• La Biblioteca Nacional ingressa una edició facsímil de ?The hidden Republic'
• El volum recull, lluny dels prejudicis habituals, les impressions del viatge del reverend, l'estiu del 1911

Una vista de la capital, amb Casa de la Vall al centre i Sabnt Esteve a mà dreta; grup d'escaldencs, amb el mateix Leary (al darrere, l'home més alt); la porta de Casa de la Vall, amb el porter (la filla del qual no es va deixar fotografiar), i un altre grup, en aquest cas d'«andorranes» Foto: Andorra, The Hidden Republic / Biblioteca Nacional

¡Quines ganes que teníem de topar-nos amb un viatger dels anys heroics que es plantés per variar al nostre racó de món amb la mirada clara, sense el molest paternalisme dels seus col·legues britànics i sobretot francesosi amb la ploma (?) suficient per explicar-nos l'aventura! Semblava que no, però aquest viatger existeix i és el nord-americà Lewis Gaston Leary (Elizabeth, Nova Jersey, 1877-1951), lingüista i pastor presbiterià que l'estiu del 1911 va agafar els trepaus i després d'anys i panys planejant un viatge sempre ajornat, es va plantar per fi al «més estrany i el més desconegut país d'Europa: la República amagada d'Andorra». Tothom té dret a tenir els seus somnis ocults, i per algua raó, un dels de Leary –que també va visitar Grècia, Turquia, Egipte i Síria, i en va deixar constància escrita– era per alguna exòtica raó el nostre país.venir. I aquest, The hidden Republic of Andorra, és exactament el títol del volum que just un any després va publicar a can MvBride, Nast & Co, amb la més estupenda de les dedicatòries: «Al meu primer i millor company de viatge: el meu pare».

Però no en parlem avui en aquest racó de diari per la seva devoció filial sinó per les 150 pàgines de The hidden Republic, que la Biblioteca Nacional acaba d'ingressar en una edició facsímil i que ofereix, com dèiem al començament, una aproximació desprejudiciada de l'Andorra i sobretot dels andorrans del 1900, amb un grapat de suculentes fotografies i tot plegat amanit amb un molt anglosaxó sentit de l'humor. Res a veure, vaja, amb els Vuillier, Regnault, Cunninghame i companyia, tan llepafils i tan estirats, i a qui només faltava el salacot i un rifle de caça major. I això que el nostre bon Leary també arriba arrossegant un bon sac de prejudicis. Però els explica amb gràcia i de seguida se'ls treu de sobre. Per exemple, quan se'n fa creus de les proporcions del país: «És més petit que Chicago, la meitat de gran que Nova York, i només una quarta part del Gran Londres». És clar que algú li havia venut que Andorra feia 18 milles de nord a sud, i amb aquesta precisió costa que surtin els càlculs. Però l'home va arribar, acompanyat d'un altre reverend, Benjamin T. Marshall, i per Envalira, així que el seu primer contacte amb la fauna local és a Soldeu: «Els viatgers coincideixen que l'únic hostal d'aquest llogarret és sorollós i brut, però he de dir que mai havia trobat tan acollidor cap hotel de luxe». Alguna cosa hi devia tenir a veure el viatge a lloms de mula, però aquesta és una altra història». De camí cap a la capital té temps de tastar el tabac local i constatar, com tants dels seus col·legues, que es tracta d'un producte literalment «infumable... si no ets un rude andorrà». Sorprèn glossant els productes de l'hort –la poma d'Ordino, la castanya i les nous de Sant Julià– i no té manies a dir que les esglésies «presenten una estructura tan rudimentària que a primera vista semblen ruïnes», i que els veïnats que es va topant, «amb els seus murs foscos i les seves finestres sense vidres semblen abandonats». Atenció, però, perquè hi troba a faltar «els carrers enfangats i la brutícia dels poblets del sud de França». Una autèntica sorpresa, tanta netedat, que ell atribueix a l'abundància de torrents que els natius fan servir com a «esplèndid sistema sanitari natural».

Leary treu de seguida a passejar l'antropòleg que tot bon viatger porta a dintre i assaja en un capítol eloqüentment titulat El poble silenciós una aproximació al caràcter local. Diu que s'ha trobat un poble tan taciturn que «un anglès semblaria un xerraire compulsiu al costat d'un andorrà». Li sorprenen coses com ara que «cap natiu em dirigís la paraula abans que ho fes jo», o que ningú li demanés ni d'on venia, ni on anava ni què caram havia vingut a fer a Andorra: «¡És que ni rumorejaven!» Un parell de turistes americans potser no els semblaven prou interessants, conclou, «a una gent que disfrutava d'una forma de govern republicana mil anys abans de la Declaració d'Independència». El deixa parat que, a diferència dels altres països que ha visitat, on sembla que es rifen posar per als turistes, només un dels andorrans amb qui es creua li demani que li faci una foto: ¡un nen de sis anys! Al mateix temps que, per pura cortesia, ningú no li diu que no quan és ell qui demana de fotografiar els exòtics locals. Ningú... excepte la filla de qui ell en diu el «porter» de Casa de la Vall, una bellesa local que sembla que li fa tilín.

Leary descriu el que anomena la «raça» andorrana: «Morena, de poca estatura, les espatlles caigudes i els braços especialment musculosos, però de membres ben formats i agradables, mans i peus petits, i caps minúsculs». Més entusiasta es mostra encara quan es posa la disfressa de sociòleg per afirmar, tan panxo, que de la mateixa manera que no hi ha rics ni pobres –«El plutòcrata de les Valls és un ramader de qui es diu que posseeix l'equivalent a 20.000 $», sosté– i tampoc no hi ha pobres ni gent demanant pels carrers, no van veure durant la seva estada al país «ni una sola persona grassa». És clar que això té una explicació ben lògica: «Cap meravella que siguin tan prims, perquè no paren de treballar la terra: abans de l'alba ja veus homes i dones al camp, i quan e spon el sol encara els sents traginar». Per no haver-hi, no hi ha a en aquesta Andorra del 1911 ni borratxos ni «dones no castes», en aquest últim cas, diu, «perquè la pobresa els impedeix fins i tot casar-se». Una raó que no s'acaba de veure com evita la promisqüitat. Però si ho deia Leary, que era reverend, les seves raons tindria. Que els nostres rebesavis eren honestos, castos i treballadors li queda claríssim des del moment que enlloc no li accepten propines, que ningú no l'intentarà enredar, i que un honrat botiguer va insistir que acceptés tant sí com no els 2,5 cèntims que per error li havia cobrat de més.

És clar que tanta virtut era insostenible, i que algun vici devien tenir els habitants d'aquesta Arcàdia. I tant, que sí: ¡el contraban!, ofici en el qual els andorrans eren uns mestres consumats, diu: «És clar que amb les òptimes condicions que s'hi donaven, només una raça angelical hauria pogut evitar la temptació de contrabandejar entre Espanya i França!» Però com que ningú no és perfecte, a Leary se li pot retreure el mateix que a d'altres coetanis seus: els pocs natius que cita pel nom i cognom, com si els andorrans amb qui es va topant formessin part del decorat i no mereixessin de ser individualotzats. Amb dues excepcions: el doctor Francisco Pla, a l'hotel del qual farà nit, i Juan Arajol, després de dinar al Cisco de Sans un memorable i pantagruèlic àpat. Del primer només en diu que floretes: el descriu com «l'home més cultivat de les Valls, tot un cavaller que es va posar durant els tres dies de la nostra estada al nostre servei incondicional, que no ens va fallar mai, però mai», i que per acabar-ho d'adobar, només els va cobrar 90 cèntims per dia. ¡I sense propines! La mateixa sorpresa s'endú amb Arajol, home que –diu Leary– semblava disposat a robar el primer viatger que caigués a les seves mans, i a llançar-ne el cos Valira avall, però que es va destapar com un «hostaler de rara honestedat i orgullós pare de dues precioses nenes: Leonora i Lula». Per cert, atenció al menú: amanida, puré de gallina i ou, estofat de patates, pèsols i col, cansalada i salsitxes, fricandó, ous durs, pollastre rostit per regar-ho tot, xampany I una altra vegada, la facfura: ¡40 cèntims! 

Per a més informació consulti l'edició en paper.