• Evoquem amb Channing King Hall i Ken Charney el 70è aniversari del Dia D

A dalt, Charney, a la cabina d'un Spifire de la RAF, rep les salutacions de Pierre Clostermann, que el va convertir en un dels protagonistes d'El gran circ: Ken va ser le pilot que el 7 d'agost del 1944 va descobrir del V Exèrcit pànzer retirant-se de la Bossa de Falaise; Hall, a baix, va desembarcar a Utah Beach el 30 de juny, i va ser u dels artífex de l'Operació Ballon Rouge per subministrar aliments, recanvis, benzina i munició al front Foto: arxiu hall

«Una vegada que ens vam aturar a descansar, de sobte vam veure com se'ns acosatva un jeep amb les tres estrelles de general: ¡era Patton! Va frenar a la meva alçada, va demanar a quina unitat pertanyíem, li h vaig explicar i va respondre: ‘Tinent, estan fent una gran feina. ¡Acabin-la!' I se'n va anar». Ho recordava ara fa deu anys el lauredià Channing King Hall (Newton, Massachussets, 1921-?) en una entrevista al setmanari Informacions. Hall formava part de la 380a companyia de camions del quarter general aliat destacat a França. Som a l'estiu del 1944, i ell i els seus homes de la 380a són els responsables de l'Operació Ballon Rouge: una gegantina xarxa teixida pels aliats per garantir l'arribada d'aliments, recanvis, munició i combustible des de la costa atlàntica fins al front, que cada dia que passava s'endinsava unes desenes de quilòmetres a l'interior de França.

El nom de l'operació –recordava Hill, que va deixar escrites les seves memòries de guerra Mémoires d'un libérateur de la France– procedia dels combois ferroviaris que als EUA tenien prioritat absoluta, i que rebien aquesta denominació. L'alt comandament aliat va habilitar unes carreteres per les quals els únics que hi podien circular eren els camions de ls 380a companyia, llargues fileres de 25 vehicles que recollien e lmaterial als ports atlàntics i els transportaven fins a una mena de dipòsit a mig camí del front, i tornar enrere.

Hall és un dels nostres dos il·lustres veïns que van tenir una participació activa en el desembarcament de Normandia, del qual es compleix avui i com és ben sabut el 70è aniversari. L'altre –ho hauran endevinat– és Ken Chareny, l'aviador angloargentí que els últims anys s'ha enfilat periòdicament en aquest racó de diari amb motiu de la possible repatriació de les seves despulles –avui al cementiri de la Quera, a la Massana. De seguida hi tornarem, amb Ken. Acabem abans amb Hall, a qui Pearl Harbour va trastocar la vida –com a milers dels seus compatriotes. Ell es va allistar el setembre del 1942. Set mesos després obtenia els galons d'oficial. El gener del 1944 és enviat a Anglaterra a bord del Queen Mary: formava part de l'enorme contingent que els aliats anaven concentrant a l'illa per a la invasió del continent.

Sis mesos esperant el Dia D: «Cada segon del dia pensàvem en el moment que ens arribaria l'ordre de partir. Ens tenien tancats al camp, amb l'única ocupació de preparar el material, els jeeps i els camions perquè resistissin el contacte amb l'aigua del mar. Matàvem el temps jugant a les cartes. ¡Em va costar dotze anys deixar aquest vici!». El dia D va arribar. Val a dir que ell no va desembarcar amb les primeres onades, la matinada del 6 de juny del 1944, sinó el 30 d'aquell mateix mes amb la brigada especial del cos d'enginyers. El seu destí, ¡Utah Beach! El pitjor ja havia passat, recorda, amb els alemanys cinc quilòmetres terra endins. Però encara va tenir temps de veure acció. I tanta. El Nadal del 1944, en plena ofensiva alemanya de les Ardenes i quan ja havia estat transferit a la 380a, la seva columna va ser atacada per l'aviació enemiga: «No vam patir cap baixa perquè l'avió duia muntades les metralladores a les ales, i la filera de camions va quedar just al mig de l'angle de foc. Un miracle». aquell dia, Hall i els seus homes havien anat a l'aeròdrom de Laon, a la frontera francobelga, a recollir un contingent de paracaigudistes acabats d'arribar d'Anglaterra i conduir-los cap al front: «Quina llàstima que em feien. Al bosc on van baixar els van ordenar que fessin forats al terra glaçat per protegir-se. La majoria d'aquells nois no tenien més de 18 anys i es veia als seus ulls que aquella era la seva primera missió de combat...» Afegim-hi per acabar amb la peripècia bèl·lica de Hall, que la fi de la guerra a Europa, el 8 de maig del 1945, el va sorprendre a l'hospital militar de Villejuive, als suburbis de París, on havia ingressat per tractar-se un quadre d'estrés: resulta que durant tota la campanya de França va servir en el que a l'època s'anomenava una unitat negra: 150 soldats de color sota el comandament de cinc oficials blancs: «No podies respira ni un segon, havies d'anar amb peus de plom per no dir res, per no fer cap gest que pogués ser interpretar remotament en termes racistes.» Després de la guerra Hal va continuar tota la seva vida laboral vinculat a l'exèrcit fins a la jubilació, el 1971. Dos anys després es va instal·lar a Sant Julià.

El periple guerrer de Charney és prou conegut, així que avui només ens aturarem a Normandia, on protagnitzarà dos episodis que han passat als annals de la història militar: el 2 de juliol del 1944 ell, Clostermann –el gran as de l'aviació francesa: 23 victòries, quasi res– i dos pilots més del 602 són atacats sobre els cels de Caen per una formació de 40 Focke-Wulff 190. El combat semblava desigual i no gaire favorable per als bons, però resulta que Clostermann va abatre en aquesta acció tres avions enemics, i Charney, dos més. És clar que, com reconeix esportivament el francès en les seves estupendes memòries, El gran circ, «certs factors ens donaven avantatge: nosaltres combatíem a 120 quilòmetres de la base; els botxes, a 200 de la seva; així que eren els primers a abandonar». El segon i encara més cèlebre episodi va tenir lloc el 7 d'agost: va ser Charney –segons el seu biògraf, Claudio Meunier– qui va descobrir les columnes blindades alemanyes retirant-se de l'anomenada Bossa de Falaise i va donar l'avís per ràdio: «Enviïn tota la força aèria». El resulta va ser la destrucció d'un centenar i mig de tancs del V Exèrcit pànzer. Quasi res.

Per a més informació consulti l'edició en paper.