• 
• La nova imatge, més rabassuda i menys estràbica que l'original, es venerarà a l'antic santuari H L'escultora Íngrid Forell ha tallat la marededéu, còpia de la que Sergi Mas va esculpir per substituir la que va cremar a l'incendi del 1972

Imatge de la talla romànica original anterior al 1933: en destaquen les galtes denerides de la Verge; a la dreta, la nova imatge de la marededéu, obra d'Íngrid Forell, que s'hi va instal·lar la setmana passada Foto: FOTO ESQUERRA: FONS GUILLEM DE PLANDOLIT/ ARXIU NACIONAL D'ANDORRA - FOTO DRETA: TONY LARA

Diu mossèn Ramon que la nova imatge de la Mare de Déu de Meritxell mira diferent. Un detall en absolut menor perquè –sosté– «els ulls són el primer en què em fixo, i els de la patrona parlen». I no veu visions, no, mossèn Ramon: efectivament, la marededéu que ha tallat l'escultora Íngrid Forell (Sant Julià, 1980) per al santuari vell és una còpia quasi exacta de la que Sergi Mas va fer per substituir l'original romànica –ja saben, la que segons la versió oficial va cremar a l'incendi del 8 de setembre de 1972. Quasi exacta, dèiem, perquè Forell ha copiat d'oïdes. O més aviat de fotografies, perquè com recordarà el lector la marededéu de Mas també va acabar el 2005 a la foguera –deu ser la maledicció de Meritxell– i va ser substituïda per la que avui es venera al santuari nou, obra del tallista canillenc Jaume Rossa. Però és que a més, Forell ha exercit de –ejem– oftalmòloga i li ha corregit a la Verge el lleuger estrabisme que patia la marededéu romànica, i que havia heretat la de Mas. Així que ara mira diferent, sí, perquè mira... una mica més recte.

Aquesta de corregir-li l'estrabisme va ser una de les escasses (diguem-ne) consignes que el servei de Patrimoni li va donar a Forell quan li va encarregar una imatge per col·locar-la a l'absis del santuari vell, on fins ara no hi havia cap tall de la patrona i els visitants s'havien de conformar amb un audiovisual que a sobre –diu mossèn Ramon– «rarament funciona». Un encàrrec amb motiu de la recent adscripció de Meritxell a la Ruta Mariana –itinerari de turisme religiós que inclou altres quatre temples: Montserrat, Lourdes, El Pilar i Torreciudad–i inicialment destinat al santuari nou. Finalment es va optar per ubicar-lo al vell, que no deixa de ser l'emplaçament original –es consola Forell. No és només la mirada. L'altra gran diferència respecte a l'original –la tenen aquí al costat, en una fotografia de Guillem de Plandolit anterior al 1933– rau al rostre: si se'l miren bé, el de la marededéu romànica era el d'una pageseta seca, perillosament escanyolida, cosa que segons com li conferia una duresa ben poc maternal. La de Forell és òbviament una Verge ben alimentada, lluenta i quasi rabassuda, per no dir atlètica i en qualsevol cas molt més saludable. Al Nen Jesús, en canvi, li ha sortit un preocupant prognatisme que no s'endevina a la fotografia de Plandolit. Però qui sap.

Al·lega Forell –que d'altra banda es confessa «satisfeta del resultat i orgullosa d'haver tallat la patrona i contenta que llueixi en un lloc tan preeminent»– que més que una rèplica es tracta d'una còpia, i que en qualsevol ha treballat a partir de les fotografies de la marededéu de Mas. L'única mida exacta eren els 82 centímetre d'altura, des de la peanya fins a la corona. La resta de proporciones les va haver d'inferir a partir d'ampliacions a mida natural de les fotografies dels quatre costats de la Verge de Mas: «La mida externa la vaig traspassar al bloc de fusta i a partir d'aquí vaig anar desbastant tot allò que no necessitava». Del bloc primigeni en va sortir la marededéu ja asseguda a la cadira; i vet aquí una altra diferència respecte a l'original, on la Verge anava clavada literalment a la trona amb sis claus de forja. Les mans i el Nen, conclou, les va fer a part i les va unir a la Verge amb unes espigues de fusta.

De còpia en còpia

Val que Forell, que ha consagrat a la marededéu 175 hores, tres mesos de feina, va fer una mica de trampa: va treballar amb la referència de la marededéu d'AINA, una de les tres còpies que Mas va fer de la del santuari –les altres dues són a l'hospital i al col·legi Janer. Moltes còpies, ja ho veuen. De fet, la de Forell vindria a ser una cosa així com la còpia de la còpia d'una còpia. Una cosa així com el joc del telèfon: s'entendrà que el resultat final sigui una interpretació, gairebé una recreació abans que una rèplica. Cosa que d'altra banda tampoc no pretenia fer Forell: «El que preteníem no era fer una reproducció exacta sinó un talla nova en què es reconegués la Verge romànica i respectant-ne, és clar, els trets característics; a més, per molt fidel que vulguis ser al model, sempre hi acabes deixant el teu segell, la teva manera de fer». Forell va canviar el pi negre de l'original romànica –i també de la de Mas– pel til·ler, perquè –diu– és aquesta una fusta «sense vetes, resistent però a la vegada tova, i agradable a l'hora de passar-hi la gúbia». El pi es mostra igualment dòcil, continua, però té més nusos i és més dura. Així que til·ler.

Estrabisme de banda, l'altra consigna que se li va donar des de Patrimoni va ser aplicar a la talla una capa de preparació a l'antiga: és a dir, una potinga a base de cola de conill i blanc d'Espanya que es barreja ben barrejada i es posa al bany Maria: «Es tracta de dissoldre la cola amb aigua i anar-hi aplicant a poc a poc al carbonat fins aconseguir una textura semblant a la del iogur». Del iogur resultant se n'apliquen successives capes a la fusta fins que la superfície queda prou llisa com per poder-hi aplicar la policromia definitiva. Una tècnica quasi arqueològica avui substituïda per pintura acrílica i que era, diu Forell, un dels grans atractius de l'encàrrec. De fet, no és la primera vegada que treballa amb aquesta capa de preparació tan especial: també ho ha fet amb un pinacle, una voluta i una motllura destinats a substituir els originals dels retaules de Sant Cerni de Canillo, de Sant Isidre –Sant Iscle, la Massana– i de Sant Cristòfol d'Anyòs, respectivament.

L'altre gran repte de la marededéu era precisament la policromia, perquè... ¿quins eren els colors originals de la talla romànica? Cal tenir en compte que segons el mateix Mas –que va elaborar un estudi gairebé anatòmic de la marededéu romànica quan el 1969 en va tallar, ara sí, la rèplica exacta amb què el Consell General va voler honorar al bisbe Iglesias Navarri: és la que avui es conserva al col·legi Janer– la pintura original només s'havia conservat a la part posterior de la talla, mentre que a la resta se li va aplicar una nova mà en la restauració (anònima) de de finals del segle XIX. D'altra banda, i tal com indica Forell, en les escasses fotografies en color que es conserven de l'original la tonalitat varia enormement: en unes és d'un mat quasi tètric;en d'altres, lluent, gairebé estrident. Es tractava, diu, de donar-li un toc envellit perquè no semblés nova de trinca, així que a sobre del blau cobalt, el blau ceruli, el vermell cadmi, el vermelló i tota la gamma de terres –aquesta és la paleta de la Verge: no hi busquin el blau de Prússia, perquè no l'hi trobaran– hi va aplicar una veladura «per matisar el to i donar-li pàtina». Pintura sintètica, per cert, perquè és ben veritat que no es pot tenir tot.

I aquesta és la història de la nova Verge de Meritxell, el més aproximat a la talla romànica original que s'exposa avui en públic... tot i que li han curat parcialment l'estrabisme –però o del tot, diríem que encara mira una mica torta– i que l'han engreixat una mica. Per això mateix, i perquè estem parlant de la patrona de tots, costa d'entendre com tot plegat s'ha dut amb el secretisme habitual dels afers que afecten el nostre Patrimoni: ¿de veritat els sembla al ministeri de Cultura –que va fer l'encàrrec– o al de Turisme –d'on va sorgir la iniciativa– que una nova talla de la Verge de Meritxell al santuari antic no mereix ni una trista nota de premsa? Perquè si ni ells s'ho creuen, que això té un cert interès, la cosa comença malament.

Per a més informació consulti l'edició en paper.