• El president dels editors carrega contra la política d'aparador del ministeri

El president dels editors. Foto: MÀXIMUS

Hem llançat la tovallola: no comptem amb ells, perquè s'ha demostrat que ells no compten amb nosaltres». Així de lapidari es mostrava ahir el president de l'Associació d'Editors, Lluís Viu, davant de l'enèsim desencontre amb el ministeri de Cultura, aquesta vegada amb motiu del polèmic acord amb Pagès Editors, el segell lleidatà que des del curs passat publica la novel·la guanyadora del premi Fiter i Rossell –La ciutat de les flors, de l'escriptor castellonenc Albert Hernández Xulvi, en l'edició del 2013. Un acord que el ministre Albert Esteve va confirmar la setmana passada que es renovaria per un any més, vist que l'experiment ha funcionat en la seva opinió «correctament». Argumenta al ministre que són els mateixos autors els que li van manifestar l'interès perquè fos una editorial de fora la que es fes càrrec del premi –un guardó que, recordem, dota el Govern d'Andorra amb 15.000 euros. Segons Esteve, en aquests autors «els costa de veure que amb una editorial del país puguin tenir la mateixa difusió que amb Pagès, i si no tenen assegurada la distribució, perden interès a presentar-se al premi».

Val a dir que Esteve basa el seu optimisme en el fet (incontrovertible) que el Fiter i Rossell, a l'UVI i pràcticament desnonat el 2012 amb quatre escarransits originals, ha passat en mans de Pagès als 23. Però aquesta, remarca Viu, és l'única dada que ha transcendit: «Dubto que mai arribin a vendre els 4.000 exemplars que calen perquè l'edició surti a compte, per no parlar dels 15.000 euros en concepte de drets d'autor, que són irrecuperables». El desencontre ve de lluny. Exactament, des que el ministeri (demòcrata) va faltar al compromís (socialdemòcrata) segons el qual el Fiter i Rossell el publicaria cada any un segell local. Amb la mala sort que les tres edicions que el pacte va estar vigent –del 2010 al 2012– va i el Fiter i Rossell queda desert. Per això contraataca Viu que els editors del país no han tingut ni tan sols l'oportunitat de demostrar si eren (o no) capaços d'assumir amb garanties la publicació i distribució de la novel·la guanyadora.

Tot plegat li permet concloure que els interessos del ministeri i els dels editors van per camins divergents: «Ells entenen el Fiter i Rossell –i els altres premis literaris– en termes de promoció exterior; nosaltres, com una eina per mirar de revifar la petita indústria cultural que tenim». No els retreu ni mala fe ni cap tírria especial amb el sector; simplement, la transformació de la cosa cultural en una eina de màrketing, on naturalment no hi té lloc la cultura de base. I si aquesta és la seva manera d'enfocar la qüestió, conclou, «els diners haurien de sortir dels pressupostos de Turisme, no dels de Cultura; com l'artefacte aquest de la col·lecció de Tita Cervera, d'altra banda, que està concebut amb els mateixos criteris que les fonts del Valira i que el Cirque de Soleil: buscar l'impacte mediàtic, la promoció exterior». I per aquí no hi passa, diu, perquè cada euro que es destinarà a la Thyssen és un euro menys en promoció de la cultura «autòctona».

Fora premis / Viu ha perdut, en fi, l'escassa confiança que podia tenir en els guardons literaris –«Tots sabem com funcionen i em sembla d'una innocència bastant gran creure que amb Pagès les coses serien diferents. Els premis són un muntatge, una estratègia de màrketing que s'empesquen les editorials, i si Pagès hi és al darrere mai no premiarà un autor que no sigui seu». El Fiter i Rossell «no funciona», sosté, «per molts diners que hi posin; però és que és igual: la gran majoria dels premis són una gran mentida». Amb aquests antecedents, no és estrany que advoqui per una cirurgia radical: «En la meva opinió –i parlo ara a títol individual– el millor que podrien fer amb el Fiter i Rossell seria eliminar-lo; i de passada, també el Carlemany: no entenc per què existeixen aquests guardons, ni per què se li han de regalar 10.000 euros en un grup editorial tan potent [en referència a Planeta, la matriu de Proa i de Columna, que s'alternen en la publicació del Carlemany].» Viu insisteix que si el que busca el ministeri amb aquesta política d'aparador és «aconseguir uns minuts als Matins de TV3, potser els sortiria més a compte la publicitat directa». Una tisorada que no seria nova –sota el mandat de Jaume Bartumeu, i amb Susanna Vela al capdavant de la cartera, ja es van liquidar els premis Carlemany internacionals i no es va renovar el conveni amb Planeta pel Ramon Llull– però que suposaria trencar amb moltes inèrcies i, en fi, anar contra una certa i enquistada idea del que és la cultura: «El problema és que no s'imaginen una Andorra sense premis literaris».

I ja que el gran dubte del ministeri és sobre la capacitat dels segells locals a l'hora de distribuir la novel·la guanyadora del Fiter i Rossell, proposa destinar aquest pessic de 15.000 euros a potenciar la presència dels llibres publicats a Andorra al mercat català: «Potser així ajudarien de veritat a la indústria editorial; però és que tampoc és veritat que Pagès garanteixi una millor distribució: nosaltres arribem als mateixos punts de venda que ells».

Per a més informació consulti l'edició en paper.