Foto: EL PERIÒDIC

Els huicholes, poble mil·lenari de Mèxic, considera que totes les emocions tenen una utilitat positiva. No hi ha emocions bones o dolentes. Totes són humanes i estan dissenyades per ajudar-nos i protegir-nos en un moment donat. La tristesa ens ajuda a balancejar l'alegria, i a recuperar-la. L'enuig ens ajuda a posar límits perquè les situacions diverses ens afectin el mínim possible, i ens serveix per tornar a la calma i a l'equilibri interior, i poder identificar-lo. Així que, de la mateixa manera que el verí protegeix l'escurçó, i administrat en les dosis adequades, hem après que ens deslliura d'alguns mals, conèixer i connectar amb totes les emocions pot ser-nos d'utilitat per a la nostra evolució i millora personal, i amb les dosis adequades, experimentar dolor, tristesa, ràbia, enuig, enveja o desesperança pot ser fins i tot necessari per al nostre benestar emocional com a motor de propulsió per al canvi.

Entès des d'aquesta perspectiva, la tristesa pot ser el trampolí per assolir l'alegria, la desesperança pot ser la porta d'un futur millor, i el descontrol el punt de partida de la temperància.

Un reconegut metge i hipnoterapeuta mexicà va explicar en un congrés la història d'una adolescent, una pacient seva de 12 anys, entregada pel seu pare quan tenia quatre anys a una dona a canvi d'una caixa de cerveses, després que la seva mare morís a causa de l'alcoholisme. Aquesta dona la tenia en condicions de semiesclavitud, com a serventa. No la va portar ni a l'escola ni li va donar cap tipus d'afecte. Com que vivia tancada a casa, l'única formació que va rebre de com funciona el món va ser a través de les telenovel·les. Un dia, als 11 anys, el fill d'aquesta dona va abusar d'ella i, tal com havia vist fer a una de les actrius de la tele en un cas similar, va aconseguir escapar-se saltant per la finestra, i va anar a denunciar-ho a la policia. Van portar la nena a un internat de monges en acollida, però quan li van preguntar el nom ella no sabia quin era, i li feia vergonya anar a escola ja que no sabia ni llegir ni escriure. No tenir identitat la va angoixar tant, que va intentar suïcidar-se.

Quan va començar teràpia el doctor li va preguntar en què la podia ajudar, i ella va dir que a venjar-la del seu pare, que l'havia canviat per una caixa de cerveses. El terapeuta, molt astut, li va preguntar què necessitava saber per trobar el seu pare a ciutat de Mèxic, una ciutat de 25 milions d'habitants, mostrant-li un laberint interminable de carrers en un mapa. La nena, no menys astuta, va respondre que potser hauria d'anar a escola per aprendre com fer-ho. Al cap d'unes quantes sessions de teràpia i sis mesos d'anar a escola, ella va afirmar al seu terapeuta: ja estic llesta per a la meva venjança. I ell li va preguntar: ¿i quina és? I la nena li va respondre: la meva millor venjança és demostrar-me que la meva vida té molt més valor que la d'un home que va canviar la seva filla per una caixa de cerveses, així que no mereix ni un sol segon de la meva energia.

Lizzy Velasquez també és algú que té una història especial de venjança creativa. Després que rebés milions d'insults per internet convidant-la al suïcidi, mofes pel seu aspecte físic, i vexacions de tot tipus, la seva venjança va ser convertir-se en millor persona que cadascun d'aquells miserables maltractadors emmascarats. Va decidir quins serien els aspectes que la portarien a ser una persona exitosa per poder donar una lliçó d'èxit personal. I avui, als seus 23 anys, és una conferenciant prestigiosa, que genera emoció i admiració, i que ha convertit l'odi i el menyspreu contra ella en una oportunitat de desenvolupament.

Quan la venjança no se centra en les persones que han originat el dolor, sinó en una possibilitat de sanar el dolor, es converteix en un acte absolutament reparador. Els huicholes, a través de la seva saviesa mil·lenària, saben que cal transformar el verí de les serps en poció guaridora. Alguns, amb el verí dels humans en sofreixen les conseqüències; altres, es fan més forts, per anar més lluny. El centre de la venjança creativa és triomfar en la mateixa proporció amb què el teu agressor t'ha volgut empetitir. El teu èxit serà el seu pitjor fracàs.

La grandesa, en definitiva, es demostra a través dels actes que un és capaç d'oferir al món. I no hi ha venjança més aclaparadora i incontestable que posar la maduresa de la consciència com a mirall de la misèria humana, per posar cada persona al lloc que els seus actes el fan mereixedor. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.