• Evoquem amb Casimir Arajol i Pere Canturri la historia del toreig, una iniciativa de Fournier de la Martinie que va culminar amb l'erecció de la plaça d'Escaldes, en el solar que avui ocupa el Viena

Panoràmica de la Monumental, inaugurada el 21 de maig del 1961; tenia capacitat per a 4.000 espectadors i va obrir cada estiu fins al 1973 Foto: EL PERIÒDIC

L'exòtica, formidable idea de construir una plaça de toros en aquest racó de món nostre va ser de Paul Ricard, el senyor del pastis, i de seguida va obtenir la complicitat del síndic de l'època, Julià Reig. L'encarregat de materialitzar aquella dèria va ser Pierre Fournier de la Martinie, i la plaça es va aixecar en el temps rècord de cinc setmanes en el solar on avui hi ha el nou local escaldenc de la cadena Viena. Ho recorda Pere Canturri a Tarda de toros, un dels articles feliçment recollits a L'Andorra de Pere Canturri per Editorial Andorra, i si en parlem avui és perquè l'historiador ens acompanyarà en aquest viatge fotogràfic a un país que avui sembla plistocènic, on amb el bon temps cada tarda de diumenge hi havia corrida a la Monumental. Un periple que emprenem gràcies als arxius oceànics de Casimir Arajol, d'on procedeixen les fotografies i nèdites que il·lustren aquests pàgines. I no és casualitat: Arajol va ser el veterinari titular de la plaça des del primer dia. De seguida hi tornem.

Sense manies: Monumental. Amb aquest nom sensacional es va batejar la plaça, en una iniciativa que el Consell General es va afanyar a declarar «empresa d'interès turístic» i amb què Fournie pretenia aprofitar el boom del turisme francès i de passada fer negoci: es van emetre un miler d'accions –anomenades «parts benefciàries»– al preu de 5.000 pessetes la unitat que prometien un interès fix del 5% anual i un altre de «complementari» del 10% sobre els beneficis nets. «Dubto que mai arribés a donar beneficis i a repartir dividends...» Eren, en fi, els anys daurats de les congés payés, les vacances remunerades instaurades per les grans corporacions, recorda Arajol, i el país s'omplia cada estiu de successives fornades dels treballadors payés i les seves famílies, que inundaven els molts càmpings escampats pel país, des de Santa Coloma fins al Prat Gran d'Encapm, passant per la Borda Mateu i Prada Casadet. Treballadors que naturalment s'afartaven de pastis i que el diumenge a la tarda anaven als toros. De fet, el punt culminant de la temporada era el 14 juillet, i l'empresari procurava lligar un cartell a l'altura. Per això el del 1969 va ajuntar tres figures indiscutibles, probablement el cartell més sensacional en les dotze temporades de vida de la Monumental. Un cartell que té el seu secret: aquell 1969 el Cordobés, Linares i Girón es van comfabular per torejar junts tota la temporada, en una mena d'insubmissió tàcita davant de les imposicions dels empresaris.

La història de la plaça arrenca, però, de forma molt més modesta: la inauguració oficial va tenir lloc el 21 de maig del 1961 amb «5 escollits braus, 5, de l'acreditada ramaderia del Sr. Miguel Higuero». A l'arena, el rellonejador Pepe Anastasio, que s'havia retirat dos anys abans, i dos toreros: el gadità Juan Antonio Romero i el barceloní Paco Corpas. A la nit, segons recordava ara fa dos anys Josep Maria Escribano, va actuar a la plaça el tenor Luis Mariano, el rei de l'opereta. Les corrides eren, en fi, el plat fort de l'oferta d'oci estiuenca concebuda per al turista francès. N'hi havia més, i quasi totes tocades per la mateixa vareta folklòrica: la Rotonda oferia cada nit un espectacle flamenc, igual que el Gran Tablado, a la cantonada Unió/Carlemany, mentre que l'hotel Festa Brava i el bar El Quite, tots dos a la capital, exhibien obertament els seus encants taurins. La cosa va funcionar raonablement bé durant un decenni. I no ens penséssim que el turista francès era l'únic que es deixava caure per la Monumental. En absolut. Hi havia –recorda Canturri i corrobora Arajol– una nodrida afició local que es concentrava a les penyes que van anar proliferant, des del Club Taurí i La Truita, a la capital, fins a la penya El Suso d'Escaldes, la Terremoto de Sant Julià i el Club Taurí Ricard, que va ser el més longeu.

El que no va sortir mai és un matador local; ni tan sols un humil subaltern. Com a molt, les tientas privades que el mateix Fournier organitzava per als aficionats del país. Per no parlar del Mangas, un espanyol que es guanyava la vida com a enllustrador –diu Canturri– i que acostumava a saltar a l'arena quan hi deixaven anar les vaquilles: «Les seves demostracions de gran torero solien acabar amb corregudes empaitat pel toro o fent tombarelles pel terra i provocant el riure de tothom».

D'altura, però inofensiva

Un dels aficionats de primera hora era Arajol, que havia mamat toros de petit, quan estudiava a Barcelona i el seu pare el portava a las Arenas i a la Monumental: així és com va assistir a l'última corrida que Manolete va oferir a la ciutat, abans de morir el 28 d'agost del 1947 a la plaça de Linares a mans d'Isleño. A Escaldes hi assistia des de primeríssima fila, com a veterinari que era, i al costat de Josep Duró, el doctor de la plaça. Un lloc de privilegi i, la veritat sigui dita, sense gaires complicacions: la seva principal obligació era rebre els animals, el dia abans de la corrida, i assistir al marcat dels toros amb la divisa i al sorteig dels lots. L'única incidència que hi podia haver era que un dels cavalls dels picadors prengués mal, i rarament va haver d'intervenir. Això, pel que fa a les bèsties de quatre potes; però és que tampoc Duró es va veure mai entre l'espasa i la paret: no hi va haver ni una sola cogida de certa gravetat; «això sí, tombarelles i esgarrinxades, tantes com vulguis», com demostren les fotografies d'aquí al costat. Un dels motius podria ser que a la Monumental s'hi torejaven habitualment novillos que amb prou feines fregaven els 350 quilos; 400, com a molt, diu Arajol. Res a veure amb les bèsties de 500 i més quilos que salten avui a les places. Això, mansos com ells sols, però aquesta és una altra història. L'únic accident greu que es va registrar a la Monumental el recordava fa un parell d'anys el torero Antonio Pozón, entrevistat per Xavi Mujal: un tal José, a qui una vaquilla va obrir el ventre i a qui Antoni Santacreu va tenir temps de portar fins a la Clínica Vilanova: el doctor Alonso li va salvar la vida, assegurava Pozón, que havia torejat a Escaldes amb Jareño de Córdova i amb Palmeño. De qui, coses de la vida, Arajol conserva una fotografia en plena faena.

Com és sabut, la Monumental va funcionar com a plaça de toros i també com a escenari musical. S'ha dit moltes vegades així que no descobrirem ara la sopa d'all, però per allí van desfilar patums com ara Dalida –amb la caravana del tour del 1964, Johnny Halliday, Bécaud, Aznavour, a banda de Luis Mariano –pel costat francés– i Machín i Antonio Molina, entre les estrelles hispanes. «Era una plaça amb grades de fusta, sí, equipada però moderna per als estàndars de l'època», sosté Arajol; amb «socorrals, chiqueros, quadres, infermeria, capella, camerins i cortijo de recepció», concreta Canturri. I amb capacitat per a 4.000 espectadors: ¡quatre vegades més que el Centre de Congressos! No estava malament, per a la plaça «més alta del món», segons la venia la publicitat de l'època.

El cas, però, és que va tenir una vida més aviat efímera: el 25 d'agost del 1974 es va inaugurar la una nova plaça, just davant de l'edifici administratiu del Govern –on avui hi ha el magatzem del servei de conservació de carreteres, que per això té aquesta singular forma– amb 4.850 localitats... ¡i coberta! Els honors els van fer en aquesta ocasió Fernando Gracia, Antonio López i Andrés Moreno, segons consigna Jorge Cebrián a Tardes de toros a les Valls, publicat fa un decenni llarg a la desaparegut setmanari Informacions. L'experiment, però, no va funcionar, potser per la ubicació, lluny del rovell de l'ou comercial, potser perquè el toreig havia començat el lent declivi que la prohibició catalana ha acabat de rematar. Diu Cebrián que al final de la seva breu història, a la plaça de la capital es torejava a la portuguesa, sense matar el toro. Que és, de fet, l'única opció que permet la llei vigent. La paradoxa, com recalca Arajol, és que les grans places toreres s'han desplaçat qui sap si irremeiablement cap al nord, i els millors toros espanyols –que són els Victornio, com fa uns anys eren els Miura–es toregen avui a Nimes, Arles i fins i tot Mont-de-Marsan, i no a les grans places espanyoles. Viure per creure-ho. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.