• Samuel Salcedo torna a la Riberaygua amb ?Book's, un recull del màscares, escultura de cos sencer i llibreries de plom
• Ajudant en la joventut de l'autor de ?7 poetes', diu que els separen tant els orígens com la tècnica

L'escultor català posa a la Riberaygua al costat de "Shadow" (resina de polièster, 2014); a la galeria, dos dels seus homenets: "Show Me The World" i "Follow The Rabbit" (resina de polièster, 2012) Foto: ÀLEX LARA

Salcedo. Sí, home: el pare d'aquella enorme broma –300 quilos de bronze– que ens treu la llengua a la placeta de l'edifici Cierco de la capital. Es diu Meteorit i –segur que ara sí que ho recorden– fa companyia als Plensa, Barceló i Valdés d'aquest estupend, quasi secret museu a l'aire lliure. Doncs Samuel Salcedo (Barcelona, 1975) torna quatre temporades després a la Riberaygua amb Books, una d'aquelles rares, excepcionals propostes que no deixen indiferent el personal i que susciten tota mena de reaccions, des de l'adhesió incondicional fins a la nàusea immediata. De tot, menys la indiferència: ¿a quina glòria major pot aspirar un artista?

Facin la prova i passin una tarda per la galeria: els inquietants germanets de Meteorit han evolucionat, és clar: continuen traient la llengua, fent ganyotes i en definitiva, interpel·lant la penya –«¿De què carai rius, tu?», vénen ganes de demanar-los-hi– però ara l'escultor hi ha afegit una sèrie de caparrons rebregats i abonyegats –resina de polièster– que entafora en unes mènsules que han canviat els sants i les marededéus d'antany per aquesta mena d'escabetxina revolucionària estil Robespierre que no sabem si incita al drama o a la comèdia. Amb alguna interessantíssima variació. Assenyaladament, Shadow 2, aquest bust estupefacte i de coll hipertrofiat: una peça de grans dimensions –supera els dos metres d'altura– feta amb resina policromada i amb què, diu Salcedo, ha volgut unir la part més cerebral de l'home –el cap, òbviament– amb el seu costat més terrenal. Literalment. I el nexe d'unió és aquest coll que no desentonaria entre els Padaung, l'ètnia birmana de les dones girafa.

¿No els suggereix res, Shadow? ¿Cap parentiu més o menys llunyà? ¿Amb Plensa, potser, i aquell bust ciclopi –Dream– que va plantar fa uns anys a St. Helens (Anglaterra)? De fet, l'obra de Salcedo emana unes vagues ressonàncies plensianes. Cosa que potser no és casualitat si tenim en compte que durant quatre temporades va exercir com ajudant del mestre al seu taller barceloní. Diu que els separen tant els orígens –«Ell ha treballat sempre sobre la poesia, i jo vinc d'una figuració més gamberra»– com la metodologia –«Ell treballa en sèries, mentre que jo sóc escultor en el sentit més tradicional: model·lo fang i plastilina, que no és el seu cas»– i que més que la tècnica, el que li ha quedat d'aquell meritoriatge és la dèria pel treball obsessiu i la disciplina: «Jo m'hi poso cada dia a les 8 del matí; ser artista consisteix en això, no en vestir-te i actuar de forma excèntrica com s'espera que vesteixin i actuïn els artistes i apa, a esperar». I tot plegat no li impedeix, és clar, emetre un judici sobre 7 poetes, la... ¿instal·lació? de Plensa a la plaça Lídia Armengol de la capital: « L'obra públixca sempre és complicada i aquest no era un espai fàcil; trobo que l'obra no interfereix, no tapa ni molesta. Vaja, que m'agrada».

Antonio López, però de conya

El cert, però, és que els caps grossos aquests –ell en diu màscares– ja els havíem vist. A Riberaygua hi recala també i sobretot l'últim Salcedo: aquests homenets afortunadament minúsculs –Snowman, Small Shower, Show Me The World i Follow The Rabbit– que porten fins al final la intenció paròdica que travessa tota l'obra de l'autor. Són individus que exhibeixen orgullosament la seva nuesa: no hi busquin cap cànon de bellesa; Salcedo hi retrata l'home del carrer –massa del carrer i tot– en tota la seva cruesa. Antonio López, per entendre'ns, però desprovist del sentit greu i metafísic del castellà, tocat en canvi d'una intenció foteta i desmitificadora marca de la casa perquè –diu– «els artistes que són sempre seriosos no me'ls crec», i de reduïdes dimensions perquè a una escala més gran, diu, el nu pot ser agressiu.

Salcedo, en fi, compareix també amb un parell de mobles-llibreria, la seva última dèria: una mena de tauletes de nit on ha entaforat volums i discos –de plom, res de paper ni de vinil– i naturalment caparrons. Amb una torna pelet gore: sengles parelles de mans i de peus seccionats i que ha col·locat ordenament a sobre i sota la llibreria. Diu que mentre les màscares encarnen la part més superficial de l'home, aquestes llibreries n'evoquen el contingut, els records, la memòria. Importa poc. Salcedo té el foc, com Viggo Mortensen a La carretera: mires l'obra, alguna cosa fa clic i hi has de dir la teva. I ens ho hauran de reconèixer: un fenomen com aquest és cada vegada més car de veure en el nostre depauperat panorama artístic. Vaja, que no s'ho perdin.

Per a més informació consulti l'edició en paper.