• Casimir Arajol evoca les bambolines de les visites de De Gaulle, Giscard i Chirac

Colom, Gálvez, Villaró i Salvadó, a la Llacuna en el primer Debat Obert del Centre de la Cultura Catalana Foto: ARXIU CASIMIR ARAJOL

Si el que explica la font de Casi Arajol és cert –i fa tota la fila que ho és, perquè es tracta d'algú molt pròxim al Consell General de l'època– va anar d'un pèl que Andorra no se sumés a la llarga llista d'escenaris on l'OAS –i la seva rècula d'epígons– va intentar repetidament acabar amb la vida del general. Sense cap èxit, com és notori. El cas és que setmanes abans de la visita del Copríncep, el 22 i el 23 d'octubre del 1967, una patrulla de la gendarmeria destacada al nostre racó de món per inspeccionar el terreny es va topar sota el pont de Racons, a Canillo, amb una desagradable sorpresa: una càrrega de dinamita preparada per explotar al pas del DS de De Gaulle –el mateix DS que dies enrere l'Associació de Vehicles Antics va exposar a la vela del Parc Central, per cert– que va ser degudament desactivada i retirada. Un incident que va passar a l'època desapercebut i que va estar a punt, a punt de posar-nos al mapa dels magnicidis del segle XX.

No va ser així, afortunadament, i De Gaulle va completar amb èxit la seva gira per casa nostra, visita inclosa a les instal·lacions de Sud Radio al Pic Blanc. Era com és ben sabut la primera ocasió que un copríncep francès trepitjava terra andorrana i Arajol formava part del dispositiu desplegat per l'Associació de Fotografia i Cine Amateur per cobrir la principesca efemèride. En va sortir una pel·lícula avui perduda, i ja és llàstima. Però aquesta és una altra història. A ell li van tocar la capital i Escaldes, així que no es va perdre la històrica intervenció a la plaça Benlloch, «plena com no l'havia vist mai; no hi cabia ni una agulla». La tarima es va instal·lar davant de lque aleshores era la seu de La Poste. De Gaulle hi va arribar a bord del DS. ¿De què va parlar? Del túnel d'Envalira, que com veuen ha sigut una mena d'obra de la Seu a l'andorrana, i del Lígies, que aleshores era tan sols un prometedor projecte.

A Escaldes es va saltar el protocol –una eventualitat que per contradictori que sembli sempre està prevista al protocol, diu Arajol– i després de rebre el reglamentari ram de flors de la pubilla es va dedicar a saludar els escaldencs congregats davant de l'hotel Valira. No hi va haver trobada amb el copríncep episcopal perquè el bisbe Iglesias Navarri es va fer l'orni –més o menys com pretenia fer Artur Mas amb la proclamació de Felip VI com a nou rei d'Espanya– i es va buscar una oportuna visita pastoral al Pallars que li va impedir de venir a rebre De Gaulle, vés quina casualitat. Així que la foto històrica dels dos coprínceps junts va haver d'esperar un decenni més, amb Martí Alanis i Giscard d'Estaing com a protagonistes.

Va ser el 19 d'octubre del 1978. Aquesta vegada Arajol va cobrir la visita com a fotoreporter d'Andorra 7, la revista fundada de Marc Forné. També aquesta vegada hi va haver parlaments a la plaça Benlloch –amb la paradeta muntada en aquesta ocasió d'esquenes a casa Molines, i amb el notari Maties Aleix exercint com a intèrpret de Giscard– i va tenir un inopinat protagonisme a Ordino: «Com que érem amic de Joaquim de Riba, l'últim hereu de la casa d'Areny-Plandolit, vam anar a buscar l'exemplar del Manuel Digest i el vam presentar als coprínceps, asseguts en una taula a la plaça major. Allí mateix el van firmar, en record de la jornada». Una firma amb misteri inclòs, perquè la directora de l'Arxiu Nacional, Susanna Vela, on avui es custodia l'original, sosté que el llibre no conté cap firma principesca: ¿van firmar una còpia del Manual? I si és així, ¿quina? ¿O ho van simular?

Arajol es va perdre les dues visites de Mitterrand. Però potser per compensar va viure la de Chirac des d'un primeríssim pla: s'acabava de jubilar com a cap de protocol, però el Govern el va repescar per a un últim servei a la pàtria. Era el 16 de setembre del 1997. En aquesta ocasió no va seguir el Copríncep en el reglamentari periple per totes les parròquies; es va limitar a esperar-lo al Roc de Caldes, on va sopar amb Martí Alanis i els consellers generals i on el Copríncep va fer nit: «El vaig sortir a rebre. Havia estat uns minuts tot sol a l'aparcament, mentre l'esperava, i va ser entrar ell a l'hotel i aparèixer una colla d'homes vestits amb passamuntanyes i uniformes de camuflatge; devien haver estat amagats al jardí, i jo els havia ni vost». Aquella nit a monsieur Chirac se li va posar entre cella i cella de demanar cargols per sopar. A la llauna. I els van haver d'anar a buscar a corre cuita a Can Manel: «Va quedar ben satisfet, per cert».

El cas és que si de Giscard en conserva el record d'un home hieràtic, incapaç de relaxar-se, que no oblidava ni un sol instant les seves vel·leïtats aristocràtiques, de Chirac el va sorprendre la senzillesa i l'afabilitat: «Era un home realment charmante». I explica l'anècdota de certa senyora que li va demanar un favor. Resulta que vint anys enrere aquesta senyora s'havia fotografiat amb el mateix Chirac en una visita a l'illa de Réunion: ¿seria possible arreglar una trobada casual amb el Copríncep per repetir la instantània? Arajol va maquinar un pla: va instal·lar la senyora rere les tanques situades en el breu trajecte des de la plaça Benlloch fins a la plaça del Poble, que Chirac havia de recórrer a peu: «Quan estàvem a la seva altura, li vaig demanar al Copríncep si li podia ensenyar una fotografia. Semblava que la recordava, aquella visita a Réunion. I es va exclamar: ‘Belle femme!' Doncs és aquí mateix, i li agrairia de fotografiar-se amb vostè avui... L'home no va posar cap pega i la fotografia es va fer. Un gest tan espontani, hauria sigut inimaginable en Giscard, que simplement hauria passat de llarg», conclou Arajol, que es guarda una última peripècia principesca a la cartera: va ser quan Chirac es disposava a abandonar el país. Esperaven que arribés l'helicòpter presidencial a l'aparcament del Tarter, amb el cap de Govern –aleshores, Marc Forné–, el síndic Areny i el director del gabinet del representant del Copríncep, Pascal Escande. De sobte, Chirac va tenir l'ocurrència de prendre una cervesa a l'Abarset. Dit i fet. «Ja veus tota la comitiva cap a dintre. El curiós del cas és que tenia el record que l'home es va demanar una Coronita, la seva cervesa preferida, però a la fotografia que els vaig fer sembla que s'està prenent una Pepsi-Cola...»

A partir d'aquí, Arajol fa mutis i es retira al recer de la seva oceànica, borgiana biblioteca. La visita de Sarkozy ja la va viure des de la barrera, com a comentarista de luxe per a ATV, que és el mateix paper que s'ha reservat per a aquesta ocasió. En queden un oceà de fotografies –¡i la pel·lícula perduda!– i un grapat de records que hem intentat sintetitzar en aquests línies. Serveixi això com a tastet de les memòries que ens deu.

Per a més informació consulti l'edició en paper.