• La Biblioteca Nacional ingressa 'Freemen of the Pyrenees', un relat sobre l'Andorra dels anys 20

A dalt: Plaça major de Sant Julià, «capital del tabac i quarter general de les bandes de contrabandistes que proveeeixen le mercat espanyol de tabac bo i barat». ¡Bo! Diu Wright que Sant Julià jugava amb l’avantatge que com a l’hivern els camins amb Espanya no quedaven tancats per la neu, els seus homes podien seguir contrabandejant i no havien d’emigrar. A sobre: dia de ball a la plaça Benlloch de la capital; l’autor destaca que els nous ritmes ballables han jubilat la «vella, lenta i solemne jota». Al costat: el que en diu un contrabandista «aficionat», que pretenia passar per la duana com si res i que quan es va veure descobert pels duaners espanyols es va oferir a fer-li de portejador al viatger que va el darrere.

Foto: J.T.PARFIT / PEOPLES OF ALL NATAIONS / BIBLIOTECA NACIONAL D'ANDORRA

Ai, els viatgers anglosaxons... Setmanes enrere els presentàvem en aquest mateix racó de diari Richard Halliburton a compte de les sucoses pàgines que ens va dedicar a The Royal Road to Romance... Sí, home, la volta al món d'aquest dandi amb veleïtats wildeanes que inclou, ves per on, un capítol amb les seves aventures andorranes –amb un guia d'excepció: el síndic Vilarubla. Doncs bé: avui hi tornem de la mà d'Edward Wright, autor britànic sense el pedigrí de Halliburton, que hi farem, que firma l'entrada consagrada a Andorra de Peoples of all nations. Va ser aquesta una ambiciosa aventura editorial que pretenia posar a l'abast del lector anglès «la més sorprenent col·lecció mai publicada de fotografies de totes les races, al costat d'una ressenya de la història de tots els països del món així com de la descripció dels seus habitants». Una cosa així com aquell Pequeno mundos, velhas civilazaçoes de Ferreira de Castro, però a la britànica. I amb una diferència essencial respecte a Halliburton i al polígraf portuguès: fa tot l'efecte que el bo de Wright no va trepitjar en la seva vida Andorra... per molt que al seu currículum hi llueixi una obra vagament titulada Pyrenean Sketches. De fet, el capítol andorrà de People of all nations, titulat Freemen of the Pyrenees, és l'única referència de l'autor a Sant Google. Així que és legítim sospitar que es tracta d'un pseudònim.

Dit això, passem al tall: Wright escriu probablement d'oïdes i paga per començar el peatge als consabuts tòpics que volen situar per aquí dalt una mena d'Arcàdia rural de regust medieval: «Aquesta minúscula república pirinenca que respon al títol de Valls sobiranes d'Andorra és l'última i pintoresca relíquia de l'era feudal a l'Europa occidental». ¿Els sona? Però de seguida s'avorreix de copiar els seus predecessors i hi posa cullerada amb unes sensacionals elucubracions (diguem-ne) antropològiques a compte de la penosa sort que, segons ell, els esperava als fills il·legítims en mala hora engendrats en el nostre racó de món. Diu textualment Wright: «Els nens nascuts fora del matrimoni eren portat de nit de veïnat en veïnat fins que arribaven a la frontera, on era abandonat». Si més no, els espartans hi posaven una mica d'èpica a la cosa, només li falta dir.

En fi. Així com Wright no sembla, la veritat, gaire ben informat sobre les qüestions de dret de família locals, sí que es destapa com tot un erudit en qüestions de contraban, segons ell la «indústria nacional». I a justificar aquesta afirmació dedicarà el gros (i el millor) de l'article. Per començar, a Old Andorra, que és com rebateja la capital, «dos dels edificis més rellevants són una fàbrica de tabac i una altra de cerilles, que viuen del contraban amb Espanya i França». No només això: segons els seus informes, el tràfic il·lícit de tabac rendeix entre un 350 i un 400%, descomptats –atenció al detall– els costos de producció. Així que és el negoci més profitós que es pot fer al país, «molt més que el comerç legal de llana». Qualsevol s'hi dedica. I l'home no anava errat: busquin avui una fàbrica de llana per aquí dalt.

Un poble sever

A diferències de Halliburton –i d'altres dels seus predecessors, des de Bayard Taylor i Cunninghame fins a Deverell i Meriweather– Wright no farda d'amics locals, ni es cola a Casa de la Vall, ni explica les misèries culinàries de cal Calones i les altres fondes locals. I és aquí on es delata com un autèntic viatger de butaca, cosa d'altra banda ben legítima. A l'hora de descriure el sistema polític, diu que al capdavant de cadascuna de les sis parròqiues hi ha dos «eldermen» –¿els ancians de la tribu, potser?– que amb l'ajuda dels caps de casa resolen assumptes tan pintorescos com la divisió de les pastures o els drets de recollida de fusta als boscos comunals. Continua l'autor aquesta excursió pels usos i costums locals amb una brevíssima llambregada a la Casa de la Vall –Parliament House, com ell en diu, sona molt més convincent, no m'ho negaran– que descriu com «l'únic edifici d'interès d'aquest primitiu país» i on col·loca una fabulosa «torre del rellotge». Li crida especialment l'atenció l'Armari de les Set Claus –llavors, sis, ja saben– i aventura que el Consell General, presidit pel Síndic –que segons ell també exerceix el sonor càrrec de «Procurador General»– es reuneix cinc vegades l'any, «o quan ho sol·licita qualsevol ciutadà que hagi reunit una quantitat equivalent a 3 lliures».

Com que deu haver sentit campanes, Wright hi posa també cullerada en la polèmica dels casinos, i no es pot estar d'admirar, com tants altres coetanis seus, la força de caràcter i els elevats principis amb què es conduïen els nostres besavis, que van saber dir que no als cants de sirena de «les taules de joc amb que haurien deixat enrere la misèria i posat els fonaments de la seva prosperitat». I tot, pels escrúpols religiosos dels natius. Ja se sap: el bisbe i tota la pesca. El millor –deixant de banda aquesta pràctica tan estupenda d'enviar els fills il·legítims a l'altra banda de la frontera, i ja s'ho faran els espanyols– arriba al final, quan Wright diu que als amables vespres d'estiu la penya es dedica a ballar al so de les flautes per tot arreu: en una de les fotografies –firmades per un tal J. T. Parfit– que acompanyen el text, l'home diu que els nous ritmes ballables importats de Barcelona han substituït «l'antiga, lenta i solemne jota d'antany». Té raó en una cosa: per una vegada s'agraeix veure a la plaça Benlloch parelles de balladors en lloc de la consabuda rotllana del contrapàs. El tirabuixó final és per a l'exèrcit andorrà, que segons Wright puja fins als 600 homes sobre els quals exerceixen un control quasi feudal els veguers episcopal i francès. Vés-li a explicar a un anglès del 1922 el que era el sometent. ¡I a un andorrà del 2014! j

Per a més informació consulti l'edició en paper.