• Un expert català en Wikipedia recomana activar la presència virtual

Hinojo, a la primera sessió del taller de Viquipèdia, ahir a Aixovall Foto: TONY LARA

Provin de buscar a Google informació sobre el Museu Postal, el Museu de l'Automòbil, la Farga Rossell o la Casa Rull. Arribaran amb sort a cultura.ad, portal creat com qui diu abans d'ahir pel ministeri de Cultura, i hi trobaran un breu, escarransit paràgraf amb informació genèrica sobre el contingut, la localització i els horaris de l'equipament en qüestió. I no parlem ja de la Viquipèdia: topar-s'hi una entrada amb cara i ulls sobre un dels nostres museus nacional és literalment excepcional. La culpa, és clar, no és ni de Google ni de la Viqui, sinó dels mateixos museus –és a dir, del ministeri– que no s'ha preocupat (fins ara) d'abocar el contingut de cada museu a la xarxa, en obert i en format estàndard, és a dir, accessible per a qualsevol usuari mínimament perspicaç. I no ho diem nosaltres, sinó Àlex Hinojo, director de projectes culturals de l'Amical Wikimedia i un dels màxims experts catalans en aquesta eina de consulta universal en què s'ha convertit Viquipèdia. Cortesia de la Biblioteca Pública, Hinojo imparteix aquests dies un taller perquè els gestors culturals –bibliotecaris, arxivers, museòlegs, ¡periodistes!– explotin al màxim les possibilitats de la Viqui. El seu diagnòstic és inapel·lable: «Si no poses a disposició dels internautes el contingut del teu equipament, o no ho fas en obert, és impossible de compartir; i si no et dónes a conèixer, no existeixes».

Ni a la Viquipèdia ni enlloc, afegeix. Però millor començar existint en un portal que ja és el 5è més visitat de l'univers i que cada mes genera una mitjana de 25.000 milions de consultes. I s'ho creurà el lector si compta les vegades que en un dia laborable entra a la Wiki. Com bé diu el mateix Hinojo, a l'hora de buscar informació l'enciclopèdia virtual és sovint la primera opció. Així que no ser-hi té un preu –la invisibilitat, la inexistència, la mort– que una institució cultural, un ministeri i un país no es poden permetre. Urgeix primer de tot ser-hi. Hinojo també desgrana una sèrie d'eines per –i ho direm en les seves paraules– «dinamitzar comunitats culturals» i estimular la participació dels voluntaris, que és la clau de volta de Viquipèdia: wikimaratons –una trobada monogràfica per elaborar articles sobre la història del país, per exempel–, wikiconcursos –aprofitar el Saló del Còmic per premiar qui escrigiu més entrades sobre autors i títols del saló– i alliberament de continguts, gestionant davant d'una institució la cessió dels drets d'un títol exhaurit...

La gràcia de la Wiki és en qualsevol cas l'autogestió: tot funciona a base de voluntariat –menys una cinquantena de tècnics en nòmina de la Fundació Wikipedia. Qualsevol pot escriure-hi una entrada –només cal pitjar a Edita– i a la vegada controlar els continguts de l'enciclopèdia. Amb dues advertències prèvies: primer de tot, que tota afirmació ha d'estar avalada per una font prèvia. No es tracta tant d'una qüestió de «veracitat», diu Hinojo, com de «verificabilitat»: «Nosaltres no sostindrem mai que el que diu la Wikipedia és cert, sinó que tot el que s'hi diu està avalat per una font prèvia». Per això sosté que Wikipedia «no és generador de coneixements sinó difusor de coneixements». Tampoc es tracta d'elevar el Copy/Paste a la màxima categoria, sinó d'un concepte tan tradicional, tan convencional i tan poc virtual com citar la font, la referència, l'autoritat.

Això val per al wikipedista que escriu sobre altres... però també a qui sent la humana temptació d'escriure's la pròpia entrada. Un escriptor, per exemple, ¿quins requisits ha de complir per merèixer els altars de la Wiki? Doncs tenir dos títols publicats –diu Hinojo– i aportar tres referències, que n'hagin parlat tres fonts diferents. Però es tracta només de criteris consensuats pels editors. Criteris que com tot a la Wikipedia són revisables. ¿I quina fiabilitat té un artefacte creat, mantingut i revisat per voluntaris? «La mateixa que té un diari», respon Hinojo; és a dir, «la que li donen els seus usuaris». Tenint sempre en compte, per acabar, una recomanació molt sensata : «La Wikipedia és el millor lloc on iniciar una recerca, però el pitjor per acabar-la».

Per a més informació consulti l'edició en paper.