• El Museu del Tabac exposa fins al 28 de setembre una retrospectiva del pintor alturgellenc

Foto: TONY LARA

Feia vint anys que no tastava el dolç regust d'una retrospectiva. Des que al 1993 Lleida el va distingir amb la Medalla Morera. Doncs ara hi torna i, vés quina sort, al Museu del Tabac lauredià: una quarantena d'obres –el que el mateix autor en diu «pericos»– que procedeixen (quasi) tots de la col·lecció de l'artista i que resumeixen tres decennis llargs de trajectòria, dividits a la manera clàssica en tres gran àmbits temàtics: figura humana –dir-li'n retrat seria probablement un excés d'entusiasme–, bodegó i paisatge. Perquè Perico Pastor (la Seu, 1953) ha sigut i és també un paisatgista consumat, tot i que el gran públic el conegui sobretot per les seves estupendes, generoses i càl·lides senyores. A banda és clar, de les il·lustracions que al larg dels anys ha anat prodigant a la premsa diària –El Periódico, La Vanguardia, El País. Tot, dibuix al pinzell amb tinta xinesa, i aquarel·la sobre paper Japó. Tot... menys un oli, l'únic precisament de temàtica diguem-ne local: La Seu (1985).

L'obra més antiga és East 10th Street, interessantíssima sèrie d'aquarel·les en petitíssim format que daten de la seva etapa americana, als primers anys 80. Perquè Pastor va fer al revés del que és habitual: es va fer un nom a Nova York com a il·lustrador –New York Times, Village Voice, Harper's: una etapa que també s'exposarà al Museu del Tabac– i va tornar a casa fet un home: «A Nova York l'art director del Times et rep, li exposes la teva feina i si els interessa, et passen encàrrecs; a Barcelona només vaig començar a col·laborar amb revistes i diaris gràcies a amics i que em van fer d'intermediaris; si no, és un vedat: les coses funcionen tristament així». Atenció, doncs, als nus d'East 10th Street, així titulat per l'adreça exacta de la senyora que els protagonitza... I és que els nus i rodalies constitueixen, que els hem de dir, la faceta més llaminera de Perico: Poseuse, Help, After Rembrandt i sobretot, sobretot, Aquesta, de reminiscències courbetianes. Hi ha també lloc a Capítols –que aquest és el lema de la retrospectiva– per al Pastor més domèstic, com ara a Biberón (1991), aquarel·la protagonitzada per la dona i el primer fill de l'artista, i a Guapa (2006), retrat –ara sí– de l'esposa i l'única peça que procedeix d'una col·lecció particular –i del país, ja que en parlem. Bodegons i paisatges aporten una visió de l'altre Perico, amb sorpreses com ara la sèrie Step –una evocació de la calidesa mediterrània gestada i parida durant la seva escapada americana– i exòtiques derives purament abstractes com ara Candelaria, Veneciano i Andraitx.

Diu Pastor, en fi, que Capítols és una mirada enrere i, a la vegada, una incitació al diàleg amb l'espectador, des de la convicció que la nostra feina, «la dels humans, és xerrar ,ja sigui pintant o construint, erigir-nos en baula d'una xarxa que ve de l'ahir i que ens projecta cap al futur, perquè som creadors de sentit, no ho podem evitar». Ja els ho avancem des d'ara: amb les seves amables, acollidores criatures és ben fàcil entendre-s'hi. Ho vam dir en certa ocasió de Sergi Mas, i ho repetirem avui del nostre home: «De gust me n'aniria a viure en un quadre de Perico». Doncs això.

Per a més informació consulti l'edició en paper.