• L'Arxiu Nacional conserva un fons que frega les 7.000 targetes que no s'ha exposat mai

A dalt de tot, ball del contrapàs a... ¿la plaça Benlloch? per Labouche; sobre aquestes línies, una vista de Santa Eulàlia d?Encamp de Py-Oliver corresponent a la sèrie de postals més antigues (sobre el 1902), i l?hotel Valira als anys 50, per Campanyà i Puig Ferran; a sota, ara sí, la plaça Santa Anna d?Escaldes segons una targeta d?Obrador i Boixader. Foto: COL·LECCIÓ HENRY PARISEL - ARXIU NACIONAL D'ANDORRA / COL·LECCIÓ GLANET - ARXIU NACIONAL D'ANDORRA

Són les germanes petites de la fotografia, potser perquè naixien amb un objectiu purament comercial i estaven destinades a ser reproduïdes de forma més o menys massiva. Així que s'havien convertit en un vedat de col·leccionistes, aquests paios tocats per la dèria de la cosa antiga que cada dissabte es reuneixen a la Rotonda a veure les novetats que Jordi Rossell ha arreplegat per aquí i per allà. El cas és que cada vegada hi ha més afició a la postal, probablement –especula el conservador dels fons fotogràfics de l'Arxiu Nacional, Isidre Escorihuela– perquè tenen un preu pelet més assequible que daguerrotips, albúmines i nitrats de cel·lulosa.

El cas és que l'Arxiu conserva un monumental, oceànic i pràcticament desconegut fons de postals, prop de 7.000 targetes que procedeixen fonamentalment de dos grans col·leccions: el fons Henry Parisel, que consta de 827 targetes, i el fons Glanet, amb 5.037. Un autèntic tresor perfectament catalogat, fàcilment accessible... però que en canvi és poc conegut i encara menys demandat: «La postal és l'últim recurs de l'investigador, que només acostuma a recordar-se'n quan no troba le que busca a les col·leccions de fotografia; el cert és que és un fons poc valorat i que valdria la pena descobrir».

Tant la col·lecció Paricel com la Glanet inclouen la sèrie andorrana de l'editor rossellonès Py-Oliver, onze postals datades als primers anys del segle XX i que són les més antigues de què es té notícia segons el Répertoire des 1eres cartes postales 1902/1920 des Vallées d'Andorre, la bíblia d'aquesta matèria. Les més antigues... de moment, és clar, perquè hi cap la possibilitat –adverteix Escorihuela– que un dia aparegui una sèrie anterior fins ara no catalogada. Py-Oliver, que tenia el laboratori probablement a Perpinyà, treballava encara a l'antiga: les postals no les imprimia sinó que enganxava directamet sobre una cartolina cada fotografia que revelava. Una a una. Un procediment artesanal i arcaic, que els seus successors amb visió més comercial –com el nostre Guillem de Plandolit– van substituir de seguida pel negatiu plàstic, que facilitava la impressió fotomecànica i per tant les tirades massives. i a baix cost.

La sèrie fundacional de Py-Oliver, en fi, inclou vistes de la capital, Escaldes i Encamp, del pont dels Escalls, del de Sant Antoni i de Casa de la Vall i constitueix com és de suposar el tresor més preciat del fons de l'ANA: el mateix procediment que utilitzava per editar les postals és el culpable que les fotografies es vagin esvaint amb el pas del temps i que cada vegada sigui més difícil aconseguir-ne exemplars en bon estat. Per no parlar de la col·lecció sencera. Doncs a l'ANA hi és. I per duplicat, perquè figura als dos fons, al Paricel i al Glanet. Aquest últim, a banda de ser el més complert –pel nombre de postals com per l'amplitud temporal: arriba fins als anys 80, amb Escudo de oro i tota la pesca– inclou també una col·lecció de 1.196 postals editades per APA a partir dels anys 40: si no són totes les que ha publicat aquest segell fundat per André Poux, poc li falta. Les més sol·licitades pels investigadors, en canvi, són les editades a Tolosa pels germans Labouche, amb 281 targetes molt més prolífics que Py-Oliver i que a la seva antiguitat –daten dels primers anys del segle XX– hi afegeix una perspectiva quasi fotoperiodística. El nostre home s'interessa no tan sols pel paisatge i els monuments, sinó també per la vida quotidiana dels natius: els retrata en les feines diàries i fins i tot ballant un contrapàs per la festa major.

Altres editors de postals presents a les col·leccions de Paricel i Glanet són a la vegada fotògrafs que diversificaven el negoci fent de postalers: Builles, de forma ocasional i quasi artesanal; Guillem de Plandolit, amb una intenció més comercial, primer per a la casa Phototipia Thomas de Barcelona, i després per comte propi. De fet, l'adquisició el 2010 del fons fotogràfic de Builles –203 plaques de vidre datades entre el 1911 i el 1937– va permetre identificar amb el fotògraf d'Acs dels Tèrmens l'autor de les postals editades per compte de l'hotel Pla sota el pseudònim d'Axéenne. I no ens oblidarem aquí ni de Toldrà Viazo –el més prolífic postaler català del primer terç del segle XX, incloses una vintena de temàtica andorrana–ni de Claverol –un miler més de postals– ni dels Sala, Cuyàs, Argra, Pantebre i, per descomptat, el fons Maravilla. Tot això, i molt més, és el que espera torn al dipòsit de l'ANA. Torn... i pressupost, perquè no hi haurà cap més catàleg (digital, és clar) fins al 2015, i a curt termini només hi ha prevista una exposició virtual. Una de sola, que sota el lema La bella Andorra donarà una visió diferent de la rústega i agrària a què estem acostumats: la de les famílies benestants –que n'hi havia– que es podien permetre una certa vida social i cultural. Serà a l'estiu, i a través dels fons Rossell, Plandolit i Schroeder –enginyer de Fhasa i un altre gran desconegut. I per matar el cuquet, ja ho saben: postals.

Per a més informació consulti l'edició en paper.