Aranda fulleja un exemplar d'Els ambaixadors a la llibreria La Puça Foto: TONY LARA

LECTORA PROFESSIONAL, DISSERTA A LA PUÇA SOBRE ELS CLIXÉS LITERARIS.

Si el lector té per ventura un manuscrit sota el braç i alguna aspiració de publicar-lo, farà bé de passar-se aquesta tarda per la Puça: Elena Aranda, lectora professional i també editora –en el sentit anglosaxó del terme: la persona que ajuda els autors a polir els originals– imparteix aquest vespre (20 hores) una conferència sota un lema tan llarg com prometedor (i melvillià, ja que hi som): Preferiria no llegir-ho: allò que un escriptor no hauria d'escriure ni un lector, llegir. Convé deixar-se la vanitat ben guardada a la calaixera de l'àvia. La recompensa és alta, i com diu ella, «saber escriure no és el mateix que escriure una obra literària». Per a això últim cal una tècnica que es pot ensenyar i que es pot aprendre: «Exactament, com ho fan els músics i com ho fan els cuiners».

–Directe al gra, com vostè recomana que comenci una novel·la: ¿què he d'evitar a qualsevol preu si pretenc que un editor passi de la primera pàgina del meu manuscrit?

–La banalitat: «Va sonar el despertador, em vaig llevar, em vaig posar les sabatilles i vaig anar ala cuina a preparar l'esmorzar...» Les rutines diàries no tenen cap interès literari. Ni tan sols les pròpies. Ho sento. Un començament d'aquest cal·libre demostra que l'autor no ha entès la diferència entre realitat i ficció.

–Doncs, ¿en què consisteix, la ficció?

–Bàsicament, a presentar un personatge davant d'un conflicte. És la manera com el teu personatge resol aquest conflicte –o no el resol, ep– el que fa que una novel·la sigui més o menys interessant.

–¿Més començaments condemnats al fracàs?

–Donar poca informació rellevant... o massa informació irrellevant: les explicacions supèrflues, millor te les estalvies. També els pròlegs. No perdis temps: centra't en la història des de la primera paraula. L'objectiu és atrapar el lector perquè vulgui passar a la pàgina següent a veure què passa.

–¿Per què és tan decisiva la primera pàgina, si una novel·la en pot tenir 200 –o 600, en el cas d'Els ambaixadors?

–El problema és que avui hi ha més autors que lectors i per tant, un editor no pot arriscar, ha de jugar sobre segur. Però una editorial petita rep una mitjana de 50 manuscrits a la setmana. Com comprendràs, és impensable llegir-se'ls tots. Si ets un autor novell, tindràs molta sort si llegeixen les deu primeres pàgines. Però la majoria de les vegades n'hi ha prou amb una per fer-se una idea bastant aproximada del material que tens.

–¿Què diu de mi, pobre autor novell, aquesta fatídica primera pàgina?

–Revelen la teva aptitud i la teva tècnica –o delaten que no tens l'una, l'altra o cap de les dues. I amb deu pàgines –un capítol, vaja– un editor en fa prou per comprovar la (in)consistència de la novel·la que té a les mans.

–Glups. ¿Què més no he de fer?

–Intentar presentar més de quatre personatges de patac. Es tracta de seduir el lector, no d'atossigar-lo. Imagina't que arribes a una reunió i t'hi trobes deu desconeguts. Quan arribes a l'últim ja no te'n recordes del primer. Tampoc no és gens recomanable començar amb un reflexió personal tipus monòleg interior.

–Doncs és la meva preferida...

–Malament... si no ets Virginia Woolf, és clar. Tingues clar que el teu manuscrit és a les mans d'un editor impacient, que no té temps, que t'està fent un favor enorme només de llegir-te. Així que estalvia't la palla i ves directament al tall.

–¿Un últim consell?

–Evita els flasbacks i també els flashforwards, que distreuen el lector.

–¡Però si són un clàssic de la novel·la negra!

–La fórmula canònica de començar una novel·la policíaca és in media res, enmig de la trama. El flashback el pots utilitzar més endavant, però no per arrencar: primer, el mort; després, què va passar. Deixa'm afegir, però, que el primer error de tots és enviar a un editor el patracol sencer.

–Amb el que m'ha costat. Llavors, ¿què he de fer?

–Enviar-li una proposta amb el primer capítol –que és el que d'entrada es llegirà, i això amb sort– i una sinopsi de la novel·la perquè es faci una idea del gènere i de la col·lecció en què podria encaixar.

–Posem-nos en el millor dels casos: l'editor m'ha concedit el privilegi de llegir el primer capítol i hi veu possibilitats. ¿Quin és el següent pas?

–Passarà el manuscrit a un lector professional perquè n'elabori un informe que normalment assenyala errors i recomana correccions i canvis.

–Vaja: estic a les mans del lector. ¿Quins defectes em poden fer suspendre l'examen?

–El diàleg acostuma a ser un indicador fidel: ens diu si ens trobem davant d'un narrador de raça o d'un voluntariós principiant. Balzac deia que els escriptors que abusen del diàleg denoten poca traça.

–Tornem-hi: ¿què no he de fer, per no ser d'aquests pobrets matussers?

–Recórrer-hi sense necessitat: evita la pura transcricpió de converses banals perquè al contrari del que podria semblar no aporten naturalitat sinó que resten eficàcia narrativa. El diàleg és un altre recurs que, dosificat, incrementa la tensió, ajuda a perfilar la personalitat dels protagonistes i informa indirectament de fets rellevants de la trama. Un altre parany en què l'autor novell acostuma a caure és el maniqueisme.

–¡?

–N'està tan enamorat que l'idealitza, i el resultat és un personatge d'una peça, sense clarobscurs i, per tant, anodí. Un personatge incòmode atreu, interessa; un de previsible, a qui mai no passa res, avorreix.

–¿Es pot corregir, un manuscrit que passa l'examen?

–Aquesta és la feina de l'editor pròpiament dit: si la novel·la és comercialment prometedora, les editorials disposen d'aquests professionals –en ocasions, els mateixos lectors– que treballen amb l'autor per millorar el text. Es tracta de polir els errors, que poden ser superficials o profunds.

–Anem pels primers.

–Les faltes d'ortografia: no tenen importància perquè es corregeixen i ja està. Però poden distreure, desconcentrar el lector.

–¿I els «profunds»?

–Promeses incomplertes, incògnites que no es resolen, expectatives que no es compleixen... Convé tenir molt present la regla de Chejov: si al primer acte hi surt una pistola, no pots arribar al tercer sense haver-la disparat. Com a consol et diré que tots, absolutament tots els autors, inclosos els més reconsagrats, incorren en tots dos errors. La nostra feina és identificar-los i suggerir-los canvis.

–¿I ho accepten amb humilitat?

–N'hi ha que s'hi resisteixen. Es tracta de fer-los entendre que un text sense polir rebrà crítiques precisament per culpa d'aquells errors que li estem assenyalant, i que no subsanar-los va en detriment del seu prestigi. Però la decisió última –si en fa o no cas– és a les seves mans.

Per a més informació consulti l'edició en paper.