• ?Mil anys de música a Montserrat' és un concert elaborat expressament per al festival H Resultat final: escac i mat

El director, Bernat Vivancos, indica als cantors el ritme a seguir, dijous a la nit Foto: acn / ferran garcia queralt

Durant els parlaments inaugurals al FeMAP d'aquest any, previs al concert de l'Escolania de Montserrat, vaig anotar dues idees que no creia pas que utilitzés per a aquesta crònica. Així, l'alcalde de Puigcerdà apuntava que, assistir a qualsevol concert de música era una experiència irrepetible ja que una mateixa obra mai s'interpretarà igual. L'alcalde de la Seu, poc abans, ens havia fet saber que, en quatre anys, el FeMAP s'havia convertit en el festival de música antiga més important d'arreu d'Europa. Per altra banda, en preparar el concert i mentre llegia el programa per internet, havia especulat que jugaria amb una metàfora al voltant dels colors. Les veus blanques dels escolanets, interpretant obres del Llibre Vermell de Montserrat, donaven molt de joc. Si amb això no n'hi havia prou, la proposta de fer un repàs cronològic a la feina feta per aquesta institució durant mil anys, ja gairebé m'escrivia la crònica.

A mesura però que el concert es desenvolupava, em vaig adonar de la metàfora que calia fer servir no era pas aquesta. La indumentària dels cantants, blanca i negra, era una primera pista. En comprovar com el director, Bernat Vivancos, anava movent els seus músics per la Catedral, per tal de treure'n el millor rendiment, tot aprofitant al màxim l'espai, vaig trobar que la comparació perfecta calia buscar-la en l'escaquer. Així, tot reinterpretant les paraules de l'alcalde de Puigcerdà, tampoc hi ha cap partida d'escacs que es repeteixi i, per tal d'aprofitar el que havia dit l'alcalde de la Seu, aquest joc va entrar a Europa a través del Comtat d'Urgell –i per tant pel Pirineu– als voltants de l'any mil. Com ens recordava el programa, una època en què també cal buscar les beceroles de l'activitat musical a Montserrat.

Arribats a aquest punt algú podria retreure'm: «Coi, els escacs enfronten a dos rivals i el seu objectiu és que un derroti a l'altre. Un concert és tot un altra cosa». No ho negaré. Cal tenir en compte però que, en una bona partida d'escacs a més de treure el millor rendiment de cadascuna de les peces –cantants–, el jugador ha de mostrar que domina el tauler de joc. Així, ja des de la primera cançó, Germinans Germinabit, quan alguns dels nens es van distribuir amb uns tubs vibràtils per les ales de la Catedral tot imitant el so de les campanes –en el que vindria a conformar una campana tubular portàtil– per donar peu a l'entrada de la resta de companys fins al presbiteri, el director ja ens va mostrar que posseïa aquestes dues virtuts. Amb moviments subtils, o en d'altres de més visibles, com quan en el Salve Regina, quatre intèrprets es van traslladar unes passes per darrera de la resta de la coral per donar la rèplica, la formació ens permetia descobrir als urgellencs unes prestacions musicals que no li sospitàvem a la nostra Catedral.

Ja en la recta final, en interpretar les Muntanyes del Canigó i el Cant dels Ocells, l'Escolania va aconseguir que els murs de pedra desapareguessin amb el seu virtuosisme vocal. Així, tant el vent de la muntanya com la piuladissa dels ocells, pròpia d'un capvespre de primavera, van ser presents entre el públic que, amb tota probabilitat va redescobrir aquestes dues peces tant populars. Resultat per tant del primer concert: escac i mat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.