• L'hemiplegia comença a ser cosa del passat per a Eloy Garcia, que intentarà finalitzar el triatló d'Andorra del 27 de juliol
• Una sessió d'entrenament amb ell deixa clara la seva evolució, però també les dificultats contra les que lluita

Eloy Garcia corre habitualment amb música: «Amb música no, amb Bruce», diu en referència a Springsteen Foto: TONY LARA

Somriu, que ja és important. Eloy Garcia, triatleta –que no extriatleta–, espera en la rotonda de la Comella per anar a córrer a les 16.30h després d'haver fet una mica de bici al matí. «És el primer dia que doblo», diu valorant la temeritat. Una encaixada de mans, una abraçada, els rellotges a punt, i a trotar «cap al Viena i tornar», diu. 1,5km d'anada i 1,5 de tornada. No és una distància de bojos, però per ell és d'una exigència alta, perquè els seus músculs es poden trencar, perquè li costa molt encara mantenir un ritme constant, perquè la cosa rutlla però no flueix, perquè la batalla continua i hi ha un objectiu: el triatló d'Andorra del pròxim 27 de juliol.

Eloy continua dient-li a aquella hemiplegia que li va deixar la part esquerra del cos paralitzada en octubre de 2012, quan li van extirpar un tumor cerebral, que té les de perdre. Ell se sent més fort que la malaltia, i de mica en mica, va cavant trinxeres, sortint d'elles i avançant. Endavant, sempre endavant. Però, compte, que una guerra té tantes batalles que alguna s'ha de perdre, i ell, però sobretot el seu entorn, ho sap. Les situacions més complicades les ha hagut de superar, primer fent sortir el seu cos d'un llit, després d'una cadira de rodes, oblidar les crosses més tard i ara la vida normal. Normal, entre cometes, perquè en els detalls del dia a dia es veu que encara no és el d'abans.

Amb tot, corre. Corre camí del Viena al seu ritme, perquè ell mana, controla el seu cos, el mesura i l'estudia, i espera les respostes. De sobte, s'atura i caminem. Uns metres. No és per agafar aire, sinó per donar-li un marge de recuperació a la maquinària. Quan arrenca de nou l'observo mentre parla: el braç esquerre va més rígid, la tècnica de carrera de la cama dreta és bona, genoll cap a dalt i pisada ferma, gairebé sense talonar, però la de l'esquerra és diferent. El peu fa un moviment exterior i el genoll no s'aixeca tant. Va coix, visualment és evident, però la qüestió és si ell nota dolor. «Simplement no em respon com deuria», assegura.

El sistema nerviós del cos humà és un món increïble. Eloy envia ordres, però allò respon com pot. Quan arribem a fer la mitja volta, torna a caminar, sua molt, i quan ell decideix, torna a trotar. Ara es nota l'exigència, i queda clar que els 3km es faran llargs perquè el peu esquerre, a estones, va fregant el terra a cada passa. Ras, ras. És un so clar, que ell detecta i per això explica que és el cansament, que no li permet aixecar-lo. ¿Alguna vegada has caigut?, li pregunto. Resposta clara amb rialla inclosa: «Més de 100». Aquest peu si no s'aixeca a vegades topa amb un obstacle, i catapum, al terra. «La medicació és molt forta», explica, i recorda efectes secundaris com no dormir, canvis d'humor o tenir uns músculs de cristall –s'ha trencat dues vegades el bessó esquerre i una el de la dreta.

Però en l'horitzó de tot això hi ha dos objectius. Un de genèric, que és tornar a ser el d'abans de l'octubre de 2012, i l'altre puntual, que és acabar el triatló d'Andorra del 27 de juliol: «Estic inscrit a l'olímpic –1.500 de natació, 40km de bici i 10km a peu–, però si veig que no puc perquè no arribo bé o el que sigui, faré l'sprint –750, 20 i 5–». No perd els papers. Sí, és cert que s'esforça molt, fins i tot es podria pensar que de manera obsessiva, però té una necessitat: «Passar per sota de l'arc de meta tindrà un valor importantíssim, serà un pes que em trauré de sobre». No importa que ho faci corrent o caminant, només que acabi complint un somni, guanyant una altra batalla, qui sap si la guerra. Només té clar que l'enemic té les de perdre.

Per a més informació consulti l'edició en paper.