• Consellers, ministres i autoritats van matar els 45 minuts d'espera formant colles al vestíbul del Consell

Hollande saluda el ministre Saboya; abans els havia tocat el torn a Espot, Rodíguez i Suñé. A la galeria, els consellers i ministres es dirigeixen cap a les escales de la Casa de la Vall. Foto: TONY LARA

Tres quarts d'hora. Aquest és el temps que el copríncep va fer esperar els molt il·lustres consellers al rebedor del nou Consell General. L'arribada d'Hollande estava prevista per a les 17.05 hores –se'n farien creus de la mil·limetradíssima, estressant agenda que li han muntat a l'home– i no va comparèixer fins a les 17.45 hores. I encara gràcies, perquè corrien rumors que era a Tolosa, o a Pàmies, o més enllà, esperant que escampés la pluja. Algú altre deia que si anaven mal dades, venia en cotxe. ¡Des de Pàmies! ¡Uf! Deu minuts abans hi havia hagut una falsa alarma i consellers, cònsols, excaps de Govern, els ambaixadors de França i d'Espanya i les altres (i altes) autoritats congregades al Consell havien format ordenadament als llocs assignats: un paperet al terra, com si fossin actors, perquè no hi haguessin ni corredisses ni dubtes ni ningú es colés on no li tocava. Amb la consigna de tapar-lo bé amb els peus perquè no es veiés a les fotografies.

Silenci tens i expectant, trencat tan sols per la broma reglamentària del cònsol Espot. Passen els minuts, Hollande no ve, l'ambient es relaxa i es desfan les files. Fins que entra, ara sí, Rosa Ferrer: la cònsol de la capital, l'única que faltava, havia anat a rebre reglamentàriament el copríncep. Si ella ve, senyal inequívoc que Hollande és al caure. I ara sí: per les pantalles del Consell veiem com ret homenatge a la bandera al jardí de Casa de la Vall, com el Copríncep Vives el saluda davant del monument als Pareatges de Teruggi i com tots dos enfilen la catifa vermella, pelet kitsch, que condueix fins a l'edifici que es disposa a inaugurar, seguits per una comitiva interminable. Quan entra, els presentes prorrompen en un sonor aplaudiment, Hollande aixeca la mà, saluda a dreta i esquerra i inicia el primer dels molts paseíllos que li esperen: comença per la seva esquerra, on s'han disposat els consellers generals, Raonador, fiscal general i altres autoritats. El síndic Mateu obre la marxa i fa les presentacions: l'honor de donar la mà al copríncep només el tindran els que han tingut la sort d'anar a primera fila. Els de darrere es queden amb les ganes. Després dels consellers venen els cònsols, i després dels cònsols, el govern en ple, amb l'afegit dels excaps de Govern.

Acabades la roda, brevíssima al·locució del síndic i sense més preàmbuls, inauguració oficial de l'edifici, seguit de l'himne i via fora, visita exprés a l'hemicicle. Però això ja és negociat exclusiu de Mateu; consellers, ministres i cònsols trenquen definitivament files i els consellers es dirigeixen al bar del Consell a recollir el tricorni i el gambeto per a la foto reglamentària a les escales de Casa de la Vall. Fa una certa impressió veure 28 tricornis disposats en rengles: ¿com sap cadascú quin és el seu? Tot plegat, en fi, no s'ha allargat més d'un quart d'hora i recorda vagament a Bienvenido Mr. Marshall. De fet, el més interessant ha sigut de llarg l'espera, amb els grupets que es van fent i desfent i que permeten intuir per on circulen les afinitats personals de les nostres altes autoritats.

No és cap sorpresa que les conselleres Sílvia Riba i Meritxell Verdú –l'única que trenca la monocorde successió de blanc i negre, i que llueix una llampant faldilla vermella–no es deixin ni un segon; en un primer moment, els quatre excaps de Govern –Òscar Ribas, Marc Forné, Albert Pintat i Jaume Bartumeu– formen en un racó un prometedor cenacle. De seguida es desfà i Forné, que es destapa com un actiu interlocutor que pul·lula de grupet en grupet, acabarà assegut tot sol a la tarima d'una de les càmeres d'ATV, rescatat de la seva soledat pel fiscal general, Carles Fiñana. Un altre que passa per moments d'entotsolament és el president del Consell Superior de la Justícia, Enric Casadevall. Els cònsols d'Escaldes i de Sant Julià s'ajunten segons l'escalafó: Trini Marín amb Montserrat Gil, i Marc Calvet amb Manel Torrentallé. El mateix sistema utilitzen els d'Ordino i la Massana: Ventura Espot amb David Baró; Consol Naudi amb Raül Ferré. I els de Canillo (Josep Mandicó) i Encamp (Jordi Mas).

Pel costat dels consellers, les colles van més o menys així: Mariona González (PS) i Sofia Garrallà (DA), a la seva; Olga Adellach i Josep Àngel Mortés (DA) fan rotllana amb l'encara representant d'Andorra al Consell d'Europa, Josep Dallerès; i el mateix Celina Mandicó, Meritxell Mateu i Roser Bastida (DA). Tornem a saltar de costat i ens trobem amb el que serà una constant tota la tarda: la desorientada ambaixadora francesa, Ginette de Matha, rescatada del seu aïllament per un atent Albert Moreno, en un dels últims serveis al capdavant de la legació espanyola. Sorprèn, en qualsevol cas, el paper més que secundari que li toca a l'ambaixadora en aquesta festa. Com sorprèn també la poc visible i poc invasiva seguretat que vetlla perquè tot flueixi sense incidents. Hi ha, és clar, els reglamentaris guardaespatlles amb pinganillo, més que res per una qüestió de posada en escena; però els controls d'accés són quasi superficials si exhibeixes la identificació adequada. De fet, el més dur dels francesos és sens dubte el cap de protocol, que no té manies a donar una empenteta aquí, una altra allà, perquè ningú no s'interposi en el camí del copríncep. I hi ha també l'home del paraigües, que apareix just en el moment que el copríncep salta de l'helicòpter, a l'Estadi Comunal, i ja no se separà d'ell en tota la tarda. Per si plou. Potser és un gadgetparaigües, com els del laboratori de l'agent Q de Bond, James Bond...

La cosa es complica una mica més (però no gaire) quan Hollande se salta el protocol –és un dir– i de camí cap al comú de la capital es regala una volta al ruedo de la plaça Benlloch per saludar el poble. Val a dir que s'hi ha congregat una multitud més que discreta. Se suposa que avui serà el dia del bany de masses. Ja ho veurem. I hi ha finalment l'home del maletí. Del maletí nuclear, que diu Villaró que sap de bona tinta –Andreu Boix era l'ombra d'aquest paio a L'escala del dolor– que viatja sempre amb el president francès. El cas és que just darrere d'Hollande i en el precís moment que entra al Consell, apareixen dos paios, dos, amb sengles maletins. Bé, més aviat un maletí i una bossa com d'esport. I la imaginació es dispara: ¿una muda d'urgència? ¿El botó nuclear? Glups.

Per a més informació consulti l'edició en paper.