• Un exemplar de la 'Ilustració Catalana' del 1916 acabat d'ingressar a la Biblioteca Nacional passa llista a les passeres que fa un segle es conservaven al país H La Margineda, els Escalls, Engordany i Sant Antoni figuren entre els ?escollits'

Pont de la Margineda: el més llarg, amb 33 metres, i el més romànic dels que es conserven al país. El cacauet i l'estació de Feda l'han acabat de desnaturalitzar Foto: ilustració catalana / biblioteca nacional

El poeta Feliu Formosa ho va deixar escrit en un llibre delicadíssim i, per tant, avui semioblidat: «¿Què seria de nosaltres sense ponts?» De nosaltres no ho sabem del cert, encara que en tinguem serioses sospites; però d'Andorra, ben poca cosa. Per no dir res. I encara menys, un segle enrere, quan els ponts que creuaven els Valires es podien comptar amb els dits de les mans –i probablement en sobraven– i constituïen un element singular del paisatge urbà ( també del rural, és clar). Així ho va entendre la Ilustració Catalana, la primera revista gràfica en català –havia nascut el 1880– que en el número del 13 de febrer del 1916 va publicar un entusiasta reportatge gràfic que sota el títol Los ponts del Balira oferia un breu itinerari per les nostres humils passeres. Breu perquè només en recull cinc, i també una mica a la babalà perquè les fotografies estan intercalades amb un text que no té res a veure amb les imatges. Però no ens cansarem mai de repetir que no es pot tenir tot i gràcies a la Ilustració –que acaba d'ingressar al fons de la Biblioteca Nacional, no se'l perdin– podem emular per un dia les estupendes Metamorfosis Andorranes de Jordi Casamajor i comprovar gràcies al fotògraf –un tal Thomas– la radical transformació d'un paisatge on gairebé l'únic identificable, l'únic que s'ha conservat més o menys intacte fins als nostres dies, és precisament la pedra dels ponts. I recordi el lector que d'aquestes fotos fa exactament 98 anys. Ni un segle.

L'estampa més impactant –i no és cap sorpresa– és la del pont dels Escalls: el 1916 no hi havia ni una sola construcció a la vista i era l'amo i senyor de l'engorjat; avui constitueix una presència quasi absurda, enclaustrat en una muntanya d'edificis anodins i quasi absolutament engolit per la vegetació: pel que es veu, encara no li ha arribat l'hora que el Comú li faci el lifting que l'any passat li va practicar al de la Tosca. Curiosament, aquest últim no va merèixer els honors de la Ilustració, que en canvi sí que es va fixar en el pont d'Engordan. Tampoc aquest ha tingut gaire sort amb els veïns: ¡qui l'ha vist i qui el veu! Els més afortunats han sigut sens dubte els més aïllats dels nuclis urbans. Segons com ho mirem, és clar, perquè al de la Margineda –el 1916, amb la carretera transcorrent encara pel camí ral– no li ha servit de gaire: amb la càmera es poden fer malabarismes per captar perspectives més o menys bucòliques, però la realitat és que l'estació de Feda que li van entaforar a escassos 50 metres és un monumental nyap patrimonial. Per no parlar del cacauet. El que conserva millors constants vitals és el de Sant Antoni de la Grella, al qual li han arreglat el camí ral i tot i la proliferació de la vegetació de ribera es conserva en plena forma. De fet, en totes aquestes imatges es constata com –al contrari del que acostumem a pensar– la capa vegetal era quasi inexistent i com ha guanyat terreny els últims cent anys: el 1916 lleres i muntanyes apareixen sorprenentment pelades. El reportatge de la Ilustració es completa, en fi, amb una cinquena i última fotografia de la palanca de Fontaneda, que havia sobreviscut –però per pocs anys– a la nova carretera. A la Nacional, ja ho saben.

Per a més informació consulti l'edició en paper.