• ?Tresor retrobat' reconstrueix la història de l'antiga parroquial d'Estamariu i els seus frescos romànics

Absis de la nau central de Sant Esteve, amb santa Àgueda, col·legi apostòlic i un fragment de Maiestas Domini Foto: TONY LARA

Diu Albert Villaró que primer de tot va ser un ull. Un sol ull que mirava probablement estupefacte des del lateral de l'absis com aquell 14 de març del 1993 un grup d'esforçats voluntaris del Centre d'Estudis de l'Alt Urgell intentava desbrossar l'interior de Sant Vicenç, l'antiga parroquial d'Estamariu, construïda a la primera meitat del segle XI –cap al 1040, diuen els experts– i que a mitjans segle XVIII, en ensorrar-se una de les naus, va iniciar una lenta, inexorable decadència. Amb el resultat desolador que a mitjans dels anys 90 i ja sense coberta, s'havia convertit en una «runa embardissada» –per dir-ho en les exactes paraules de Joan Planes, president de la Fundació Privada Sant Vicenç d'Estamariu– on hi creixien saucs amb troncs de pam –això ho recorda Villaró– que li conferien un vague aspecte de jardí botànic.

Però havíem començat parlant de l'ull. Que va resultar ser un ull romànic i tenir una abundant, sorprenent i espectacular companyia: l'ull delator pertanyia a santa Àgueda, però és que amb ella va aparèixer un col·legi apostòlic amb la Mare de Déu, sant Joan i sant Pau, un fris en què s'alternaven figures animals i caps de màrtirs i, atenció la part inferior d'una Maiestas Domini –per què és ben veritat que no es pot tenir tot: no ens cansarem mai de repetir-ho. Un conjunt que la historiadora Montserrat Pagès atribueix als mestres de Pedret i d'Orcau, i que es va executar probablement cap al 1134–i que al segle XIV –les modes no hi entenen de sants– va quedar ocult rere una capa de calç que, ves per on, és la que ha permès que arribés quasi intacte fins a nosaltres. Un esdeveniment únic, aquest de localitzar in situ uns frescos romànics, l'últim mig segle. O l'últim miracle de sant Esteve.

La inopinada aparició de l'ull de santa Àgueda va tenir lloc el 1993; immediatament després, les cates van demostrar que sota la calç s'hi conservava més de la meitat de la superfície pictòrica de l'absis, i la inicial i benintencionada ocurrència de desbrossar el temple va deixar pas a un projecte integral de reconstrucció de l'edifici, coordinat per l'arqiutecte Enric Dilmé, al qual va seguir la restauració del conjunt mural. Una obra de la Seu que va culminar la tardor del 2008, quan es va obrir al públic el recinte i que des del maig passat disposa d'una estupenda, completa i –atenció– econòmica monografia que repassa les vicissituds d'aquesta fascinant aventura: es titula Tresor retrobat, l'ha publicat la Fundació i a més de datar amb precisió extrema les pintures murals –aquest 1134 proposat per Pagès i que avança uns anys la data probable de construcció del temple– apunta algunes de les incògnites que han quedat per escatir: assenyaladament, els motius pels quals es va aixecar en un racó de món com Estamariu una església amb planta basilical –tres naus, ¡tres!– que no va exercir com semblava reglamentari com a monestir sinó com a parroquial. I això, fins que al XVIII cedeix el lloc a Santa Cecília i s'ha de resignar al paper d'humil capella del cementiri local. Busca també resposta la coberta original –¿amb encavallades de fusta, solució per la qual va optar Dilmé, o amb volta? I esperen pacientment el dia de tornar a casa el retaule i el baldaquí barrocs que no van tenir la sort dels frescos murals i que el 1906 van ser rampinyats –pagant, ep, pagant– per la Junta de Museus. Avui són al MNAC però aquesta, ens temem, és una història.

Per a més informació consulti l'edició en paper.