Benet, ahir, assegut en el lloc exacte on va sopar dijous el Copríncep Hollande Foto: EL PERIÒDIC

PROPIETARI DE CAN BENET.

Només va fer una nit al país, la de dijous, amb el corresponent sopar. I la loteria li va caure a Can Benet, al centre històric de la capital. Molt producte del país i ni una sola concessió a la improvisació. François Hollande va seure d'esquenes a la porta del primer pis, com manen els manuals de protocol, i cara a cara amb Toni Martí, l'amfitrió. No va ser un sopar exprés, però gairebé: en una hora i mitja van tenir la cosa ventilada. Es veu que Hollande no es volia perdre el Brasil-Croàcia, que segons Le Figaro va acabar de veure al Park Hotel. Era la primera vegada en 17 anys al capdavant del local que Josep Maria Benet servia un cap d'Estat; ell es va ocupar de la sala; el seu fill, Marc, dels fogons.

–Anem per feina: ¿quin menú va degustar, el copríncep?

–A l'aperitiu, abans de seure a taula, embotits del país: donja, bringuera i llonganissa; pa amb tomàquet amb pernil ibèric, croquetes de ceps i foie-gras i torrades de tòfona.

–¿Amb gana? ¿O picava per cortesia?

–Amb gana, molta gana. Es va cruspir tot el que li vam posar al plat. No va fer-li ascos a res.

–¿I de primer?

–Tothom va menjar el mateix: amanida de llamàntol.

–¿De plat fort?

–Ell va triar vedella del país. I va dir que l'havia trobat «espectacular». Literalment.

–¿Feta? ¿Al punt?

–Saignante. I com a guarnició, trumfa d'Andorra amb ceps.

–¿Amb què van regar l'àpat?

–Els aperitius, amb xampany.

–Francès, m'imagino.

–Per descomptat: brut Louis Roederer. Els vins, però, del país.

–A veure, a veure.

–Amb el primer, el blanc Escol, de Borda Sabater; amb els segons, Evolució, el negre de Casa Auvinyà.

–¿I què? ¿És Sa Excel·lència un bon bevedor?

–Correcte: va prendre un vas de blanc i un altre de negre.

–¿Per postres?

–Galeta amb mel i mató i, per sobre, un filetejat de sucre. Especialment concebut per a l'ocasió pel pastisser Mio Jankov, de Flor i Nata, que va venir ell personalment a emplatar-lo.

–¿S'ho va acabar?

–I tant. Però no va repetir. Ni les postres ni cap altre plat. Després va prendre un cafè sol, i això va ser tot. Ni copa ni res.

–¿Qui va decidir el menú principesc?

–Nosaltres vam presentar una llista de suggerències a Protocol, tenint molt en compte que –pel que es veu– al senyor Hollande li agrada tastar el producte del país. I a partir d'aquí va sortir el menú definitiu.

–¿Quants serveis van fer?

–A planta, una vintena; a baix, l'equip de seguretat que l'acompanyava: deu homes més.

–¿Mateix menú?

–Més senzill. I també més ràpid, perquè ells porten sempre amb un plat d'avançada, de manera que quan el president acabi ja han pres posicions.

–¿Com va anar que triessin precisament Can Benet, per a l'únic sopar previst al país?

–Deu fer cosa de tres setmanes es va presentar una comissió francesa. Una dotzena ben bona de persones. Devien quedar satisfets, perquè al cap d'uns dies ens van trucar des de Protocol a veure si podíem organitzar l'àpat.

–¿Sorprès?

–Francament, sí. D'una banda, un esdeveniment així et dóna prestigi, això és indiscutible; de l'altra, comporta una responsabilitat molt gran: és el dia que no et pots permetre ni un sol error.

–¿Què podia haver fallat?

–Que caigués un vas al terra; que el vi no se servís correctament o, el pitjor de tot, que un plat no sortís a la temperatura adequada.

–¿Cap incident?

–Ni un. Com una seda.

–¿No va demanar el copríncep res d'especial? ¿Cap capritx?

–Res de res. Vam servir exactament el que estava previst i no es va sortir del guió.

–¿Es va allargar gaire, la sobretaula?

–El just: devien entrar cap a les 20.30 hores, i van sortir cap a les 22.15 hores. Un sopar més aviat ràpid.

–M'imagino que va tenir el detall de saludar-los...

–I tant: a tot el personal, tant de cuinada com de sala. Un a un.

–...i que van aprofitar per fer-se una selfie de record.

–Això, no: a les 22 hores vam servir el cafè, en cinc minuts l'havien liquidat, ens va agrair la feina i se'n van anar pitant. Ni temps de fer la foto.

–¿Quina impressió li va deixar el copríncep?

–Una persona senzilla, que no es va permetre cap excentricitat, cap sortida de to.

–¿El primer cap d'estat a qui serveix?

–Doncs sí, tot i que per casa nostra han desfilat moltes altres autoritats.

–Digui, digui...

–L'aleshores president del Senat espanyol, Javier Rojo; la ministra espanyola de Foment, Ana Pastor, i Alan Solomont, quan era l'ambaixador dels EUA a Andorra.

–¿Qui té millor paladar: espanyols, francesos o nord-americans?

–Si vénen a menjar a Can Benet, és que tenen bon gust. Però és que a més, acostumen a venir amb un menú prèviament pactat.

–Per acabar, i si no és indiscreció, això, ¿qui ho paga?

–Normalment, l'amfitrió. I m'imagino que en aquest cas ha sigut el Govern, qui ha exercit d'amfitrió. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.