• El CAEE exposa fins al 20 de setembre 'Cultures asiàtiques', una trentena de peces procedents del fons d'art oriental del Museu de Montserrat rarament exposades en públic. L'estrella de la cita és Hiroshige, gravador japonès del XIX

Escultura de Shiva, home i dona a la vegada, creadora i destructora: aquesta és hindú; desenfocat, Vishnu Foto: EL PERIÒDIC

Porta un nom que podria competir pel títol mundial de la paraula més llarga, o amb més consonants seguides, o una cosa d'aquelles que acostuma a guanyar el gaèl·lic: Agastyabodhisatvadharmavidhi, que significa més o menys «el ritual del futur Buda Agastya» i que no és gaèli·lic sinó sànscrit. En la seva variant nepalí, per ser més concrets. Es tracta d'un manuscrit de dinals del segle XVIII que forma una mena de breviari desplegable, de manera que una vegada plegat es podia dur a la butxaca. Això, si és que els nepalís del XVIII gastaven butxaques, és clar. El contingut se suposa que inclou els mantres que s'havien de resar al llarg del ritual, i a quina hora de dia s'havia de fer. Se suposa, dèiem, perquè és clar, vés tu a torbar un traductor de sànscrit nepalí. Ni el Museu de Montserrat, que a través del monestir budista del Garraf ha contactat amb un catedràtic de la Universitat de Benarés, a l'Índia, que sembla que podrà traduir el patracol. Mentrestant, només hi caben especulacions més o menys aproximades, diu Montserrat Marín, la comissària de Cultures asiàtiques: fins al 20 de setembre al Centre d'Art d'Escaldes.

Hem començat per l'Agastya –vostès perdonaran, ¿oi?– perquè es tracta d'una de les peces del fons asiàtic de Montserrat que més recentment han ingressat a la col·lecció i que per primera vegada s'exposen en públic. No és l'única: hi ha també la figura orant de la portada, talla de fusta procedent del Tíbet i datada als inicis del segle XIX, nova de trinca –a Montserrat, s'entén– i que tampoc està gaire clar què representa: si un monjo que resa les seves pregàries davant del Buda o, especula Marín, un indigent postrat a l'entrada del temple i que espera que li caigui una almoina. Possibilitat remota, aquesta última, per la riquesa de la capa que vesteix l'home, decorada amb incrustacions de vidre.

El Nepal i el Tíbet són dues de les cultures asiàtiques presents al CAEE: les altres són la Xina, l'Índia, Vietnam, Tailàndia i sobetot, sobretot –i de seguida veuran per què–el Japó. En total, 32 peces, entre dibuixos, gravats, talles, escultures, ceràmica i porcellana– datades entre els segles IV aC i el XIX, i que procedeixen, com s'acaba d'insinuar, d'un dels fons menys transitats del Museu de Montserrat. Diu Marín que el gros de les que han viatjat fins a Escaldes no acostuma a exposar-se en públic, i que la col·lecció, inicialment marginal, ha adquirit els últims anys una inusitada volada a còpia de donacions. Perquè es veu que aquesta –quina sort tenen alguns– és una de les vies habituals com la col·lecció creix i creix.

En fi: el nucli central de Cultures asiàtiques és en qualsevol cas la col·lecció de 16 gravats japonesos d'estil ukiyo-e dels segles XVII i XIX. Ukiyo-e, sí, que vol dir una cosa així com pintura del món flotant i que, ras i curt, constitueixen una selecció d'escenes de la vida quotidiana de la incipient burgesia urbana, artesans i comerciants a qui el gravat permetia accedir als grans mestres del moment. Al CAEE n'hi ha un bon grapat –Yanagawa, Sunshoto, Toshidama, Yoshitoshi...– però sobretot, Ando Hiroshige (1797-1858), el gran mestre del gènere. Atenció perquè l'obra d'Hiroshige guarda una sorprenent retirada amb el còmic de línia clara francobelga, per no dir amb l'estil del TBO clàssic. De fet, el japonés es dedica a il·lustrar la vida burgesa dels seus clients. La bona vida, vaja: retrats d'actors de teatre, geishes i samurais –les celebritats del moment a Kioto, es veu– i també els escenaris on transcorre l'existència d'aquesta nova classe més o menys cultivada i més o menys ociosa: hi ha per exemple una estupenda vista nocturna d'Edomeisa, el barri de moda a les nits imperials, i Hiroshige hi practica la tècnica de la paret oberta. És a dir, hi retrata una filera de cases –la planta baixa– com si no tinguessin envans i així podem treure el nas i ensumar el que es cou a dintre: un senyor prenent el sake que li serveix una geisha, que no està malament per començar. I moltes vinyetes més, en el que –¿ho veuen?– recorda molt, perdonaran la referència, a 13, rue del Percebe, la magistral tira del gran Ibáñez. Però en finet i en japo, és clar.

Hi ha més, molt més. Amb especial atenció als budes: no es perdi el Siddartha d'origen tailandès que obre l'exposició –el tenen aquí al costat– amb la seva flor de lotus, els seus mudras, les seves orelles hipertorfiades i la protuberància cranial, tot plegat símbol de la seva condició divina. Atenció també a Shiva, bronze hindú del segle XVI que fa una mica de por. I al final de tot, no els faci mandra, la secció xinesa, amb una col·lecció de recipients en què destaquen una gerra trípode de bronze del segle IV aC –la peça més antiga de l'exposició– i sobretot, una urna funerària de la dinastia Song –segle XII, per entendre'ns– amb el seu drac reglamentari enroscat al coll... però sense tap ni, per tant, cendres de cap difunt. En fi, que no els enganyarem: tampoc no es tracta de Cultura/Cultures ni tampoc El pas a l'eternitat, però estiguin segurs que no els decebrà. El CAEE rarament falla. I amb unes engrunes de sort, en sortiran una mica més tàntrics del que hi van entrar. Ja ho veuran.

Per a més informació consulti l'edició en paper.