lingüística. Un tràngol òbviament desagradable.

La pregunta és: si tenia tan clar al març que tombaria Canòlic, Juverri i Aubinyà i recuperaria les formes tradicionals –Canòlich, Juberri i Auvinyà– ¿per què no ho va aprovar dimecres i liquidava d'una vegada el tema? La resposta potser cal buscar-la no en aquests tres topònims que semblen sentenciats –a satisfacció de Sant Julià, tornem-ho a dir– sinó en un altre i inesperat front que se li ha obert al Govern en matèria de toponímia: resulta que el nou Nomenclàtor elevat per la Comissió inclou sis noms de lloc de la banda del Pas de la Casa que encara avui es disputen Encamp i Canillo, i que hi apareixen per tant amb la doble adscripció Canillo/Encamp (C/E). Sis topònims, però, que en la versió del 2011 —recordem-ho, l'única aprovada pel Govern i publicada al Bopa, pendent només de la publicació en paper– apareixien adscrits en exclusiva a Canillo. Un canvi proposat per Encamp i acceptata per la Comissió, i que Canillo, evidentment, no està disposat a acceptar.

Batllia a la vista / La decisió final depèn del Govern, que s'enfronta a una situació tan desagradable que, tiri cap a on tiri, té les de perdre, perquè no existeix una solució òptima: si assumeix la doble adscripció, Canillo rondinarà, apel·larà al primer Nomenclàtor –que en aquest punt, com en tants altres, segueix la Geografia i diccionari geogràfic de les Valls d'Andorra, l'obra fins ara canònica d'Adelllach i Ganyet– i previsiblement portarà el cas als tribunals. I tornarem a repetir el malson judicial de tres anys enrere. I al contrari, si el Govern corregeix també en això la Comissió i aprova els sis topònims litigiosos amb la sola adscripció a Canillo, serà Encamp qui acudirà, no ho dubtin, a la Batllia.

Mala peça al teler. I encara ha tingut sort el Govern perquè és l'única –que se sàpiga– que li ha arribat a la taula. Però n'hi havia altres que s'han quedat pel camí. Molt assenyaladament, un centenar de topònims més ubicats a la Solana d'Andorra –zona que com és sabut també es disputen Canillo i Encamp– que la Comissió pretenia incorporar al Nomenclàtor i de nou amb la doble adscripció –C/E– a proposta d'Encamp. El 2011 hi va haver un (diguem-ne) pacte de cavallers pel qual els comuns van posposar la inclusió d'aquest centenar de noms de lloc fins que es decidís el litigi territorial; ara es proposava una doble adscripció també temporal, pendent sempre de la resolució del judici. Com que no hi va haver acord, la Comissió els va retirar de patac, i mort el gos, s'ha acabat la ràbia. Una solució salomònica que no ha pogut aplicar als sis topònims del Pas perquè aquests ja constaven al Nomeclàtor del 2011 i a la Geografia. Coses que té la vida.

En qualsevol cas, després d'un decenni evacuant informes i propostes i recursos i sentències ja comença a ser hora que aquest racó de món nostre tingui el Nomenclàtor definitiu. Encara que Canòlich acabi sent l'única paraula del català acabada en hac. Cosa que no és gens estranya si tenim en compte que Sant Julià té també l'honor d'apadrinar l'única paraula esdrúixola que en català no s'accentua: Naturlandia. Caram, tu, és que els lauredians semblen de Bilbao.

Per a més informació consulti l'edició en paper.