• Hollande gira la reglamentària visita amb la popularitat pel terra: un 17%, la més baixa de la V República
• La debacle a les europees l'ha obligat a girar cap a la dreta i buscar refugi en Manuel Valls, possible rival al PS francès

IL·LUSTRACIÓ: MONTSE MAYOL

Una de les promeses amb què va conquerir el cor dels 51,7% dels francesos que en les eleccions del 6 de maig del 2012 el van votar com a 24è president de la República Francesa –i de rebot, Copríncep d'Andorra– consistia a prometre que ell mai no es convertiria en un «hiperpresident». Ho deia, és clar, en maliciosa referència a la sobreexposició, ubiqüitat i hiperactivitat esgotadora –sobretot, per als ciutadans– que havia desplegat el seu predecessor i rival, Nicolas Sarkozy. De fet, François Hollande (Rouen, 1954) va tenir l'olfacte de detectar l'onada d'antisarkozisme que s'havia escampat com una taca d'oli en un país que no acabava de digerir les polítiques d'austeritat dictades des de Brusel·les, i l'habilitat de pilotar el descontent, per no dir la irritació de la majoria. Una mena de Zapatero però a la francesa, amb la diferència formidable que Hollande no es va haver de posar al capdavant d'un país traumatitzat per l'11-M.

El cas és que els paral·lelismes amb Zapatero no sorgeixen només de la coincidència d'haver-se erigit en la nèmesi dels seus predecessors. Com el mandatari espanyol, Hollande va comparèixer davant dels seus ciutadans com l'home «normal», del carrer, que aspirava a capitanejar la nau de l'estat en un moment d'incertesa. ¿Recorden Zapatero confessant-li a la seva esposa la convicció que, si ell havia accedit al càrrec de cap de Govern, centenars de milers d'espanyols estaven també en condicions d'exercir-lo? Amb una altra diferència, i de nou a favor d'Hollande: en el cas del francès, aquesta presumpta normalitat era un pur recurs retòric. No oblidem que el futur Copríncep va completar els estudis de dret, comerç i polítiques a la selecta (i elitista) École National d'Administration: ja saben, el rovell de l'ou del que Pablo Iglesias, el fenomen de Podemos, en diria «la casta». I que en va sortir amb el setè millor expedient de la seva promoció, la del 1980. Així que de normal, poca cosa. I si no, que li demanin a l'exambaixador Kedadouche, que no es va cansar de denunciar l'elitisme i l'endogàmia dels énarques.

El que sí que compartia amb Zapatero era la imatge de tou, de Bambi –per dir-ho amb la paraula d'Alfonso Guerra– que va mirar de matissar amb aquella gens convincent escapada a Mali en suport de les tropes franceses destacades en aquest país africà; una inexperiència internacional que va ser utilitzada pels seus enemics com a munició política, així com una llarguíssima trajectòria política pacientment treballada a l'aparell del PS, i una irrupció absolutament inesperada en el panorama polític nacional. De fet, Hollande mai no hauria sigut candidat a les presidencials del 2012 si qui en tenia totes les butlletes, Dominique Strauss-Kahn, no s'hagués autodescartat en aquella infausta vetllada al Sofitel. Això passava el maig del 2011; cinc mesos després obtenia la nominació com a candidat del PS a les presidencials després de derrotar a la secretària del partit, Martine Aubry, i el 6 de maig de l'any següent era el mateix Sarkozy qui queia davant del discret encant d'aquest home normal: el van votar 18 milions de conciutadans –inclosos Chirac i senyora–, pels 16,8 que ho van fer pel candidat de la UMP. El primer socialista a l'Elisi des de Mitterrand. No està gens malament per a algú sense experiència ministerial, amb l'alcaldia de Tulle i la presidència del Consell de la Corrèze com a màximes fites polítiques, i això sí, primer secretari del PS des del 1997.

Hollande va prendre possessió amb les agendes fiscal, social i laboral com a eixos prioritaris del mandat: apujar els impostos als «rics» –i per ric cal entendre-hi en aquest context aquells que ingressen més d'un milió d'euros l'any–, suprimir el previst increment de l'IVA social, rebaixar de 62 a 60 anys l'edat de jubilació, legalitzar el matrimoni homosexual, superar les polítiques d'austeritat del BCE i apostar pel creixement, i sobretot, sobretot, lluitar contra l'atur. Dos anys després, se n'ha sortit a mitges: l'atur a França continua instal·lat en els dos dígits (3,3 milions de persones, el 10,3% de la població activa), el president ha marcat índex històrics d'impopularitat (el 18%, la taxa més baixa de la V República) i la debacle en les eleccions europees l'ha forçat a mirar cap a la dreta del seu partit –i aquí s'inscriu el fitxatge del nou primer ministre, Manuel Valls– i buscar solucions al receptari liberal. Fins i tot en aquesta rectificació, per no dir-ne abdicació de l'ideari socialdemòcrata, segueix la petja del seu correligionari espanyol.

La bona notícia és que a Hollande li queden encara tres cursos per redreçar una presidència a la qual s'haurà de veure com afecta la deriva sentimental de l'inquilí de l'Elisi. Després de la tempesta de gener, amb la revelació de l'idil·li amb l'actriu Julie Gayet i la separació de Valérie Trierweiler, els seus assessors es van agafar a la figura del «president solter». Solter... però amb una pintoresca trajectòria: recordin que a Segolène Royal, mare dels seus quatre fills, s'hi va acabar enfrontant en donar suport a Aubry per a la secretaria del PS. I les últimes notícies diuen que l'affaire Gayet és lluny d'haver acabat. Doncs aquest és el Copríncep que avui ens arriba: un polític en hores baixes, que li ha vist les orelles al llop de la ultradreta, i amb l'agenda econòmica monopolitzant la seva atenció. Així que si li veuen la mirada trista, pensin que en té bones raons.

Per a més informació consulti l'edició en paper.