Susanna Vela Foto: TONY LARA

CAP DE L'ARXIU NACIONAL

Dimarts que ve és el Dia internacional dels Arxius. De fet, és el 9 de juny, però ja saben: Pasqua granada. L'Arxiu Nacional ha organitzat una jornada de portes obertes que hem aprofitat per conversar amb Susanna Vela sobre els neguits d'un servei que les retallades –ni exposicions físiques ni catàlegs en paper– han condemnat pràcticament a la invisibilitat.

–¿Quantes persones hi treballen, a l'Arxiu?

–Dotze.

–¿Molts, pocs, suficients?

–Si ho mirem des del punt de vista de les necessitats que ens marca la documentació, pocs.

–¿Quantes més en caldria?

–Sis. Si realment volem assumir tota aquesta documentació que està generant l'administració, és clar.

–¿Ja té coll avall i ben paït que aquesta legislatura ni probablemente la que ve hi haurà nou Arxiu?

–¡Quin remei!

–Ho encaixa amb molta esportivitat, tenint en compte que fa un any hi va haver una fuita de gas que va obligar a evacuar les instal·lacions.

–Evidentment que ens preocupa, perquè som els responsables de la conservació documental del país. Les deficiències hi són, però es tracta al final d'una decisió política.

–Per fer-nos-en una idea: ¿quines són, aquestes «deficiències»?

–Primer de tot, que ens trobem en un edifici concebut com un bloc de vivendes, no per contenir un Arxiu. Al dipòsit ja no hi cap res més, això d'una banda; i el ciutadà que ve a consultar un document no ho pot fer en les millors condicions. Però sobretot es tracta de la seguretat: tenim les mesures internes que cal –alarmes, extintors, etcètera– però no podem garantir la seguretat del que passa als habitatges que hi ha a sobre.

–Fa cinc anys van ser unes filtracions d'aigua, i fa un, la fuita. ¿Podria tornar a passar?

–És clar.

–¿Quins són exactament els documents que corren perill cert? Perquè podríem pensar que es tracta de quatre postals antigues i de relíquies per l'estil...

–Des dels Pareatges fins al Manual Digest i el Politar, la documentació del Consell de la Terra, de la Justícia, els arxius privats de la casa d'Areny-Plandolit i de casa Rossell, documentació audiovisual, sonora i fotogràfica...

–Si no hi cap res més, ¿on va a parar, la documentació que entra?

–L'administrativa se'n va al dipòsit intermedi que tenim als Marginets. Perquè en els 800 metres del de Prada Casadet no hi cap ni una agulla i de fet és precisament per això que hem de renunciar a documents que a dreta llei hauríem de tenir aquí: el fons antic de Feda, per exemple, o documentació de les batllies episcopal i francesa que s'està encabint amb calçador... O arxius d'empreses, que tenen un interès històric i documental i que, simplement, no podem assumir.

–Un fons com el Guillem de Plandolit, que va ingressar el 2007, ¿el podrien assumir, avui?

–Un fons com aquell, amb prop de 800 plaques de vidre, no. És el que ens passa amb al fons de l'antiga Fhasa: en tenim les plaques i els negatius però la documentació en paper no podem gestionar-la.

–¿És per això que l'Arxiu no engega des de fa anys campanyes com la de recuperació del patrimoni audiovisual?

–Exactament: l'últim va ser el cens d'arxius familiars, i es remunta al 2006. Però no podem fer campanyes si després no som capaços d'aportar solucions de conservació.

–Un Arxiu de nova planta sembla implantejable, però, ¿i reubicar les instal·lacions en un local ja existent?

–Em consta que es va buscar un lloc, però que la cosa no va prosperar perquè un Arxiu –insisteixo– requereix unes característiques molt particulars.

–Per tant, ¿es queden a Prada Casadet indefinidament?

–M'agradaria pensar que ben aviat trobarem una solució satisfactòria, i la ideal passa per un edifici específicament dissenyat per acollir un arxiu, però sospito que mig termini ens quedarem aquí.

–Des del 2007 no programen cap exposició física, i totes les publicacions es queden en un pdf virtual. Tot això els treu visibilitat i el ciutadà es pot demanar legítimament, ¿què fan, a l'Arxiu Nacional?

–Les publicacions i exposicions virtuals estan bé i tenen un públic. Però a la vegada hi ha un altre sector de la ciutadania que per una qüestió purament generacional no hi accedirà mai, en aquest format. I l'hem de tenir en compte. D'altra banda, la feina diària de l'arxiu és molt interna i l'única manera que tens de fer-ne difusió és a través d'aquestes eines ara aturades.

–Si no fan exposicions i no poden ingressar nous fons per falta de lloc, insisteixo, ¿què fan, a l'Arxiu?

–La documentació administrativa que va generant el Govern s'ha de gestionar i tenim dos arxivers destacats en aquesta feina; d'altra banda, la documentació que té un caràcter històric s'ha d'inscriure, s'ha de classificar, restaurar, reproduir en format digital... És la feina diària, precisament la que no es veu: tractar la documentació per conservar-la en les millors condicions i perquè pugui ser consultada pel ciutadà o per l'investigador.

–I per explicar-ho han organitzat jornada del 10 de juny amb motiu del Dia internacional dels arxius.

–Exactament: uns tallers per orientar el ciutadà que té un arxiu familiar, per on ha de començar, com s'ha de protegir. Fotografies, pel·lícules, vídeos, discos... ¿com s'ha de digitalitzar? ¿Com s'han d'organitzar a l'ordinador? Responen a les inquietuds que ens han transmès els usuaris de l'Arxiu, són gratuïts i només cal inscripció prèvia a [email protected].

–¿Què hem d'entendre-hi, per arxiu familiar? ¿L'àlbum de fotos de l'àvia? ¿La col·lecció de cartes de la parentela?

–I molt més: capítols matrimonials, testaments, títols de propietat... La documentació que genera una família al llarg dels anys. Primer cal saber què tens a les mans. Si es tracta d'un fons important podem orientar l'usuari: el poden dipositar a l'Arxiu, on el conservarem i el reproduirem sense que ells deixin de ser-ne els titulars; i hi ha també els ajuts destinats a la conservació del patrimoni documental.

–Doncs jo tinc les fotografies i les pel·lícules familiars guardades en una caixa de cartró.

–Doncs t'arrisques que un dia l'obris i et trobis que no tens res, perquè tot i que ho conservis en un lloc tancat i que no els toqui la llum es van degradant. Sobretot, les fotografies en color. Per això és important fer-ne una còpia digital.

–Per acabar, un tema espinós: l'arxiu Claverol. És sorprenent que el Nacional i un dels arxius privats més importants que existeixen al país estiguin en tan males relacions. ¿No caldria reconduir la situació?

–Això se'ls hauria de demanar als gestors d'aquest fons.

–Ho faré, però molt normal no ho sembla.

–No sé si és normal o no: és el seu fons i tenen tot el dret de gestionar-lo com creguin convenient. ¿Que es podrien fer més coses junts? Doncs sí. I nosaltres els hem estès la mà més d'una vegada. Motius tindran per no haver-ho acceptat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.